17.7.17

"Es diccionaris són plens de paraules gratis i certes" (13)


Bled, en francès, deriva de بلاد, balad (plural بِلاَد, bilad(2), que vol dir "poble; localitat; ciutat; regió; país" (1). La paraula va passar al francès i el sentit va anar evolucionant fins que va prendre una càrrega afectiva . Ara bled és el terrer, el país natal. O, per a immigrants de segona i tercera generació, aquell país que s'enyora, de vegades, sense conèixer-lo.

El bled sempre té connotacions positives, i s'associa a la identitat. Un exemple: un producte bancari destinat específicament a "marroquins del món de la primera generació" que s'anomena Bladi ('local, nadiu...'(1)) Assil ('autèntic, original, genuí, arrelat...'(1)).


Per això, de moltes coses hi ha dues versions. Poden ser bldí ('marroquines'), o bé rumí (3) urubbí, és a dir, europees. Per exemple, quan ens compràvem el sofà, tothom ens preguntava si volíem un saló bldí o rumí. Molta gent a casa té dos salons (o un gran saló dividit en dues parts): un de cada estil. Un saló rumí és on vostè seu ara mateix. Un saló bldí és, per exemple, aquest:


N'hi ha de molt millors, eh? Aquest és vell i, a més, en una terrassa, així que no van a posar-hi el millor sofà que tenen. Però és altament idiosincràtic: han pintat el terra sense moure el sofà!

La diferència entre bldí i rumí s'aplica a tot: la roba, el menjar... fins i tot hi ha gent gran que dels euros en diu flus rumí, 'diners europeus'. Rumí ha esdevingut despectiu, i moltes vegades les coses rumí són, senzillament... xungues.

Alguns exemples:

10.7.17

Habiba | Les vacances


Diu que no ha eixit mai de Tetuan, com no haja sigut per anar als pobles del costat. I, sobretot, que no ha tingut mai vacances.

L'altre dia va anar a la platja amb la família. Primer va preparar el dinar per a tots i el va posar en cabassos, una faenada. Van arribar, van establir el campament (parlant de famílies marroquines, s'ha de dir així), i els jóvens (fills, filla, nores) van fer cap a l'aigua tot d'una. Mama, fes-li una ullada a la xiqueta; Mama, tu que estàs asseguda, vigiles les coses, no?; Compte amb el xiquet, vols?, etc. I allà va romandre Habiba tota la vesprada, asseguda, passant una calorada, pensant què poc li agraden els granets d'arena que, inevitablement, van a parar al menjar.

Quan ja estaven al cotxe, camí de casa: Mama, no t'has banyat ni els peus! Mira que l'aigua és bona per a la pell... I Habiba: Clar, si pogués deixar-me els ulls al costat dels xiquets i dur la resta del cosa a l'aigua… Habiba parla així: és un sac de metàfores.

La pròxima vegada, diu, me n'aniré jo sola, quan ja no faça calor, amb un entrepà ben embolicat, i m'estaré a l'aigua tota l'estona que vulga. Perquè, afegeix, està clar que, mentre hi haja xiquets al món, jo no he de tindre vacances.

3.7.17

Tal com sona

Restautrant a Oualidia
I si el nom propi s'escriu de mil maneres possibles... què no serà amb la resta? No es tracta de faltes d'ortografia, és un altre nivell: el de la indiferència total. I cal dir que en açò els marroquins són totalment igualitaris: fan el mateix en àrab, en francès, en anglès, en castellà...

Evidentment, de vegades és un problema de transcripció. Com escriurem Tànger?  Doncs... tal com sona. Tal com sona en àrab, en aquest cas.



Clar que no a tothom li sona igual. En aquest sentit, probablement residència és la paraula que té el rècord de nombre de maneres diferents d'escriure una paraula...



Com vam descobrir fa temps hi ha una norma no escrita (perquè estaria mal escrita) que diu que si hi ha dos cartells en un establiment, no es poden escriure de la mateixa manera. Per exemple, aquest o aquests:

El Lucky Luke o Lucky Luck

L'hotel (o pensió, perquè tots dos cartells estan al mateix local),
Chafchaoun o Chefchaouen

I el darrer nivell, el premi gros, el té un cafè que està al carrer de Correus... o el que siga:

Cafe Courrieos
Nota: Totes aquestes fotos són de fa temps. Ara fotografiem els cartells que hi ha ben escrits... si en trobem algun.

26.6.17

El nom i la identitat

Llegim la notícia* que l'any 2016, al Marroc, van haver-hi quasi 3000 famílies que van sol·licitar canviar-se el cognom. Més de dos terços, 2137, es van acceptar.

Sembla que canviar-se el cognom, és un procediment com tots els procediments burocràtics en aquest país: no és difícil ni car, però sí que és llarg. No es pot triar un cognom qualsevol, sinó que havia d'existir ja en la família paterna, entre altres requisits. I, evidentment, cal adduir-ne els motius. Segons els diaris que es fan ressò d'un informe ministerial, un dels motius més adduïts darrerament és que, el fet que el cognom coincidisca amb el d'un terrorista molt buscat, crea innumerables problemes als ciutadans que viatgen. Un motiu curiós.

El que és curiós també, és la poca afecció al cognom propi. I passa també amb els prenoms. Nosaltres ens n'anem a viure a l'altra part de món i ens passem mitja vida explicant-li a la gent com es pronuncia el nostre nom. En canvi, al meu poble hi ha uns quants marroquins que la gent coneix com a Muhàmmad, tot i que el seu nom és un altre. I un senyor marroquí que tothom coneix com a Jaume, des de fa trenta anys, que a saber com es diu de veres.

A l'hora d'escriure'l, és pitjor. Hi ha dones que es diuen بُشْرى, que en català sonaria més o menys 'Bushra', que l'escriuen Bouchra, Bousra, Busra, Bouschra... O hòmens que es diuen وَليد ('Walid') i ho ecriuen Oualid, Oualide, Walid... I el que és més gros: la mateixa persona de vegades el té escrit d'una manera en la partida de naixement, d'una altra al document d'identitat i, de vegades, d'una tercera manera al passaport, o al títol de la universitat... Sembla surrealista, però hi ha milers de casos. El mateix informe diu que l'any passat va haver-hi 790000 sol·licituds de rectificacions d'errades en partides de naixement.


-----

*Per exemple ací o ací.

22.6.17

Iogurts del temps

زيدو مع سحورك، يعاونك فصيامك
Amb el teu suhur*, t'ajuda a dejunar

رمضان كريم
Feliç Ramadà!

La nova gamma fakia (فاكية)**.
Aquest, daurat, de figues seques i mel
No hi ha res més... Ramadà!

*سَحُور o سُحُور (sahur o suhur) = àpat abans de l'alba durant el mes de ramadà.

** Fruita seca, però amb aquest estil de presentacions, que es menja en algunes celebracions com l'aïd, el ramadà... Psicològicament, deu ser l'equivalent del torró nadalenc.

19.6.17

Españoles por el mundo (22)


En un banc de Rabat, en una zona on hi ha molts riads i hotels, preferiblement per a estrangers, entrem al banc a fer una transacció. El jove és molt simpàtic. Ja fa temps que treballa al banc, però continua estudiant, perquè, diu, vol ascendir. Després d'una bona estona xarrant d'açò i d'allò, ens demana els passaports. N'obri un i ens mira amb cara de sorpresa:

Mais... vous êtes des espagnols? ['Però... sou espanyols?']
Oui, bien sûr. ['Clar.' A veure, amb el passaport a la mà...]
Je n'avais jamais entendu un espagnol parler en français['No havia sentit mai un espanyol parlar en francès.']

15.6.17

Pintar parets


Cada any, aprofitant que el ramadà arriba amb bon temps, tothom es posa a pintar. Fins i tot hi ha una mena de programa de l'ajuntament per pintar edificis històrics gratuïtament. No se sap quin criteri segueixen, exactament, perquè després es troba un cases com aquesta que, sincerament... no mereixia un pot de pintura?

Una de les anècdotes és que els pintors, si troben amos o inquilins despistats, tracten de cobrar-los el servei. Segur que de tant en tant ho aconsegueixen i tot!

La paret amb tanca de la foto és, probablement, la més pintada i repintada de Tetuan. No només quan fa bon temps, sinó tot l'any: dona al palau reial. Un d'ells, vaja, perquè no hi ha cap ciutat sense palau reial.

12.6.17

Estevanico


Ara diuen que els Homo Sapiens més antics són marroquins. La premsa va plena de titulars com L'Homo Sapiens est né au Maroc il y a 300 000 ansDécouverte: le premier "homo sapiens" connu était marocain... Hi ha qui fila més prim: Homo Sapiens is Moroccan, Precisely from Marrakech (I el barri, no el diuen?).

Però és que els maroquins sempre han sigut uns pioners! Per exemple: qui sabia que el primer africà que va xafar Amèrica del Nord, era marroquí?

Estevanico (c.1503-1539), o EstebanicoMustafà Zemuri (zemuri = 'd'Azzemur'), Esteve el Negre, Esteve el Moro... va ser un esclau negre que va acompanyar Cabeza de Vaca a Amèrica. Sembla que després, al Nou Món, li va anar bé, i és considerat el descobridor de Nou Mèxic. Però només se'n recorden d'ell al seu poble. I, tenint en compte l'estat del mural que li van dedicar fa anys... tampoc no molt.

Bé, no. També hi ha, almenys, dues novel·les que en conten la història: Le Fils du Soleil, de Hamza Ben Driss Ottmani i The Moor's Account de Laila Lalami.

De 1508 a 1540 portuguesos dominaven Azzemur i gran part de la costa atlàntica del que avui dia és Marroc. O siga, que estrictament, Estevanico no era marroquí... com aquells Homo Sapiens.

8.6.17

El dejuni durant el ramadà

L'aspecte que crida més l'atenció del mes de ramadà és el dejuni durant les hores de llum. Dejunar no és obligatori. És a dir, es considera obligatori des del punt de vista religiós (amb excepcions per l'edat, la condició física, etc.). Però, legalment, al Marroc, ningú no està obligat a dejunar.

Sí que hi ha una obligació al respecte. Això és el que diu l'article 222 del Codi penal:
Celui qui, notoirement connu pour son appartenance à la religion musulmane, rompt ostensiblement le jeûne dans un lieu public pendant le temps du ramadan, sans motif admis par cette religion, est puni de l'emprisonnement d'un à six mois et d'une amende de 200 à 500 dirhams. ['Qui, notòriament conegut per la pertinença a la religió musulmana, trenca ostensiblement el dejuni en un lloc públic durant el temps del ramadà, sense motiu admès per aquesta religió, serà castigat amb d'un a sis mesos de presó i una multa de 200 a 500 dírhams']
És una llei controvertida i de difícil aplicació. Per començar, els marroquins són musulmans per defecte (si no manifesten la pertinença a una altra religió). Tots els anys ix la notícia d'algun detingut per aquesta causa, que sol ser més per qüestions d'ordre públic que no pas estrictament religioses. També tots els anys hi ha accions d'associacions diverses que demanen que es revoque l'article.

En la pràctica, qui decideix no seguir els preceptes del ramadà ho fa de manera discreta, i s'estalvia de donar explicacions.



Pel que fa als estrangers, els marroquins sempre suposen que no som musulmans i, per tant, ningú no espera que passem el dia sense menjar, beure ni fumar. Però, en realitat, sí que s'espera que no ho fem en públic.

Viatjar pel Marroc en ramadà pot ser una mica incòmode (sempre depenent del grau d'adaptabilitat de cadascú). Excepte si un ve decidit a seguir completament el ritme. No sol ser el cas: els turistes europeus i americans que hi venen són més aviat dels que els agrada fer el turista. Es posen a fumar a les sis de la vesprada davant d'una mesquita i després es queixen que els han increpat. Durant el ramadà els ànims estan una mica exaltats, i hi ha ha qui pot veure-ho com una provocació, es faça o no amb aquesta intenció.

El millor consell és, com en general, el de les àvies: allà on vages, com veges fer, faces. Perquè, de fet, quasi és més fàcil no menjar pel carrer que fer-ho: ningú no ho fa, els cafès estan tancats, la majoria de les botigues obren molt tard, i el nombre d'establiments on es ven alcohol disminueix dràsticament.


-----
Què és el ramadà i què s'hi fa?

5.6.17

Tranquil·litat


Diumenge no vam triar el millor lloc per anar a la platja (No era la de la foto, no). L'aigua estava molt bruta. A trossos, l'arena, també. En part pel tràngol i les ventades recents. I, en part, per la deixadesa: com que no ha començat la temporada, encara no netegen. També podria ser que esperen que la platja es netege sola...

I no és perquè encara no fa calor, que la temporada no ha començat, sinó pel ramadà. El nostre cotxe era l'únic del'aparcament. Hi hi havia tres aparcadors de cotxes. Doncs si tot el sou del dia depèn del nostre mig euro...! A la platja en si, només hi eren els soldats que, cada certs metres, nit i dia, vigilen des de les seues casetes roges i verdes esgavellades, o sota para-sols encara més atrotinats. Podrien distraure's arreglant-ho... Però no, clar, perquè llavors ja no vigilarien.

En tornar, la carretera també estava semideserta a les hores centrals del dia. Hauria de ser ramadà tot l'any.

29.5.17

El problema de París

Casablanca, no París.

L'altre dia una senyora avorrida, al vaixell Tarifa-Tànger, ens va contar la seua vida fil per randa. La seua, la de la filla, la dels nebots (els primers de la promoció a la universitat: un clàssic marroquí), etc.

I, sobretot, el darrer viatge a París. Darrer, perquè hi va sovint. I és que París sí que és bonic! París és una passada! I mira que ella és de Tànger, eh?, que Tànger, en fi,  tampoc no és Tetuan. Sense ànim d'ofendre, eh? (No passe pena, senyora). Però París... París és tota una altra cosa. Vostès coneixen París, no? Perquè si no hi han anat... com els ho diria?

I enmig de les lloances, de sobte, baixa la veu, s'atansa, ens fa atansar, i ens diu, com qui revela la fórmula de la pedra filosofal:

— Però París... té un problema.
— Què em diu, ara?
— No se n'han adonat? A París... tothom va molt de pressa.
— Mmm...
— I no entenc per què!

22.5.17

Dr. Ibrahim Forever

En aquest país es llegeix poc, és un fet. I quan un vol fer-ho, de vegades, és frustra. Segurament la situació lingüística hi té a veure, però deu haver-hi moltes altres causes.

El cas és que hi ha un autor que sí que triomfa al Marroc: el Dr. Ibrahim El-Fiqy* (د. إبراهيم الفقي). En qualsevol llibreria, fins i tot a Tetuan, es poden trobar desenes de llibres d'aquest senyor. I si veu algú llegint en públic, hi ha moltes possibilitats que es tracte d'un llibre del doctor.

Portades de حلَّل شَخصيتِك بَنفِسك, Analitza't la personalitat (dreta) i
قوة الثقة بالنفس, El poder de l'autoestima (esquerra)

Pels títols ja haura deduït que es tracta d'una mena de Paulo Coelho àrab. Almenys, en nombre de mems amb frases fiqyanes generats. D'aquest estil:

 / عندما تجد أن كل الظروف ضدك
 يجب أن نتذكر أن الطائر عندما يصعد لابد أن يكون ضد الريح
Si trobes totes les condicions en contra,
has de recordar que les aus pugen amb el vent en contra

En general, els llibres consisteixen en una barreja de textos curts que volen incitar a la reflexió (ehem) i tests sobre la personalitat. De vegades no apareixen les respostes dels tests, o no tenen sentit. De vegades, el mateix paràgraf apareix en dos capítols. I així tot.

Els títols són semblants, si no és que són el mateix llibre. A més dels de la foto, alguns dels èxits més sonats són:
-El poder del pensament (قوة التفكير); 
-El poder de l'amor i la tolerància (قوة الحب والتسامح); 
-Pensament negatiu i pensament positiu (التفكير السلبي والتفكير الإيجابي); 
-Canvia la teua vida en 30 dies (غير حياتك في 30 يوم), 

Però el més interessant és el personatge.

15.5.17

El calendari i el concepte



El ramadà és el novè any del mes mes de l'any lunar. O siga, que dura vint-i-vuit dies. Però una cosa és el calendari, i una altra cosa, el concepte de ramadà, que és molt més llarg.

D'una banda, hi ha els que han de recuperar alguns dies. Per resumir: si l'any passat, per algun motiu (viatge, malaltia...), va deixar de dejunar alguns dies, té fins el ramadà següent per recuperar-los. De cop, un a un, o como li vaja bé. És com si quedés el ramadà per setembre... Ah, però què passa amb les assignatures que costen? Doncs que, si no ens obliguen, no va mai bé fer-ne els exercicis. De manera que un ho va deixant, ho va deixant... I quan falta poc per al següent ramadà, encara ho té pendent.

D'altra banda, hi ha la suggestió col·lectiva. Un mes abans ja està tothom parlant del ramadà, pensant-hi, fer elucubracions sobre quan comença exactament... De manera que hi ha gent que, tres o dues setmanes abans, comença a canviar una mica els horaris. Les botigues també: obrin més tard de matí i tanquen més tard de nit. Com una reacció en cadena, la gent també ix més tard de casa. A més dels horaris, canvien els productes: al súper els sacs de farina i sucre passen de dos a cinc quilos, al carrer hi ha moltes paradetes de dàtils...

Aquest cap de setmana serà el darrer abans del ramadà. Si fa bona hora, a les platges no cabrà ni una agulla, perquè durant el ramadà no hi va gairebé ningú.

Després, els dies de ramadà hi ha qui els viu amb alegria, hi ha qui abandona Marroc a la primera que pot (molts!), hi ha qui els viu amb resignació,  i hi ha qui és queixa a tota hora. Aquests darrers ja han començat.


-----
Què és el ramadà i què s'hi fa?

8.5.17

Habiba | Preqüela

Abans de casar-se, abans de festejar, al principi dels temps, Habiba netejava la casa d'una señorita espanyola que tenia dos xiquets. Se n'anava cada matí fins a Cabo Negro, on aleshores molts espanyols acomodats es van comprar cases, amb la seua veïna i amiga Malika, que feia una altra casa.

Les dues estaven contentíssimes amb la señorita respectiva. A Habiba, el que més li cridava l'atenció és que moltes vegades l'ama de la casa es posava a netejar amb ella. L'ajudava! I després prenien un cafè juntes i es dedicaven al xau-xau i al ca-ca-ca (='xarrar' i 'riure', en dialecte habibià). Això, amb una senyora marroquina, és senzillament impossible, diu.

Al cap d'un temps, la señorita de Malika se'n tornava a Espanya, i li va proposar d'anar-hi i seguir treballant per a ella. Aleshores era fàcil d'arreglar els papers al servei domèstic, i un bon negoci. Malika era òrfena de pare, i sa mare no va tindre cap inconvenient en col·locar la filla, que va partir més contenta que un gat amb dues rates.

Quan la señorita de Habiba va voler repetir la jugada, es va trobar amb l'oposició del pare d'aquesta. Que no. I no per por de perdre una filla, ja que li va dir que es podia endur qualsevol de les altres dues. Habiba, ni parlar-ne. Tres filles... no sona a conte de fades, una mica? Però al revés.

Tot seguit Habiba es va prometre amb Muhàmmad. La señorita va voler conèixer el nuvi i, directament, li va recriminar que la deixés sense ajuda. Perquè, després de casar-se, Habiba deixaria de treballar (per tornar-hi al cap d'uns anys, però això és un altre apunt). Encara així, els va fer un bon regal, i fins i tot van heretar-ne els mobles.

Malika es va casar a Espanya, amb un marroquí. S'hi van establir, però procuren vindre cada any al Marroc. Habiba ho espera amb candeletes perquè, segons diu, és la única amiga que té. No la millor, sinó l'única. Tan sols li sap greu que els fills de Malika només parlen espanyol, francès i anglès.

1.5.17

La casa de todo?


A banda que és estrany veure cartells en espanyol a Rabat, ni que siguen de fa mil anys... La llàstima és que el vam veure en diumenge, i no vam poder comprovar si realment hi venien el que anunciaven...