29.7.13

Els europeus som uns exagerats

O això diuen els taxistes. Estan indignadíssims perquè els volen fer posar el cinturó de seguretat (als seients de davant). Com si no tingueren res més a fer!

És cert que a Europa no es pot parlar pel mòbil conduint? ens va preguntar un taxista.
Ni a les benzineres! diu un passatger.

Aquesta conversa va tindre lloc fa temps. Arribava a Tetuan des de Xauen. De nit, mig plovent, amb un farol i a velocitat de vertigen (o potser només és la sensació, donat que el taxi té dos mil anys). I aquesta carretera no és precisament una autopista. La gasolina la va posar amb el motor en marxa, les portes obertes, la llum encesa, fumant i parlant pel mòbil. I la gent dins, clar: sis passatgers.

La resposta:
És que vostè a Europa com a taxista no té futur, perquè estaria tot el temps a la presó…

22.7.13

Un poble blau

Xauen (شفشون o شون), a uns seixanta quilòmetres de Tetuan i 600 metres d'altura, va ser considerada durant segles una ciutat sagrada on es prohibia l'entrada a estrangers. El primer no musulmà que va accedir-hi ho va fer el 1883. Ara ningú no ho diria: és un dels llocs més visitats del Marroc, tant per turistes nacionals com europeus, americans, etc.

Potser fa anys no era tan exagerat, però ara la majoria de les cases de Xauen estan pintades de color blau, de vegades molt més intens que el de la foto. Els habitants de Tetuan associen Xauen amb només un tipus de turisme diguem-ne herbolari, vostè ja m'entén. Si el veuen amb una motxilla, samarreta de ratlles i cabell llarg li picaran l'ullet i li diran: A Xauen, no?


A Xauen pot trobar totes les botigues de records i d'artesania i tots els decorats de les mil i una nits que a Tetuan són quasi desconegudes. No vol dir això que tot siga fals o per turistes, però sí que és un lloc que, de tan preparat, deixa cert regust a parc temàtic.



I la pregunta: aquesta botiga de pintura... perquè vénen tants colors, si TOT ho pinten de blau?!?


NB Les fotos són de l'hivern passat. Ara és difícil trobar-s'hi menys de 40º i... no gràcies!

19.7.13

15.7.13

Primo

Fotògrafs esperant clients

Per la plaça Primo (sí: en honor del Primo que vostè està pensant), que en realitat es diu Mulay Mehdi (ساحة مولاي المهدي), s’ha de passar unes quantes vegades al dia, perquè és el centre del món. Hi ha l’església de Nuestra Señora de las Victorias (també per aquelles victòries), dos dels cafès més vells de la ciutat i una font musical. 

Hi ha dos operaris dedicats exclusivament al manteniment de la font. Si algun personatge important ronda per la ciutat, emet música andalusí tot el sant dia, i les sis cançons, a mesura que passen les hores, es van fent més i més monòtones. Però a la gent li agrada aquesta música. Si se senten orgullosos d'alguna cosa és dels fosfats i de la música andalusí, n’hi entenguen o no. Els fosfats i la cultura andalusí van arribar de fora i fa molt de temps, que és la millor manera de triomfar a Tetuan.

La plaça és de tot menys tranquil·la. Hi ha paradetes de sabates artísticament col·locades, hi ha netejadors de sabates, hi ha qui demana almoina, hi ha els bojos, hi ha els que esperen, hi ha els que donen voltes, hi ha els cinc senegalesos que van a l’església, hi ha els venedors de cola miraculosa que fan demostracions… Un dia hi havia un acròbata. Ocupava tota la vorera, i els vianants el miraven espantats, com si s’hagués equivocat de país. Va aconseguir fer un rogle (per la novetat), però de monedes ni una. Qui paga, ací, per una cosa que no es pot tocar?

Un cop ho has vist tot, si véns d’un poble o d’una altra ciutat, t’hi fas una foto davant la font. De nit està plena de llumetes. Ací és Nadal tot l’any. 

13.7.13

La batalla de Tetuan


El títol original d’aquest quadre de Fortuny era Expugnació del campament marroquí per les tropes espanyoles el 4 de febrer de 1860.  Aquesta batalla entre soldats espanyols (466 catalans) i les tropes de l’exèrcit marroquí. va ser el primer conflicte peninsular que va tindre cobertura periodística. De l'estil del moment:
“Alguien debió dar la voz ¡Sálvese quien pueda! ¡Estamos envueltos! ¡Estamos cortados!… Ello es que repentinamente, aquellos indómitos luchadores que peleaban como acosados jabalíes, y que parecían decididos á perder la última gota de sangre antes que abandonar sus campamentos, depusieron las armas, prorrumpieron en gritos de terror, saltaron entre los setos y la lona y huyeron por todos los lados, levantando las manos al cielo, volviendo la cabeza para maldecirnos ó para saludas sus amadas tiendas, en que dejaban todo su haber y además de su honra y su esperanza.” 
Pedro Antonio de Alarcón, Diario de un testigo de la Guerra de África
Tot i ser una obra inacabada, és impressionant. Si més no, per la mida: 10 metres de llarg per 6 d’ample. El podeu veure a Barcelona, al MNAC. Fins el 15 de setembre forma  part de l’exposició La batalla de Tetuande Fortuny. De la trinxera al museu. Si podeu, acosteu-vos-hi: n’aprendreu del paisatge de Tetuan, de Fortuny, de Dalí (que en va fer una versió) i de la història mateixa del quadre, que ha donat més voltes que el bagul de la Piquer.


I si no podeu anar-hi, el documental La mitad invisible de TVE us en pot donar una idea (Entre nosaltres: el presentador no és una mica estrany?).

Però per acabar de convèncer-vos: fins l'1 de setembre aMNAC hi ha una exposició gratuïta de fotos d'Ortiz Echagüe (Nord d'Àfrica) que són molt curioses.

8.7.13

Viatjar

lii safr bizaf hsn min lii aax bizaf
'Viatjar molt és millor que viure molt.'


NB (1) Transliteració i traducció aproximades, no aptes per a puristes
NB (2) Un puntal d'Hèrcules està a punt de seguir aquest consell al peu de la lletra. Però el blog seguirà més o menys actiu perquè... bàsicament perquè tenim moltes coses per contar!


5.7.13

Lagarto


El sabó Lagarto per ací segueix sent un símbol de qualitat. No sabíem que n'hi havia una varietat tan extensa.  Però compte! Com qualsevol producte bo té els seus imitadors... Un dia per equivocació vaig comprar Togarto i... no neteja gens! 

4.7.13

Els hòmens, les dones i els cafès

Els cafès són l’ànima de Tetuan. En general, totes les begudes hi valen el mateix, és igual que demanes cafè, diferents versions de te (amb menta, amb absenta, nigro…), culacaoniscafe… el preu és per ocupar la cadira. I és barat, considerant les hores que pots passar-t’hi.

En aquesta ciutat ni es tranuita ni es matina. Els horaris dels cafès són tan incomprensibles com els de les botigues. A la majoria dels cafès a les nou del matí potser no han dut les pastes, i només hi ha una taula ocupada: pel cambrer, que esmorza tot sol. L’hora de tancar està més clara: amb petites variacions, no hi ha vida més enllà de les nou (a tot estirar!).

No sé com s’ho fan per arranjar una cita, tan mal vist com està parlar amb desconeguts. Per Whatsapp? I abans, com ho feien? En tot cas, quan un xic i una xica (de classe mitjana/alta; ací això està molt marcat) no van a un cafè diguem-ne normal, que són exclusivament masculins. No està escrit a cap banda, però en alguns locals les dones (si n’hi ha alguna més) semblem extraterrestres. Els hòmens de matí seuen, llegeixen el diari (poc), esmorzen i xarren entre ells. De vesprada s’hi veu algun damer, i més tard juguen al parxís com si els hi anara la vida. Mai no havia pensat que el parxís fos un esport violent! I sobretot, a tota hora, fumen i fumen mentre prenen té o cafè amb quilos de sucre, sucre en vena. Les dones no fumen al cafè. En fi, les dones que fumen al cafè són de certa categoria, vostè ja m’entén.

Es percep de tres hores lluny quan es tracta de la primera vegada que una parella va a un cafè. Per descomptat, si un jove té la sort d’aconseguir una cita no la duu a un d’aquests espais inhòspits i plens de fum que podrien tacar-li la reputació per sempre més. Ni tan sols a un cafè tan deliciosament decadent com el París o el Centro, sinó a una pastisseria com el Dallas, o la difunta Jenin, o les aristocràtiques Adam o Rahmouni. Potser li abelleix més un te o un cafè, però la imatge d’una dona bevent un batut redolç fosforescent és molt més atractiva. Almenys, així es ven als videoclips, àvidament consumits. Alerta, però: de cap manera no se l’ha d’acabar! De fet, el millor que pot fer és beure’n uns dos terços, per no donar la idea que va morta de gana o que menja molt i arruïnarà el futur marit (parèntesi: a Tetuan no quedes amb un home si no hi ha promesa de futur). Ell, mentre xarrupa un trist cafè calcula quan costa el batut, però no el toca. No vol semblar llépol, i molt menys agarrat. I sobre aquestes imatges heretades i ràncies de com s’han de comportar un home i una dona s’establirà la relació, el matrimoni, els fills, la vida. I diràs que se senten per darrere les veus de les àvies: “Que poca vergonya! Abans una dona decent no eixia de casa…!”.

2.7.13

Bilingüisme?

Frontera de Ceuta, part espanyola. El policia, a uns ciutadans que viatgen amb un gosset:

-A vè, loj papele del chien.

1.7.13