28.6.13

Las Campanas

A Tànger el cafè Carrión encara és Las Campanas...

Carrer Siaghins (Tànger)


27.6.13

Les quatre estacions

En algunes ciutats venen postals d’aquestes que són quatre finestretes i representen les quatre estacions. A Tetuan no n’hi ha, però es podrien aconseguir les quatre fotos en un dia. Eixim de casa de matí i hi ha boira, però al cap d’una estona el sol calfa de valent i pareix que estem en una altra ciutat; encara no hem acabat de fer-te el cafè que ja ha començat a ploure, i abans de dinar el vent de llevant amenaça amb endur-s’ho tot. De vegades el sol encara té temps d’enganar-nos una mica abans de la tempesta de la nit. I açò, comprovat, pot passar en qualsevol moment de l’any.

Hi ha alguns de fenomens relacionats amb la pluja. El primer és que tothom sap quan ha de començar, excepte nosaltres. El carrer està de gom a gom i, de sobte, els vianants comencen a refugiar-se a les voreres, als portals, baix de les arcades, dels balcons. Miren el cel i esperen, que esperar és l’esport nacional. Es percep alguna cosa estranya a l’ambient, però no sabem ben bé que és. I no falla: cinc minuts després cauen les primeres gotes i, contràriament al que es podria esperar, la gent torna a caminar, un cop ha comprovat que no n’hi havia per tant. Les dones que duen mocador, però, de vegades ja estan banyades de dalt a baix quan s’adonen que plovia.

Un altre fenomen és que, quan les primeres gotes encara no han tocat a terra, ja hi ha qui ven paraigües. Fa tres segons els mateixos venedors oferien mocadors de paper, o jaquetes de segona mà, o sabates desparellades... i de sobte la paradeta és de paraigües. Preu únic (vint dírhams) i model únic (quadres blaus). On els amagaven? Com els han tret tan ràpidament? Alguns canten la mercaderia, i d’altres només si veuen algú que passa amb un paraigües. Això és el més estrany: si dus paraigües te n’ofereixen i si no, no et diuen res. Això quina lògica té? I quan pensaries que no en comprarà ningú ja ha eixit el sol, el paraigües han desaparegut i tornen les lletanies d’abans:
—Clínex, clínex, clínex…
—Dírham, dírham, dírham…

24.6.13

Españoles por el mundo (3)

Plaça Hassan II

El comentari:
"La sociología de Marruecos es que te la aprendes en seis meses."


(1, 2)

21.6.13

Escola d'Arts i Oficis Tradicionals


L'Escola d'Arts i Oficis Tradicionals (دار الصنع) es va crear l'any 1919 amb l'objectiu de preservar el patrimoni artesà i artístic de la zona. Tetuan li ha atorgat sempre molta importància a l'escola, i n'ha buscat els directors entre grans artistes, espanyols primer (Antonio Got Inchausti, Mariano Bertuchi...) i marroquins després de la independència (Mohamed Sarghini...). Avui dia se'n fa càrrec el ministeri d'educació els mestres de taller (مُعلمين) continuen formant els jóvens (cada cop més dones!) en ebenisteria, treball del coure i del ferro, mosaics, treball del cuir, brodat en seda i guix. Els alumnes, generalment, són jóvens que no han acabat l'escola i volen provar la via vocacional. Gaudeixen d'una beca (petita) i s'hi estan uns sis anys. El ritme de treball és mooooolt lent.


Més que una escola, es un museu viu. Es pot visitar tots els matins (entrada: 10 dírhams). Només el pati de l'edifici, just davant de Bab Oqla, ja valdria la pena. Però a més podrà passar per tots els tallers, veure com es treballa, xarrar amb els mestres i els alumnes (aquests darrers són tímids amb els estrangers...), i visitar la sala final d'exposició on hi ha treballs increïbles (no tots fets a l'escola).

19.6.13

Adoberia


L'adoberia de Tetuan (دار الدِّبْغ) és una de les visites obligades de la medina. Es va fer entre els segles X i XV, i s'hi continuen adobant les pells amb les tècniques d'aleshores. Sembla que només ací i a Fes es manté la tradició.


No cal buscar-la, perquè la trobarà, de camí a la porta del cementeri. En hores de treball s'hi pot entrar: intente no molestar. I si passa de llarg la porteta algú s'encarregarà de dir-li si vol entrar i fer-hi una foto. Segurament no és tan espectacular com a Fes, però a canvi rarament hi trobarà més d'un altre turista o una parella. No apte per a nassos sensibles, sobretot amb la calor.

17.6.13

La ciutat de la jura de bandera


El visitant de Ceuta normalment hi espera poc, i per això se sol sorprendre. La majoria de peninsulars no hi han baixat mai. Alguns hi van anar a la jura de bandera del fill o del germà, es van quedar a un hotel barat i no van veure més que soldadets i famílies de soldadets. D'altres, més enrere, hi van servir, i en aquest cas els records... bé, hi ha de tot.

Però no és menys cert que, si obris els ulls, la ciutat no et permet de cap manera desfer-te de la memòria d'aquells temps. 

15.6.13

Gallines al cafè?

Bar a Torreta (Tetuan)

13.6.13

Hotel Nacional


L'Hotel Nacional, al carrer Mohamed Torres (abans carrer Alfonso XIII; l'hotel també es deia així). Va ser inaugurat a final del XIX per la Compañía Española de Minas del Rif per allotjar-hi alguns treballadors. Més tard el va comprar una família italiana que el va abandonar amb l'arribada de la independència. 


L'hotel va canviar de mans unes quantes vegades abans d'acabar el dies com una pensió. Ara està completament abandonat. La porta encara recorda, potser, que s'hi van allotjar, entre d'altres, Vicente Aleixandre, Dámaso Alonso, Elizabeth Taylor, Victor Mature, pilots alemanys amb missions poc clares...

11.6.13

Llengües

Chicken breast? Half kilo of dajaj? (O siga: ‘Mig quilo de pitrera de pollastre?’).
Nus kilo, waha. (‘Sí, mig kilo’).
Algo más?
—C’est bon, safi. ('No res més').

De tota manera… quants carnissers t’atendrien en anglès, francès, espanyol i àrab (al mateix temps) a ca nostra?

7.6.13

Les mones del Gurugú


Les Macaca sylvana, que en català s'anomenen mones de Gibraltar, espanyol macacos de Berbería i en francès macaque d'Afrique du Nord (curioses diferències!) es troben sobretot al Bouhachem i, en menor mesura, una mica per tot el nord del Marroc, en grups dispersos.

Aquestes del Gurugú han estat introduïdes.

La població n'ha disminuït molt darrerament. En part pels atacs dels gossos dels pastors i sobretot perquè són venudes com a mascotes o capturades perquè els turistes s'hi facen fotos, o perquè aquests els alimenten, provocant-los un canvi d'hàbits que els fa dependents.


Més informació.

5.6.13

Diumenges a Nador

[Weekend a Nador - 2]

Encara que l'opinió generalitzada siga que a Nador no hi ha res és evident que la gent, com a totes bandes, no s'avorreix. Els diumenges la vida està a la Corniche, l'únic lloc on la proporció d'hòmens i de dones és més o menys normal.

Hi ha qui es dedica, simplement, a contemplar la mar. És una mar sempre plana, com a domesticada: la Mar Chica, en diuen. D'altres lloguen un cotxet i tenen la diversió assegurada: el pare el guia amb el control remot i el xiquet, innocent, creu que està conduint-lo. O paguen una barca per passejar la família sencera. La música a tot volum, en aquest cas, forma part de la diversió.


Els xiquets més atrevits es banyen, criden, entren, ixen, salten... i tot plegat es converteix en un espectacle més del passeig.


I algú ha de treballar, clar, encara que siga diumenge:

4.6.13

Nador

[Weekend a Nador - 1]


Nador (الناظور), a només 82 km d'Algèria i tocant a Melilla, és la típica ciutat que poca gent visita. La primera frase que sentirà en insinuar que vol anar-hi serà: "A Nador? Però si a Nador no hi ha res!". I per no haver-hi, ni un cens decent que puga aclarir-li quanta gent hi viu, tot i ser la capital de la regió.

La Mar Chica (مار تشيكة) · El club a la corniche · 
L'estació de tren que ha posat Nador al mapa · L'església

El centre són algunes avingudes amb arbres que formen una quadricula: el que queda del que van construir els espanyols a partir de 1908, amb intenció d'explotar les mines del Rif. La resta ha crescut d'una manera escandalosament desordenada, a recer de l'activitat principal: el trabando ('contraban'). No sembla que la cosa haja de canviar properament, perquè tampoc no hi ha cap pla d'ordenació urbana. A primera vista, no sembla que hi haja cap pla de res. Si hi passeja una mica, toparà amb una majoria aclaparadora d'hòmens, mitja dotzena d'edificis interessants, una presó en un carrer qualsevol, hotels a mig fer, cases de colors impossibles.


Però com que de Nador no s'espera res, ha de sorprendre a la força. Sempre estarà més neta del que temia; la gent sempre serà més amable del que li havien dit; als cafès seran més agradables, etc. Segurament també li havien assegurat que ningú no hi parla dàrija. Cert i no: l'àrab no és la llengua autòctona de la majoria de la població, que parla amazic (xelha, en diuen, الشلحة); però sentirà molt de dàrija pel carrer i si pregunta en dàrija li contestaran en aquesta llengua. I alguna sorpresa lingüística més potser que hi trobe...


2.6.13

Españoles por el mundo (2)


La pregunta:
"¿Pero... por qué han puesto luces con los colores de Italia?"


(1)

1.6.13

Mai no havia pensat que caldria tindre en compte

Que és millor comprar l'arròs al pes, perquè en els paquets que diuen 1 kg moltes vegades, dissimuladament, falta l'equivalent a una paelleta.

Que, per la mateixa raó, és millor comprar detergent en pols (capses que no es poden obrir sense que es note) o al pas, perquè en les botelles de detergent líquid, descaradament, en pot faltar un terç.

Etc.