16.10.17

Españoles por el mundo (24)



Nosotros fuimos al desierto hace un montón de años. Después de Rissani ya era horroroso: aquellas pistas, com el polvo que no veías nada...
— Això ara està tot asfaltat.
¿Ah, sí? Pues que pena, ¿no?

9.10.17

2.10.17

Cafè innocu

Més que el te, el cafè és la passió dels marroquins. Almenys, dels d'aquesta ciutat. Se'l beuen amb quantitats indecents de sucre. Servidors hem vist afegir-li a un caferet cinc, sis i fins a set culleradetes de sucre, com aquell qui no. Marroc és el paradís dels dentistes, i l'infern dels diabètics.


Beure cafè sense sucre? Què diu, ara? Si un marroquí fa això li lleven la nacionalitat! Llavors el metges acaben prohibint el cafè, per causa del sucre. El que passa és que la gent és pensa que li'l prohibeixen per causa del cafè en si, i decideix que el beurà descafeïnat. 

Als bars normalment l'únic cafè descafeïnat que hi ha és el nescafi, o siga, soluble. Però a les cases, un sempre es pot comprar el cafè del metge. O siga, cafè descafeïnat... al qual li acabarà afegint només tres o quatre carrossos de sucre. 

25.9.17

Españoles por el mundo (23)



— Se lo he dicho al chaval aquel, el africano...
— A ver, Pepe... que aquí quien más, quien menos es africano.
— Tú ya me entiendes.

(Però encara no ho hem entès!)

18.9.17

Habiba | "No sap"

Un fill de Habiba i la dona, Sàmia, viuen casa d'ella: no hi ha manera de tirar-los (i on estarien millor?).

Diu Habiba que Sàmia no sap fer res. Cada vegada que escura trenca un got. Si agrana es deixa tots els racons. Quan renta les camises a mà, les deixa més brutes que estaven. No té ni idea de cuinar. Quan Habiba intenta dir-li-ho, Sàmia contesta: És que jo no sé. Habiba li diu: I tu, què saps fer?. I la nora: No ho sé. Habiba s'emprenya: I per què no vas dir que no sabies fer res, quan vas signar el contracte de matrimoni?. Tampoc no ho sap. Al final, li diu que no faça res a la casa.

Quan arriba el fill de treballar, li pregunta a la mare (??) per què està ella fent faena i la jove asseguda mirant la tele. No sap, respon Habiba.

Alguns dies, el fill diu que s'hi vol divorciar. Habiba li diu que no ho faça. Que total, amb l'ullet que té, segur que es casa amb una altra que tampoc no sap.

11.9.17

Més sobre la responsabilitat

منزل اابيع = 'Casa en venda'

El nivell de vida a Tetuan és molt més baix que al nostre país. Per això, amb ulls estrangers, el rebut de la llum és ridícul. A més, els comptadors no filen molt prim. Tothom acaba per no revisar la factura amb molt de detall.

Tot i això, fa uns mesos, un amic nostre, trobava que pagava massa. Se'n va adonar perquè la factura no baixava quan ell era fora dues setmanes al mes. Va anar preguntant i, un dia, va fer la comprovació òbvia: va baixar el diferencial, va accedir a la caseta dels comptadors, i va veure que seguia rodant (i ell, pagant!). El treball detectivesc (de pel·lícula B, quan ell ho conta...) el va dur fins el culpable: el mateix arrendador del pis li estava robant la llum! 

Què va passar? No res. Perquè ací mai ningú no té la culpa de res. Mètode monarquia espanyola: lo siento mucho, i avant. El nostre amic va calcular la llum que li havia robat l'amo, ho va descomptar dels rebuts de lloguer, i se'n va anar a un altre pis. Encara va perdre diners.

L'anècdota fa molta gràcia... fins que descobreix que algú li roba l'aigua a vostè.


4.9.17

El ritme subtil

Carnisseria tradicional

Omnívors: les carnisseries marroquines fan vacances just després de l'aïd. Lògic: si tothom té un corder penjat a casa, qui ha de comprar carn? És la típica qüestió que als visitants els passa per malla. S'ha de viure en un lloc per copsar-ne aquest ritme gairebé imperceptible, ni que siga una mica.

Oficialment, el calendari marroquí és el mateix d'Europa. Però després hi ha un altre ritme, que depèn en gran mesura de les festes religioses. O siga, oficialment, el diumenge és festa: tanquen els bancs, tanquen les òptiques, tanquen els esmoladors (!), l'ajuntament, hi ha farmàcia de guàrdia… En canvi, les botigues de roba, les ferreteries, els mercats, els forns, les cafeteries… obrin cada dia. Excepte, en alguns casos, el divendres de vesprada. N'hi ha que tanquen només durant l'oració de migdia. Fa set anys, no es notava quan era divendres. Ara, al centre de Tetuan, divendres a migdia, està tot mort.

Hi ha qüestions menys subtils. Per exemple, el ramadà. És (gairebé*) impossible que algú, fins i tot acabat d'aterrar per primera vegada, no s'adone quan és ramadà: els bars i restaurants estan tancats, la majoria de la gent està una mica ensopida, i tot plegat va com al ralentí... si és que va. A l'hora de trencar el dejú hi ha un silenci de neu, i després comença la vida. En canvi, algú que hi ha viscut, encara que vinga despistat, de seguida sabrà que el ramadà va acabar fa només uns dies. No perquè les coses funcionen a la velocitat normal, ni de bon tros: costa setmanes tornar a invertir la nit i el dia! S'adonarà perquè, en entrar en un bar, veurà que l'acaben de pintar; en entrar en un altre, hauran comprat cadires noves; gots nous, una làmpada nova; el següent, ha canviat d'amo… Durant el ramadà estaven tancats, però no quiets.

Banderes al mig del no-res, entre Tetuan i Tànger

En totes aquestes ocasions: festes religioses, festes civils (les independències, la Marxa verda, la Festa del tro, etc.), quan s'inaugura un pantà, quan ve algun personatge important, etc., es col·loquen banderes marroquines arreu de la ciutat, i fins i tot a les rotondes i al llarg de segons quines carreteres. Funcionaris de banderes és un ofici, sí. Però l'indicador que algú realment, realment important és a la ciutat és que Internet no tira ni avant ni arrere. (El darrer fenomen també es produeix en cas de clàssicu.)

---
*Hay gente pa'tó.

28.8.17

Coses prohibides a la platja

Les pilotes, en general (ehhh?)

Gossos i camells lligats, cavalls solts

Fumar xixa


Quasi tot, vaja
(Al fons hi ha un senyor jugant a futbol, oh!)

31.7.17

24.7.17

Cuina Fusió


Mèxic? Això no és la torre Hassan i la fortalesa dels Udaia?


Es tracta dels primers tacos mexicans a Rabat! Per què mig cartell està en anglès, s'escapa de la nostra comprensió. Moda, una petita confusió geogràfica... qui ho sap?

I qui diu tacos diu hamburgueses, sandvitxos, paninis... 


... amb una àmplia selecció de salses, que es paguen de banda, com indica el cartell... en francès, òbviament. 


I el cas és que el menú infantil ens recorda alguna cosa...

17.7.17

"Es diccionaris són plens de paraules gratis i certes" (13)


Bled, en francès, deriva de بلاد, balad (plural بِلاَد, bilad(2), que vol dir "poble; localitat; ciutat; regió; país" (1). La paraula va passar al francès i el sentit va anar evolucionant fins que va prendre una càrrega afectiva . Ara bled és el terrer, el país natal. O, per a immigrants de segona i tercera generació, aquell país que s'enyora, de vegades, sense conèixer-lo.

El bled sempre té connotacions positives, i s'associa a la identitat. Un exemple: un producte bancari destinat específicament a "marroquins del món de la primera generació" que s'anomena Bladi ('local, nadiu...'(1)) Assil ('autèntic, original, genuí, arrelat...'(1)).


Per això, de moltes coses hi ha dues versions. Poden ser bldí ('marroquines'), o bé rumí (3) urubbí, és a dir, europees. Per exemple, quan ens compràvem el sofà, tothom ens preguntava si volíem un saló bldí o rumí. Molta gent a casa té dos salons (o un gran saló dividit en dues parts): un de cada estil. Un saló rumí és on vostè seu ara mateix. Un saló bldí és, per exemple, aquest:


N'hi ha de molt millors, eh? Aquest és vell i, a més, en una terrassa, així que no van a posar-hi el millor sofà que tenen. Però és altament idiosincràtic: han pintat el terra sense moure el sofà!

La diferència entre bldí i rumí s'aplica a tot: la roba, el menjar... fins i tot hi ha gent gran que dels euros en diu flus rumí, 'diners europeus'. Rumí ha esdevingut despectiu, i moltes vegades les coses rumí són, senzillament... xungues.

Alguns exemples:

10.7.17

Habiba | Les vacances


Diu que no ha eixit mai de Tetuan, com no haja sigut per anar als pobles del costat. I, sobretot, que no ha tingut mai vacances.

L'altre dia va anar a la platja amb la família. Primer va preparar el dinar per a tots i el va posar en cabassos, una faenada. Van arribar, van establir el campament (parlant de famílies marroquines, s'ha de dir així), i els jóvens (fills, filla, nores) van fer cap a l'aigua tot d'una. Mama, fes-li una ullada a la xiqueta; Mama, tu que estàs asseguda, vigiles les coses, no?; Compte amb el xiquet, vols?, etc. I allà va romandre Habiba tota la vesprada, asseguda, passant una calorada, pensant què poc li agraden els granets d'arena que, inevitablement, van a parar al menjar.

Quan ja estaven al cotxe, camí de casa: Mama, no t'has banyat ni els peus! Mira que l'aigua és bona per a la pell... I Habiba: Clar, si pogués deixar-me els ulls al costat dels xiquets i dur la resta del cosa a l'aigua… Habiba parla així: és un sac de metàfores.

La pròxima vegada, diu, me n'aniré jo sola, quan ja no faça calor, amb un entrepà ben embolicat, i m'estaré a l'aigua tota l'estona que vulga. Perquè, afegeix, està clar que, mentre hi haja xiquets al món, jo no he de tindre vacances.