30.10.13

La pitxera de cervesa


Per què a Ceuta, probablement la ciutat d'Espanya on hi ha més gent que no beu alcohol, hi ha un monument a la cervesa?!?

(Val, segurament és una columna romana o una cosa així. Però a Ceuta no trobaràs ningú que no l'anomene "la plaza de la jarra de cerveza".)

28.10.13

Temps de cebes


I pareix increïble que encara en queden, tantes com se n'hauran gastat per als tagins de l'aïd...!



25.10.13

"Es diccionaris* són plens de paraules gratis i certes" (6)


Mammama - iumàmmimu
'adormir un nen tot cantant-li una cançó de bressol'


*Com el Dicionari Àrab-Català de Margalida Castells i Dolors Cinca (Enciclopèdia Catalana, 2007)

23.10.13

Tetuan és cosmopolita | Europa


Els Alps
(forn)


Atenes
(hotel)


Atenes
(cafè, enfront de l'hotel)
De quantes maneres es pot escriure Atenes en un sol carrer?


Atenes
(rent a car, en un altre barri)


Brusel·les
(snack)


Ginebra
(perruqueria d'hòmens)


Lisboa
(cafeteria, pizzeria, gelateria...)


Venècia
(drogoria, que vol dir ferreteria)
(El cartell el va fer Iússuf Gotera, és evident...)


Viena
(cafè i pastisseria)


Viena
(perruqueria d'hòmens)

21.10.13

Una mica de sociologia

"— Bon, un peu de sociologie. Les Marocains se divisent en deux groupes...
— Arabes et Berbères ?
— Peuh...
— Les riches et les pauvres ?
— Non. Il y a ceux qui ont un commissaire de police dans leur famille et ceux qui n'en ont pas."
Fouad LaraouiDe quel amour blessé 

O siga:


'— Bé, una mica de sociologia. Els marroquins es divideixen en dos grups...
— Àrabs i berbers? 
— Bah... 
— Els rics i els pobres? 
— No. Els que tenen un comissari de policia a la família i els que no en tenen cap.'

El llibre és de 1998, i les coses, afortunadament, estan canviant. Però alguna vegada potser no aniria malament tindre un cosí comissari de policia. Per exemple, quan per renovar la carte de séjour a més d'aquesta muntanya d'originals i fotocòpies legalitzades i pòlisses i etc. li demanen un certificat mèdic (que li farà un metge que no l'ha vist en la vida per una mòdica quantitat) i un certificat d'antecedents penals (!?) que haurà d'anar a buscar al segle XIX. 

18.10.13

Portes de Tetuan | Bab Mqabar

Bab Mqabar (باب المقابر) o 'porta del cementeri' (dóna al cementeri musulmà) està situada al nord de la ciutat. És la més antiga, ja que va formar part de la primera fortificació de Tetuan (segles XV i XVI). A partir de 1860 se la coneix també com porta de Ceuta, i en algun mapa de l'època s'anomena porta de la Victòria.


Tal com s'entra a la medina


Tal com s'ix


Més portes de Tetuan:

15.10.13

Aïd Mubarak!

عيد مبارك
Bon aïd a tothom o, com se sent més per ací: brokh aled!

(Aquesta postal ens va arribar d'un altre país i per a l'altra gran festa islàmica: l'aïd al-Fitr (عيد الفطر), però tot s'aprofita.)


13.10.13

Gurna

سوق الماشية
'fira de ramat', en àrab estàndard

La fira del ramat (غُورْنة, gurna, per aquestes contrades) comença uns deu dies abans de l'aïd, i és un mercat provisional que a Tetuan fa només sis o set anys que s'organitza amb tals dimensions. És enorme! (Parèntesi: organitzar és un eufemisme. Ací és viva la teoria que de les coses organitzades no es guanyen diners)

Fins aleshores simplement baixaven els ramaders de les muntanyes amb els vuit o deu corders que havien criat, els venien quatre o cinc setmanes abans de la festa i les famílies el guardaven aquest temps a casa, a un corral, a un garatge... Ara això s'ha tornat impossible. Primer perquè cada cop hi ha menys gent que fa corders; i en segon lloc perquè el preu de la palla i del gra és prohibitiu des que tots els llauradors es dediquen al kif, fins el punt que són els venedors d'aliment per als corders els que fan el seu agost.




La cosa s'ha sofisticat i ara els venedors pugen de molt lluny amb camions i amb molts caps de bestiar. Sembla que el mercat està dominat per grans tractants que controlen diversos pobles alhora: si en un moment donat el preu baixa a Tetuan carreguen el camió i s'allarguen a Oued Laou, o allà on calga. 

El preu també funciona segons la llei de la desorganització. Hi ha anys que tothom espera fins el darrer moment per comprar el corder, i llavors els preus baixen perquè els venedors temen que es quedaran massa animals per vendre. Però, per contra, també pot ser que durant les darreres hores pugen dràsticament i hi haja qui, per haver-se encantat, es quede sense. El dia abans de la festa al mercat es poden veure pares de família drets i fets plorant a llàgrima viva!

No només en venen al gurna: a gairebé cada cap de cantó pot trobar un corder i tot el que necessite per a la festa. Aquests dies dón una bogeria de consum, en aquest sentit comparables al Nadal europeu.


Ovelles morenetes com els venedors que pugen del Sud
(Dispensen la ignorància de servidora pel que fa a nomenclatura ovina)

Comprar el corder és un art. Si a Tetuan per saber comprar una caixa de mistos s'ha de fer un curs, per comprar un corder aquests dies s'ha de ser, com a mínim, catedràtic.

Abans d'anar-hi ha de saber quina classe de corder vol i quin preu està disposat a pagar; tot i que el preu, al final, no dependrà de vostè en absolut. I també ha de tindre en compte que les primeres hores del matí i de la vesprada són les millors, ja que a les darreres hores va la gent que ix de treballar d'oficines, escoles, bancs... Gent que té diners i pressa, i per tant compra car i rebenta el mercat. 

Ja al mercat ha de tindre clar on cal tocar el corder perquè els venedors pensen que n'entén. Ha de saber si té prou greix o si en té massa, llegir-ne l'ull i desxifrar-ne l'edat segons les dents. Ha de saber regatejar: no pot comprar el primer corder que ha vist com no pot pagar el primer preu que li han demanat. La paciència és la clau de l'èxit. Un cop donades les mans ja no podrà canviar d'idea.

Està cansat? Doncs sàpiga que al seu voltant hi havia molta gent esperant que tancara el tracte per oferir-li palla, carbó, estris, dur-lo a casa amb la seua hunda... I haurà de negociar amb tots!


هوندة (hunda, encara que ara siguen suzukis).
Al gurna en pot trobar centenars.

Els venedors són molt llestos i fan trampes com, per exemple, donar-los molta sal i aigua perquè augmenten de pes ràpidament. Tot i que no són els més bons, la gent sol preferir corders molt grans per poder presumir davant dels veïns. O, millor dit, perquè els fills puguen presumir davant dels fills dels veïns.

Però no només qui ven té dret a picardies. També qui compra té el dret d'anar-hi al mercat sis o set vegades abans d'endur-se la peça a casa, de preguntar els preus mil vegades, de regatejar, de fer-se el desmenjat, d'enviar la dona perquè els diga als venedors que és vídua i té tres fills al seu càrrec, d'ajuntar-se amb tres famílies més per traure millor preu...


El més tradicional és el corder, però hi ha qui compra cabres
(tenen menys greix).

Comprar el corder és un afer familiar i un esdeveniment social. Al mercat no hi han menys dones i xiquets que hòmens, tot i que dur els xiquets de vegades és arriscat perquè s'encaboten amb un corder en concret i el venedor se n'aprofita. Es curiós veure senyores de casa bona que baixen del 4 x 4 amb els tacons posats i s'apropen a tafanejar quan costa el corder de la veïna o quants en compra son cosí. 


Pot trobar-hi qualsevol raça, mida, preu...

El preu no baixa dels 110 o 120 euros, i pot arribar a més de 300. I a banda de l'animal hi ha els extres: la palla, el transport, el carbó, llogar el matador si cal... Les famílies que no s'ho poden permetre ho viuen com una desgràcia, els pares com un fracàs.


La raça de moda (Sardi)
Explicació: és el que mata el rei a la tele.

12.10.13

Sensació Betlem


Aquests dies es venen i es compren corders per tot arreu. Se'n senten de nit i de dia. Hi ha corders a cada garatge, a cada terrat, al maleter dels cotxes, a ca els veïns... No es pot imaginar de quantes maneres diferents es poden transportar (per exemple; o també).

Si de normal passejar per la medina ja és com fer-ho per un pessebre, la sensació Betlem abans de la festa del sacrifici està molt accentuada.

11.10.13

L'estiu s'acaba, s'acaba


En quasi totes les llengües la paraula sucre ve de l'arrel àrab سكر: sucre (català, francès), sugar (anglès), azúcar (espanyol), açúcar (portuguès), Zucker (alemany), azukrea (basc), suiker (neerlandès), šećer (croat), i un llarg etcètera. En dàrija sucre es diu com en àrab: سُكَّر (súkkar), però la paraula أسُكر (assúkar) designa un d'aquests melons grocs que encara es troben al soc.



Per sort, no ens n'hem de preocupar fins l'estiu que ve, perquè són els darrers i ja arriba la fruita de tardor com els gínjols, les mangranes, les taronges, les figues de pala...



Com vostè ja sospitava, ací no es diuen figues de moro, sinó هندي (hindi), de l'Índia. És curiós com les anuncien (volum brutal) en algunes paradetes: هندي و سكّين عندي ,هندي و سكّين عندي (hindi wsikkin endi): 'tinc figues i ganivets'; o siga: 'li les venc pelades' (subtil, aquesta llengua, eh?).


Taronges, canyella, mel i aigua de flor de taronger. Nyam!

7.10.13

Españoles por el mundo (5)

Il·lustració del Gran Ibáñez

L'actitud:
"Yo no he aprendido dariya (1) porque, la verdad, no me ha hecho falta."

Que és, val a dir, una actitud molt abundant per ací. Està ple d'expatriats com qui va dir aquesta frase que porten més de deu anys al país. I encara, si van al forn, amb impaciència (que no falte) i un to més alt de l'habitual demanen: "U-NA-BA-RRA-DE-PAN" (2). I afegeixen: "És que este pobre chico no entiende". Tal qual.

En part, és cert: no cal. Perquè a Tetuan, com arreu del món, qui paga és qui decideix en quin idioma paga. En aquesta ciutat, a més, molta gent parla un espanyol molt millor que el meu. Intentar convèncer-los que vols practicar la seua llengua és difícil, i dóna peu a converses interessants.

En canvi, aquests espanyols neocolonials consideren normal que els marroquins facen l'esforç de parlar espanyol. És més: no consideren que siga cap esforç, perquè des del seu punt de vista parlar espanyol és... doncs això: natural. Com que no han dedicat ni cinc minuts a pensar en aquesta qüestió, no els ha passat mai pel cap que els forasters són ells.

Hem consagrat una enorme quantitat de vesprades dels darrers anys a aprendre llengües, i tots els dies que hem pogut a viatjar per practicar-los. Així que ho podem afirmar amb coneixement de causa: aprendre idiomes no és necessari. Simplement, et facilita la vida. I, si vols, te la fa més variada i més divertida. Compartim aquesta idea que resumeix perfectament per què val la pena perdre el temps d'aquesta manera:
"Més enllà dels arguments racionals més o menys utilitaris [...] l'aprenentatge de llengües és una garantia d'obertura de la ment, d'exercici de la flexibilitat, de voluntat de descentrament. Un exercici constant d'algunes de les condicions bàsiques per habitar aquest segle. Aprendre llengües (sempre alguna llengua i sempre més a fons la pròpia) és sobretot una actitud vital."
Però si ens permeten un petit consell, no tracten d'explicar-li-ho a segons qui: no els fa falta.


-----
(1) Mmm, sí: els espanyols no diuen dàrija, diuen dariya.
(2) Del pa ja parlarem un altre dia, però en general les barres només les compren els estrangers, a Tetuan. De fet, una barra es diu una espanyola.
(3) Enric Serra i Casals al bloc Aprendre llengüesApunt sencer ací,

4.10.13

Butlletí Oficial

Segells commemoratius del centenari del butlletí oficial

El Bulletin Officiel (الجريدة الرسمية) del Marroc va fer cent anys el novembre passat. Van editar-ne uns segells commemoratius que tot just han arribat a les oficines de correus de Tetuan.

Es poden consultar en línia tots els números, des del 1912, en àrab i en francès. Contràriament al que molta gent creu, el francès no és llengua oficial al Marroc. Per això és curiós que, tot i advertir que la versió que preval és l'àrab, se seguisca publicant una traducció oficial en francès del butlletí.

I també és curiós observar com l'aspecte ha anat canviat amb el temps.

Capçaleres del butlletí núm. 1
(
en àraben francès)

El primer article va ser, evidentment, l'ordre de creació del butlletí.
El segon, la proclamació del soldà Moulay Youssef.
El tercer, el text del Traité conclu entre la France et le Maroc le 30 mars 1912, pour l'Organisation du Protectorat Français dans l'Empire Chérifien. 
El quart, la llei que aprovava el Tractat del Protectorat.
I fins avui.

Capçaleres del mes de setembre

2.10.13

Els sentits


És molt fatigant no deixar descansar els sentits. No són només les decoracions recarregades (s’ha d’omplir la vista), ni les olors intenses (s’ha d’omplir l’olfacte), sinó sobretot el soroll (s’ha d’omplir l’oïda).

El silenci és desconegut, no existeix a cap hora del dia ni de la nit. Com a mínim, és un valor a la baixa. Contínuament l’esborren les veus, els venedors, els bojos, els muetzins, els xiquets, els clàxons, les famílies, la música, els crits… De crits n’hi ha de tres classes: els dels bojos, els dels venedors i els dels que parlen pel mòbil. També hi ha bojos i venedors que parlen pel mòbil. De fet tothom parla pel mòbil a tota hora. Hi ha qui no té aigua corrent a casa, però és difícil trobar algú sense mòbil.

Tot és ple, sempre. D’aquesta manera no hi ha temps per pensar. Mirar, escoltar, resar, menjar, beure, esperar, netejar, olorar, resar, menjar, sentir, beure, veure, resar, menjar… Potser és per això que hi ha tants bojos a Tetuan.

—No, no és per això —ens aclareixen —. És que hi ha un sanatori i, clar, de tant en tant fugen.
Clar?
—Però ara s’ha acabat el pressupost i els amollaran a tots.
—Ah sí?
—No pateixes, que no són perillosos.

M’he quedat d’allò més tranquil·la. No hi ha res com una bona explicació.