13.2.17

Packaging rereciclat


La qüestió de les bosses de plàstic, sí, encara segueix vigent. Fins i tot, sembla que s'ha desenvolupat un mercat negre de bosses de plàstic (?!).

En els supermercats (pocs, a Tetuan) i les botigues grans ja no en donen. Les botigues menudes, en general, intenten no fer-ho. Més per estalviar-se-les que per consciència ecològica, evidentment (ecoquè?). De vegades, però, no tenen més remei, sota el perill de perdre els clients. D'altres, utilitzen sistemes alternatius, com el paper. Al forn, per exemple. Els primers dies sense bossa era curiós veure tanta gent pel carrer amb el pa a les mans.

El paper que s'usa per al pa sembla nou (sembla: al Marroc mai no pots estar-ne segur). En canvi, per a altres coses, com el peix, es recicla. Ací es recicla tot. Sardines embolicades amb exercicis de matemàtiques? Per què no? 

O es rerecicla, com quan un full de calendari serveix per fer els comptes a la botiga, i després per embolicar-te els alls, i després... qui sap?



6.2.17

Habiba | La gel·laba

Habiba diu que es fa vella (i qui no?). Però el més curiós és quin ha sigut l'indicador que l'ha fet adonar-se'n. Fa un parell de dies, va traure una gel·laba de mudar de l'armari, per anar a una festa. Com que ja li havia passat abans, se la va emprovar i va confirmar que, una vegada més, li anava llarga.

L'any passat, la darrera vegada que se l'havia posat, ja va haver d'acurçar-ne un tros. I ara una altra vegada. Diu que li hauria d'anar curta, perquè cada cop te la panxa més grossa (objectivament: la té sempre igual). Però és al contrari. A aquest pas, diu, es podrà fer una gel·laba nova amb el que va tallant...

23.1.17

El certificat fonedís

Molts estrangers residents al Marroc no ho saben, però la carte de séjour ('targeta de residència') té un objectiu molt clar: alliberar-los de l'avorriment i entretindre'ls durant mesos i mesos. Per exemple: cal repetir les fotos no una vegada ni dues; legalitzar la paperassa duu, com a mínim, un parell de matins; i després hi ha la tensió del moment (Sobraran còpies...? En faltaran...?...?). I tot just la té a les mans, ja cal renovar-la.

Cal agrair a les autoritats l'enorme l'interès que posen en eliminar la monotonia del procés. La paperassa necessària està en constant evolució: cada any canvia i, generalment, augmenta (Excepte si vostè ha dut tot el que tocava: llavors sobraran papers).

Enguany ha sigut el torn del certificat d'antecedents penals.


Per a l'obtenció de la carte la primera vegada cal un certificat d'antecedents penals (negatiu, òbviament) expedit pel país del sol·licitant*. Per a les renovacions, el certificat l'ha d'expedir el Marroc. Hi ha diferents passes:

La sol·licitud
La novetat: es pot demanar per Internet. És molt senzill: omplir un formulari i adjuntar-hi el passaport i la partida de naixement. Uh? La partida de naixement? Bé, en la pràctica el sistema es conforma amb qualsevol document que especifique on i quan ha nascut vostè, i el nom complet dels seus pares. En sol·licitem dos, òbviament, un per a cada membre d'Un puntal d'Hèrcules. Diguem-ne A i B.


El seguiment
Llavors el sistema dóna un codi de seguiment. Com que el certificat A, no se sap per què, dóna error, el tornem a demanar. Tenim tres codis: A amb error, A i B. Una setmana després o així, introduïm el codi i el certificat informa que el certificat B està llest, però l'A, no.


La pòlissa
Com sempre, cal comprar dues pòlisses a l'estanc, de 20 dírhams. I a l'estanc del costat del jutjat, com sempre, s'han acabat. Només en té de 10 dírhams. Però, sàviament, el dependent ens aconsella: "Si els han dit de 20, no en porten dues de 10". Cap a un altre estanc.


El jutjat
Anem al segle XIX, perdó, a l'edifici del jutjat, que per sort està prop de casa i, després de donar-hi un parell de voltes pels passadissos, trobem l'oficina. Cal esperar una estona. Una bona estona.

En entrar, donem el codi B, que en teoria estava llest, i ens informen que no ha vingut (?). Llavors ens equivoquem nosaltres i donem el codi A amb error. Miraculosament (??), el certificat està, i ens l'imprimeix. Hi surt el nom de... B (Això què és???).

Ara cal anar a l'oficina del costat perquè ens enganxe la pòlissa la persona especialista en enganxar pòlisses i estampar segells. Un.


La sol·licitud 2 / El jutjat 2
Com en el dia de la marmota, el dijous** següent repetim tot el procés excepte la pòlissa, que ja teníem. Ara tenim un altre codi (A2). La segona vegada trobar l'oficina és més ràpid. El que ocorre és que hem tingut la mala pensada d'anar-hi a l'hora de dinar. Cap de les quatre persones que no estan dinant no sap quina casella ha de marcar a l'ordinador. Esperem l'especialista. Esperem,esperem, esperem... drets en un passadís que es va buidant poc a poc.

Però al final, amb el codi A o A2 (n'hem perdut el compte)... l'obtenim! Indiana Jones amb el Greal a la mà no estava tan content.


---
* Ací també hi hauria molt a dir sobre la burocràcia...
** El dijous és el nostre dia dedicat a la burocràcia. Qui no dedica un dia a la setmana (com a mínim) a la burocràcia?

20.1.17

Neu de prop


Clar que amb tanta neu és impossible conformar-se amb veure-la des de casa.


Cal agafar el cotxe, la furgoneta, la bici, la moto... i pujar al Gorgues!


I així ho van fer uns quants habitants de Tetuan ahir...


... i d'altres que no són (som) tan de Tetuan... també!


Totes les fotos són d'ahir de vesprada. Avui la neu està més o menys igual, i el fred també.

19.1.17

16.1.17

L'herència portuguesa d'El Jadida

L'herència portuguesa d'El Jadida no es limita a la cisterna. La ciutat va ser un dels primers establiments creats a l'Àfrica per exploradors portuguesos camí de l'Índia. Els germans Francisco i Diogo de Arruda van construir la primera ciutadella el 1514. Entre 1541 i 1548 es va ampliar i es va convertir en un dels primers exemples de fortalesa en forma d'estrella, capaç de resistir els canons.


Els portuguesos se'n van anar el 1769. La fortalesa va quedar abandonada i, a mitjan segle xix es va rehabilitar i se li va donar el nom d'El Jadida (الجديدة, 'La Nova').


Les murades de la ciutat són impressionants, i és un plaer passejar-hi. Hi ha parts més netes i cuidades que altres (menys visitades, segurament). Els xiquets del poble també les aprofiten per jugar, o per eixir a la mar a buscar cucs entre el fem (literalment) per vendre'ls-els als pescadors de canya. (La meitat dels xiquets europeus es moririen d'una infecció només d'apropar-s'hi...).


A banda de les murades, només entrar a la ciutat hi ha l'antiga església catòlica de l'Assumpció, també d'aquell temps. L'antic campanar, que també va funcionar com a far durant uns anys, ara és un minaret. L'església, però, és un centre cultural.

Café do Mar

Per tot, per tot, s'exhibeix l'herència portuguesa que li dóna un carácter tan específic a la ciutat...

Praça do Terreiro
El Jadida va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2004.

9.1.17

Habiba | Els hòmens d'altres llocs

En qualsevol conversa, els hòmens marroquins no tarden gens en dir que les dones marroquines no els agraden. Diuen que no saben res de sexe (on se suposa que ho haurien d'haver après?). A banda, no els entra al cap que a elles els hòmens marroquins tampoc no els agraden, però ho tenen més difícil per triar un foraster: per religió, per costum, per repressió, perquè viatgen menys…

Habiba no ha eixit mai de Tetuan, però afirma obertament que els hòmens de Rabat i Casablanca, i no diguem d'Europa, no són tan dropos. Li consta, per sentir dir a la família, que n'hi ha que fins i tot col·laboren en criar els fills. Els de Tetuan, en canvi, no fan res del món, diu.

Quan es van casar, Muhàmmad treballava de paleta. Era bo, tenia molts encàrrecs. Al cap d'un temps, amb els xiquets ja grans, va deixar de treballar perquè, segons ell, està dolent. Segons Habiba, és mentida.

Amb el sou de Habiba és poc, i l'home es queixa. Quan prepara llegums, que és molt sovint, l'home posa cara de fàstic i reclama carn. Llavors Habiba li etziba: Que tens falta de vitamines, després de treballar tot el matí al cafè? O directament li diu: Has dut diners per a la carn? Si dus diners compro el que tu vulgues, amor meu. La nora, quan sent açò, s'escandalitza i s'amaga darrere de la porta. Després li diu a Habiba que com pot parlar-li així a l'home, a un home. Habiba li respon que es nota que encara és massa jove i no coneix els hòmens.

Potser algun dia li va agradar, però Muhàmmad ja no li agrada. Els fills li diuen que tinga paciència: És un vell, Mama; qualsevol dia es mor i et deixa tranquil·la. Així són les relacions entre pares i fills. Com entre marits i mullers, l'amor no és fonamental. Almenys no com nosaltres l'entenem.

Habiba, al cap dels anys, mira aquest home prim, vell (si més no, bastant més que ella), sense dents de tant de fumar kif, cap ni una, improductiu, que dorm al seu costat amb la boca oberta… i es pregunta per què li ha tocat això. Quasi es disculpa per contar-ho, però diu que, si no parla, un dia rebentarà.

2.1.17

La integració

Al nostre poble, al País Valencià, hi ha deu o dotze perruqueries, o més. Quan preguntes per les barberies, però, ningú no t'assenyala la de Faisal, que vam veure per casualitat. Afaitar-se a navalla no va poder ser per alguna raó desconeguda. Quasi millor, veient com el perruquer (?) tallava els cabells. Això sí, molt barat. No tant com a Tetuan, però quasi.

No sabem quan de temps duu el tal Faisal al país. La barberia fa més d'un any que està oberta. En parlar-li, primer no entenia res. Però els marroquins són espavilats, si més no per a les llengües, i Faisal no ho és menys. Al cap d'una estona de conversa multilingüe, va preguntar:

—I tu què parles, portuguès?

19.12.16

Yoriyas

© 2015 by YORIYAS YASSINE ALAOUI
Je me fonds dans la rue. Pour prendre des photos comme les miennes, les gens doivent me voir sans me voir... ['Em fonc amb el carrer. Per prendre fotos com les meues, la gent ha de veure'm sense veure'm..]
Yoriyas (Tel Quel, núm.733)

© 2015 by YORIYAS YASSINE ALAOUI
Yassine Alaoui Ismaïli, àlies Yoriyas, va nàixer el 1984 prop de Casablanca, i es va criar com un ould derb (ولد درب), un xiquet del carrer, diu ell. Tot i que no era molt bo a l'escola, excepte en matemàtiques i física (gràcies als escacs), va acabar el batxillerat. La seua passió, però, era la música.

© 2015 by YORIYAS YASSINE ALAOUI
Als quinze anys va fundar una banda de break dance. Fa uns quinze anys aquest estil vivia una mena d'edat daurada al Marroc, i això li va permetre de viatjar. La conseqüència va se el descobriment de la seua passió: la fotografia.

© 2015 by YORIYAS YASSINE ALAOUI
Les fotos d'aquest apunt pertanyen al projecte que darrerament li ha reportat premis arreu del món: Casablanca not the Movie. La pel·lícula a la qual fa referència és la de 1942, que tothom té al cap quan pensa en la ciutat més gran del Marroc, però que ni tan sols va ser enregistrada al país.. Yoriyas vol mostrar, a les seues fotos, la ciutat des de'una altra perspectiva, la de qui hi va nàixer, hi va créixer i encara hi viu. Val la pena mirar la resta del projecte.

© 2015 by YORIYAS YASSINE ALAOUI

---

12.12.16

Habiba | Borles de cua de conill

A mesura que s'apropava el casament d'Iman, Habiba estava pitjor. Més preocupada, més trista, més inquieta i més cansada.

D'un costat, hi havia el cansament físic d'haver de preparar-ho tot ella sola. Si li demanava ajuda a l'home, aquest deia que ell no hi entén. Muhàmmad sabe ualu, 'no sap res', diu Habiba. Aquesta és la frase de Muhàmmad ja des d'abans de casar-se. Quan la futura sogra li preguntava a Habiba si sabia fer açò i allò, ella deia que sí. En mala hora! Perquè des del dia del casament ho ha hagut de fer tot ella. Fins i tot abans, quan treballava, Muhàmmad arribava a casa amb el sou i li'l donava íntegre a la dona, perquè se n'ocupés de tot: del menjar, de la roba, de pagar la llum… Trenta anys després, quan Habiba li demanava que l'acompanyés a comprar un vedell per al convit del casament, encara deia el mateix, que no en sap. I jo?, diu Habiba, què en sé jo, de comprar vedells? Intenta fer-li sentir una mica de vergonya: El teu futur consogre sí que acompanya el fill amunt i avall; tot el barri en parla. Però Muhàmmed, que sí que sabia alguna cosa, va respondre que era perquè el xic és orfe de mare. Clar, on s'ha vist que un home faça una cosa, si la pot fer una dona? Quan li suggereixo que el seu home viu com un rei, em contradiu: El rei no para de treballar i anar d'ací cap allà. El meu home només dorm, menja i fuma. Viu molt millor que el rei!

Per l'altre costat, la filla gran es va posar gelosa. Veient l'aixovar que anaven comprant poc a poc, es queixava mig de broma i mig de veres que el seu no va eixir tan car. Sa mare li va dir que aleshores havia d'estalviar per a Iman, però ara ja podia tirar la casa per la finestra. Ja…però, per exemple, ella no tenia sabatilles de les que tenen una borla de cua de conill (ací aquesta classe de cursileries de nit de noces són imprescindibles). En volia unes. Habiba li va dir que estava boja. Com li havia de comprar unes sabatilles amb borla, si ja tenia dos xiquets? Això és per les novençanes!

Aquestes no són prou: han de tindre borla. 

Tot plegat, Habiba alguns dies deia que tenia el cap com una cassola bullint. D'altres, que el tenia ple de llibres, que és una cosa que ha de marejar molt. Vaig pel carrer xarrant sola, la gent es pensa que m'he tombat i em duran a Mallorca! (Aclariment: Mallorca vol dir 'el manicomi', igual que al meu poble en diem Sant Boi).

Però, per damunt de tot, hi havia la pena. Quan posava la roba de l'aixovar dins la maleta d'Iman, es va fer un fart de plorar. Les darreres tres setmanes va dormir en un matalàs a terra, al costat del llit de la filla. L'home, amb una lògica aclaparadora, li preguntava: I què vols, que no es case? Que es quede sense família quan tu et moriràs?

Iman li va demanar a Habiba que, per a la festa, es posara un caftà lluent, que s'arreglara molt a la perruqueria… Però a ella la idea del casament la deprimia. Se sentia vella.Ací les bodes, en general, són tristes per a les mares. De fet, està mal vist que les núvies estiguen contentes durant la festa, perquè això significaria que no estimen sa mare. I no era el fet de perdre-la físicament (al capdavall, són veïnes, terrat amb terrat), sinó de quedar-se sola. Sense filles, una dona està sola; perquè els fills, diu Habiba, no valen més que per demanar: diners, menjar… Els fills no tenen cura de les mares.

5.12.16

De Conservas Finas a Breaking Bad


Els rètols dels establiments de Tetuan són, com arreu, una lliçó d'història. Els de l'època colonial van desapareixent poc a poc. Durant els anys que van seguir a la independència, la moda era escriure'ls en francès, que encara era la llengua chic. Després en àrab, seguint una lògica natural. I recentment han començat a proliferar els rètols en anglès. O el que siga.


Però en els darrers mesos, o en el darrer any, amb desenes i desenes d'establiments nous només al centre de Tetuan, sembla que l'espanyol està tornant. El nord és la regió de moda del país. Si no la zona més rica, sí la més europea (Casablanca de banda). I l'espanyol, sovint, es percep com un tret identitari. L'espanyol és cool, ara.


De vegades hi ha certa confusió. Per exemple, ací hi ha dos establiments nous de trinca: una cafeteria fast food amb el cartell en spanglish; i una peluquería para hombres (en àrab: صالون الحلاقة للرجال, saló de perruqueria, que sempre és una mica més que perruqueria a seques).


Però més que la tendència espanyolitzant, la que inquieta una mica és l'altra: la tendència Breaking Bad... no?



28.11.16

Habiba | "Per dins no ho sé"

El casament d'Iman es va organitzar molt ràpid. Habiba quasi cau de cul quan, després de la festa, va descobrir tot el que havia de pagar (No, no ho havia calculat abans. Preveure, diu?).

En preguntar-li si la filla està contenta diu que l'home és molt tranquil. Però, al capdavall, qui sap com eixirà? Suerte, es resigna. Quina classe de resposta és aquesta? Com sempre, poc a poc i en forma de trencaclosques, Habiba va oferint més informació que, al final, pot donar una idea aproximada de l'assumpte.

Diu que no visita la filla, tot i que viu al costat. Una, perquè no sol anar a les cases a passar l'estona, només quan hi ha un casament o una defunció. I dos perquè, caram, són novençans, tampoc no cal destorbar. Tot seguit proporciona dades que, tècnicament, tampoc no són una resposta però que sí que ho són. La da del sogra d'Iman és metgessa, i la cunyada, també. Ser metge, al Marroc, és el súmmum de l'èxit social. Iman, no cal dir-ho, està lluny d'haver estudiat. Tal com funcionen els casaments al Marroc, si el germà gran està casat amb una metgessa i el menut es casa amb una veïna més aviat jove, pobra, sense estudis i a qui coneix poc... és que falla alguna cosa.

Habiba no sap què falla exactament, però Iman segueix sense menjar. No tasta res, no vol mai ni un got de llet. Per fora, està com sempre, diu Habiba. Riu com sempre, i quan la família d'ell els visita fa bona cara i tot l'acatament. Però per dins... jo què sé com està per dins ma filla?

24.11.16

No hi ha problema

Tothom que ha estat al Marroc sap que la frase dels marroquins és no hi ha problema (ma shi muskila, ما شي مشكلة). Mai no hi ha problema al Marroc. Res no és impossible (fins que ho és, però això ja arribarà).

Les imatges següents són, en si, molt roïnes: gravades amb un mòbil de qualsevol manera. Però en tan sols un minut il·lustra perfectament aquesta filosofia del no hi ha problema i del tot es pot reciclar, fins i tot les inundacions al barri. El vídeo és de Tànger, de fa un parell de dies.


video

Mentre, a Tetuan, segueixen les restriccions d'aigua. Només hi ha aigua de matí, i ja van dos mesos.

21.11.16

Españoles por el mundo (21)



En una recepció espanyola més o menys oficial, trauen una picadeta. S'ofereix també vi. Un assistent, (espanyol) vol saber:

—¿El vino es español o marroquí?
—Es español, ¿por...?
—Es que a mí el vino marroquí me da ardor de estómago.