20.3.17

Ni fred ni calor


Ara que la primavera arriba i no arriba, un dia sí i un dia no o, tal com funciona l'Estret, una hora sí una hora no, es passa el dia posant i traent la jaqueta... excepte a Tetuan. Açò és 100% fiable: si veu algú a Tetuan amb la jaqueta a la mà, no és de Tetuan, garantit. Probablement, ni del Marroc.

És un fenomen curiós: tan indecisa com és la gent en general, un cop han decidit posar-se la jaqueta, o la gel·laba de llana, o el que siga, ho duen posat tot el dia, tant si plou com si fa sol. De la sèrie Misteris absurds de Tetuan.

Per confirmar que no era una paranoia, ho vam preguntar a dos nadius:

— No ho havia pensat, però tens raó: a Tetuan no veuràs mai ningú amb la jaqueta a la mà.
— Ningú, ningú? Mai?
— Seria molt estrany, la veritat.
— I per què?
— Ah, això ja no ho sé, però és així.
— [?????!]

La darrera persona, però, ens va tranquil·litzar:

— No et preocupes, que si tu vols dur la jaqueta a la mà, ningú no et dirà res.


13.3.17

Habiba | Muhàmmad o Fàtima

Un dels néts de Habiba, del fill gran, es diu Muhàmmad. És el seu preferit. Però no pas pel xiquet en si, que no té res de particular, sinó pel nom. Quan havien de posar-li'l, el fill i la nora de Habiba no ho tenien clar i van demanar consell. Sense dubtar-ho, Habiba va dir: "Muhàmmad". Si hagués sigut xiqueta, sense dubtar-ho, hauria dit: "Fàtima".

I no és perquè siga especialment religiosa. Sinó perquè, per un costat, un cop mort el rebesavi del bebè, només queda un Muhàmmad: l'avi. I quina classe de família marroquina no compta amb més d'un Muhàmmad? Però aquest no és el motiu principal. El motiu principal és... A veure: quin és el primer nom que et ve a la boca quan has de renyar un xiquet? Muhàmmad! Els altres néts es diuen... espera, que ho he de pensar. Mazín, Emir... què sé jo!

Seria tan senzill, si tothom fos Muhàmmad o Fàtima...!

6.3.17

27.2.17

Cartells complementaris, contradictoris...?


El de l'esquerra diu:

المطلوب من المصطافين ذكورا وإناثا استعمال الملابس الخاصة بالسباحة
Es prega als estiuejants hòmens i dones que usen vestits específics per al bany.

El de la dreta:
يمنع التجول خارج فضاء الشاطئ بملابس السباحة
Està prohibit passejar fora de l'àrea de la platja amb vestits de bany.

A veure, exactament... on volen anar a parar? Per què estan col·locats al mateix lloc? 

Caldrà esperar a l'estiu a veure quin cas en fa la gent. Probablement, no cap, com sempre. De moment, els vàndals ja hi han deixat la marca.

Val a dir que el terme vestit de bany ací té un significat extens: pel que fa a les dones, n'hi ha que a la platja duen banyador, n'hi ha que van amb bikini, n'hi ha que van amb burkini, n'hi ha que van vestides de dalt a baix...; pel que fa als hòmens, el mateix: hi ha qui es banya completament vestit, amb pantalons, amb vestit de bany llarg, curt, amb eslip...

No només a la platja, sinó en general, anar sense roba està prohibit per als adults. El topless també està prohibit, però només per a les dones adultes.

20.2.17

Els mosaics tradicionals de Tetuan

L'Escola d'Arts i Oficis Tradicionals (دار الصنع) és una de les maneres més interessants de passar un matí a Tetuan. Encara que hi vaja més d'una vegada, cada cop és diferent. De fet, és recomanable repetir, perquè mai no se sap què es podrà veure i què no.

Un dels tallers és el de mosaic tradicional (ورشة الزليج التقليدي). La penúltima vegada, però, estava parat: l'ambient era massa sec per poder treballar amb argila (ben estrany que això passe a Tetuan, amb l'humitat que tenim!). L'última, va haver-hi més sort. A més, darrerament, gràcies a un projecte d'escola taller, hi ha més alumnes.


L'argila que s'utlitza es trau d'una mina a un parell de kilòmetres del centre de la ciutat. De fet, fa tants anys que s'utilitza la mateixa, que els entesos diuen que saben de quina època és el mosaic per com queda el blanc de l'esmalt damunt de la pasta.


L'argila s'ha de treballar molt. Una diferència respecte als mosaics de més al sud,els famosos de de Fes, per exemple, és que ací les peces es retallen una a una (amb una plantilleta de plàstic) abans de coure. L'altra tècnica és fer una peça plana i retallar-lo després. El resultat, al tacte, és completament diferent.

Les peces es couen a 650º-700º, durant sis o set hores (les dades no són exactes...). Després s'hi aplica l'esmalt sobre el bescuit, i es cou a 900º. 

El mestre ens va explicar d'on es trauen els esmalts tradicionals, a base d'òxids metàl·lics.


El blau (el més espectacular?), de roques que duen d'Ouarzazate; el verd, del bronze; el marró, del manganès; el blanc, de l'estany i el plom...


Però aquests esmalts tradicionals, avui dia, serien massa cars de fabricar tal com es feia abans, i se'n fan servir d'industrials. Tot i que és difícil apreciar-ho a la pantalla...: el mosaic següent està fet pels alumnes, usant esmalts industrials. En canvi, el de la segona foto, és antic i s'hi van usar esmalts tradicionals. La diferència, un cop més, és enorme. Els colors antics presenten molts més matisos.


I, a banda de retallar, coure, esmaltar... les petites peces una a una, hi ha la composició. En tots els tallers, no només en el de mosaic, els alumnes del'escola dediquen molt de temps al dibuix i a la composició.


Tot plegat, un ofici que costa molt d'aprendre, que dóna lloc a obres fascinants i, malauradament, si no canvien les coses... amb poc de futur.

13.2.17

Packaging rereciclat


La qüestió de les bosses de plàstic, sí, encara segueix vigent. Fins i tot, sembla que s'ha desenvolupat un mercat negre de bosses de plàstic (?!).

En els supermercats (pocs, a Tetuan) i les botigues grans ja no en donen. Les botigues menudes, en general, intenten no fer-ho. Més per estalviar-se-les que per consciència ecològica, evidentment (ecoquè?). De vegades, però, no tenen més remei, sota el perill de perdre els clients. D'altres, utilitzen sistemes alternatius, com el paper. Al forn, per exemple. Els primers dies sense bossa era curiós veure tanta gent pel carrer amb el pa a les mans.

El paper que s'usa per al pa sembla nou (sembla: al Marroc mai no pots estar-ne segur). En canvi, per a altres coses, com el peix, es recicla. Ací es recicla tot. Sardines embolicades amb exercicis de matemàtiques? Per què no? 

O es rerecicla, com quan un full de calendari serveix per fer els comptes a la botiga, i després per embolicar-te els alls, i després... qui sap?



6.2.17

Habiba | La gel·laba

Habiba diu que es fa vella (i qui no?). Però el més curiós és quin ha sigut l'indicador que l'ha fet adonar-se'n. Fa un parell de dies, va traure una gel·laba de mudar de l'armari, per anar a una festa. Com que ja li havia passat abans, se la va emprovar i va confirmar que, una vegada més, li anava llarga.

L'any passat, la darrera vegada que se l'havia posat, ja va haver d'acurçar-ne un tros. I ara una altra vegada. Diu que li hauria d'anar curta, perquè cada cop te la panxa més grossa (objectivament: la té sempre igual). Però és al contrari. A aquest pas, diu, es podrà fer una gel·laba nova amb el que va tallant...

23.1.17

El certificat fonedís

Molts estrangers residents al Marroc no ho saben, però la carte de séjour ('targeta de residència') té un objectiu molt clar: alliberar-los de l'avorriment i entretindre'ls durant mesos i mesos. Per exemple: cal repetir les fotos no una vegada ni dues; legalitzar la paperassa duu, com a mínim, un parell de matins; i després hi ha la tensió del moment (Sobraran còpies...? En faltaran...?...?). I tot just la té a les mans, ja cal renovar-la.

Cal agrair a les autoritats l'enorme l'interès que posen en eliminar la monotonia del procés. La paperassa necessària està en constant evolució: cada any canvia i, generalment, augmenta (Excepte si vostè ha dut tot el que tocava: llavors sobraran papers).

Enguany ha sigut el torn del certificat d'antecedents penals.


Per a l'obtenció de la carte la primera vegada cal un certificat d'antecedents penals (negatiu, òbviament) expedit pel país del sol·licitant*. Per a les renovacions, el certificat l'ha d'expedir el Marroc. Hi ha diferents passes:

La sol·licitud
La novetat: es pot demanar per Internet. És molt senzill: omplir un formulari i adjuntar-hi el passaport i la partida de naixement. Uh? La partida de naixement? Bé, en la pràctica el sistema es conforma amb qualsevol document que especifique on i quan ha nascut vostè, i el nom complet dels seus pares. En sol·licitem dos, òbviament, un per a cada membre d'Un puntal d'Hèrcules. Diguem-ne A i B.


El seguiment
Llavors el sistema dóna un codi de seguiment. Com que el certificat A, no se sap per què, dóna error, el tornem a demanar. Tenim tres codis: A amb error, A i B. Una setmana després o així, introduïm el codi i el certificat informa que el certificat B està llest, però l'A, no.


La pòlissa
Com sempre, cal comprar dues pòlisses a l'estanc, de 20 dírhams. I a l'estanc del costat del jutjat, com sempre, s'han acabat. Només en té de 10 dírhams. Però, sàviament, el dependent ens aconsella: "Si els han dit de 20, no en porten dues de 10". Cap a un altre estanc.


El jutjat
Anem al segle XIX, perdó, a l'edifici del jutjat, que per sort està prop de casa i, després de donar-hi un parell de voltes pels passadissos, trobem l'oficina. Cal esperar una estona. Una bona estona.

En entrar, donem el codi B, que en teoria estava llest, i ens informen que no ha vingut (?). Llavors ens equivoquem nosaltres i donem el codi A amb error. Miraculosament (??), el certificat està, i ens l'imprimeix. Hi surt el nom de... B (Això què és???).

Ara cal anar a l'oficina del costat perquè ens enganxe la pòlissa la persona especialista en enganxar pòlisses i estampar segells. Un.


La sol·licitud 2 / El jutjat 2
Com en el dia de la marmota, el dijous** següent repetim tot el procés excepte la pòlissa, que ja teníem. Ara tenim un altre codi (A2). La segona vegada trobar l'oficina és més ràpid. El que ocorre és que hem tingut la mala pensada d'anar-hi a l'hora de dinar. Cap de les quatre persones que no estan dinant no sap quina casella ha de marcar a l'ordinador. Esperem l'especialista. Esperem,esperem, esperem... drets en un passadís que es va buidant poc a poc.

Però al final, amb el codi A o A2 (n'hem perdut el compte)... l'obtenim! Indiana Jones amb el Greal a la mà no estava tan content.


---
* Ací també hi hauria molt a dir sobre la burocràcia...
** El dijous és el nostre dia dedicat a la burocràcia. Qui no dedica un dia a la setmana (com a mínim) a la burocràcia?

20.1.17

Neu de prop


Clar que amb tanta neu és impossible conformar-se amb veure-la des de casa.


Cal agafar el cotxe, la furgoneta, la bici, la moto... i pujar al Gorgues!


I així ho van fer uns quants habitants de Tetuan ahir...


... i d'altres que no són (som) tan de Tetuan... també!


Totes les fotos són d'ahir de vesprada. Avui la neu està més o menys igual, i el fred també.

19.1.17

16.1.17

L'herència portuguesa d'El Jadida

L'herència portuguesa d'El Jadida no es limita a la cisterna. La ciutat va ser un dels primers establiments creats a l'Àfrica per exploradors portuguesos camí de l'Índia. Els germans Francisco i Diogo de Arruda van construir la primera ciutadella el 1514. Entre 1541 i 1548 es va ampliar i es va convertir en un dels primers exemples de fortalesa en forma d'estrella, capaç de resistir els canons.


Els portuguesos se'n van anar el 1769. La fortalesa va quedar abandonada i, a mitjan segle xix es va rehabilitar i se li va donar el nom d'El Jadida (الجديدة, 'La Nova').


Les murades de la ciutat són impressionants, i és un plaer passejar-hi. Hi ha parts més netes i cuidades que altres (menys visitades, segurament). Els xiquets del poble també les aprofiten per jugar, o per eixir a la mar a buscar cucs entre el fem (literalment) per vendre'ls-els als pescadors de canya. (La meitat dels xiquets europeus es moririen d'una infecció només d'apropar-s'hi...).


A banda de les murades, només entrar a la ciutat hi ha l'antiga església catòlica de l'Assumpció, també d'aquell temps. L'antic campanar, que també va funcionar com a far durant uns anys, ara és un minaret. L'església, però, és un centre cultural.

Café do Mar

Per tot, per tot, s'exhibeix l'herència portuguesa que li dóna un carácter tan específic a la ciutat...

Praça do Terreiro
El Jadida va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2004.

9.1.17

Habiba | Els hòmens d'altres llocs

En qualsevol conversa, els hòmens marroquins no tarden gens en dir que les dones marroquines no els agraden. Diuen que no saben res de sexe (on se suposa que ho haurien d'haver après?). A banda, no els entra al cap que a elles els hòmens marroquins tampoc no els agraden, però ho tenen més difícil per triar un foraster: per religió, per costum, per repressió, perquè viatgen menys…

Habiba no ha eixit mai de Tetuan, però afirma obertament que els hòmens de Rabat i Casablanca, i no diguem d'Europa, no són tan dropos. Li consta, per sentir dir a la família, que n'hi ha que fins i tot col·laboren en criar els fills. Els de Tetuan, en canvi, no fan res del món, diu.

Quan es van casar, Muhàmmad treballava de paleta. Era bo, tenia molts encàrrecs. Al cap d'un temps, amb els xiquets ja grans, va deixar de treballar perquè, segons ell, està dolent. Segons Habiba, és mentida.

Amb el sou de Habiba és poc, i l'home es queixa. Quan prepara llegums, que és molt sovint, l'home posa cara de fàstic i reclama carn. Llavors Habiba li etziba: Que tens falta de vitamines, després de treballar tot el matí al cafè? O directament li diu: Has dut diners per a la carn? Si dus diners compro el que tu vulgues, amor meu. La nora, quan sent açò, s'escandalitza i s'amaga darrere de la porta. Després li diu a Habiba que com pot parlar-li així a l'home, a un home. Habiba li respon que es nota que encara és massa jove i no coneix els hòmens.

Potser algun dia li va agradar, però Muhàmmad ja no li agrada. Els fills li diuen que tinga paciència: És un vell, Mama; qualsevol dia es mor i et deixa tranquil·la. Així són les relacions entre pares i fills. Com entre marits i mullers, l'amor no és fonamental. Almenys no com nosaltres l'entenem.

Habiba, al cap dels anys, mira aquest home prim, vell (si més no, bastant més que ella), sense dents de tant de fumar kif, cap ni una, improductiu, que dorm al seu costat amb la boca oberta… i es pregunta per què li ha tocat això. Quasi es disculpa per contar-ho, però diu que, si no parla, un dia rebentarà.

2.1.17

La integració

Al nostre poble, al País Valencià, hi ha deu o dotze perruqueries, o més. Quan preguntes per les barberies, però, ningú no t'assenyala la de Faisal, que vam veure per casualitat. Afaitar-se a navalla no va poder ser per alguna raó desconeguda. Quasi millor, veient com el perruquer (?) tallava els cabells. Això sí, molt barat. No tant com a Tetuan, però quasi.

No sabem quan de temps duu el tal Faisal al país. La barberia fa més d'un any que està oberta. En parlar-li, primer no entenia res. Però els marroquins són espavilats, si més no per a les llengües, i Faisal no ho és menys. Al cap d'una estona de conversa multilingüe, va preguntar:

—I tu què parles, portuguès?

19.12.16

Yoriyas

© 2015 by YORIYAS YASSINE ALAOUI
Je me fonds dans la rue. Pour prendre des photos comme les miennes, les gens doivent me voir sans me voir... ['Em fonc amb el carrer. Per prendre fotos com les meues, la gent ha de veure'm sense veure'm..]
Yoriyas (Tel Quel, núm.733)

© 2015 by YORIYAS YASSINE ALAOUI
Yassine Alaoui Ismaïli, àlies Yoriyas, va nàixer el 1984 prop de Casablanca, i es va criar com un ould derb (ولد درب), un xiquet del carrer, diu ell. Tot i que no era molt bo a l'escola, excepte en matemàtiques i física (gràcies als escacs), va acabar el batxillerat. La seua passió, però, era la música.

© 2015 by YORIYAS YASSINE ALAOUI
Als quinze anys va fundar una banda de break dance. Fa uns quinze anys aquest estil vivia una mena d'edat daurada al Marroc, i això li va permetre de viatjar. La conseqüència va se el descobriment de la seua passió: la fotografia.

© 2015 by YORIYAS YASSINE ALAOUI
Les fotos d'aquest apunt pertanyen al projecte que darrerament li ha reportat premis arreu del món: Casablanca not the Movie. La pel·lícula a la qual fa referència és la de 1942, que tothom té al cap quan pensa en la ciutat més gran del Marroc, però que ni tan sols va ser enregistrada al país.. Yoriyas vol mostrar, a les seues fotos, la ciutat des de'una altra perspectiva, la de qui hi va nàixer, hi va créixer i encara hi viu. Val la pena mirar la resta del projecte.

© 2015 by YORIYAS YASSINE ALAOUI

---