10.1.14

La culpa. La canya. La dutxa

A la medina de Tànger

Alguna vegada haurà llegit que la culpa és un concepte judeocristià. I potser ha pensat, com nosaltres, que no podia ser, que el sentiment de culpa ha de ser universal. No hi com eixir de casa per descobrir que no: ací, la culpa no existeix. Ningú no té mai la culpa de res.

Si alguna cosa va bé, naturalment és gràcies a Déu, alhamdulillah. Si va malament, és el mektub (el destí, el que ja estava escrit). 


Per exemple, quan un perd l'autobús, no dirà mai: "He perdut l'autobús" sinó "L'autobús se n'ha anat sense mi". La culpa de qui era? De l'autobús, evidentment. I a més, estava escrit que no l'havia d'agafar. Si ha estès la roba d'aquella manera, amb una canya precària, i ha caigut? La culpa serà de la canya, de la roba, del vent... En fi, estava escrit al llibre del destí que l'havia de tornar a rentar. Les coses passen perquè han de passar. Nosaltres no hi podem fer res: tot, absolutament tot, ens cau del cel quan Déu vol, com Déu vol i si Déu vol.

Però clar, la segona part és que no sempre hi ha un autobús a mà, o una canya, i no sempre fa aire, de manera que cal trobar un altre culpable. Pot ser qualsevol (preferentment que no estiga present). Els forasters som un bon blanc. Se'ns aplica, sobretot als estrangers, una estranya llei per la qual nosaltres que tenim la culpa de tot el que ens passa. I moltes vegades del que no ens passa també.


Una amiga va arribar l'altre dia al Marroc després de catorze hores de vol. Li quedaven encara sis hores i mitja de viatge en autobús, cap al desert. Aleshores va decidir que prendre una dutxa seria una bona idea. I ho va ser... fins que el pany es va encallar. Va provar de totes les maneres, però no. Llavors va demanar ajuda, que va arribar en forma d'un ganivet per baix la porta (sí: per baix les portes es pot passar un ganivet). Hi havia uns quants caragols i quan ja havia aconseguit descargolar-los tots excepte un, li van passar un tornavís Allen (sí, clar, per baix de la porta; ben ajustades, eh?). Quan ja havia desmuntat el pany del tot i ja havia desaparegut qualsevol ombra de relax va arribar l'encarregat de manteniment (o una cosa així) i el primer que li va dir va ser:


Però com se li ocorre tancar aquest pany? No ha vist que estava trencat?

7 comentaris:

  1. Primer he pensat: que bé, s'ha de viure molt tranquil sense sentiment de culpa, perquè n'hi ha que en tenim per tot (quan feia la tesi, quan per festes p caps de setmana no treballava em sentia culpable).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Se m'ha encallat). Després ho vaig anar superant... Però encabat de l'impacte inicial he pensat que només ens faltaria això! Si darrerament la imcompetència sol ser el que abunda quan busques qualsevol mena de servei (que t'atenguin a l'administració, que vingui un tècnic, que et posin una làmpada, que et facin una samarreta amb un logo...) nonés faltaria que, a més de la irresponsabilitat cada cop més general, la nostra societat prescindís del sentiment de culpa! Uf, ara he sonat poc relaxada... I ho estic; buscant més feina però ho estic. :)

      Elimina
  2. Em pregunto: tenen un valor compensatori? :D què passa si el bus sempre surt sense la mateixa persona? Deu estar escrit que el cap prengui mesures?

    ResponElimina
  3. Ostres! és molt curiós com d'arrelat tenim el concepte de culpa judeocristià nosaltres que fa que el patim amb tanta intensitat, mentre que si ho deixem a Déu i el maktub si que sembla que es viu millor, si més no lliures de la llosa de la culpa....però no és just que no s'apliqui a igual per tothom.....i la veritat és que curiosament, alguna vegada m'han cridat l'atenció per les coses que no feia bé mentre que al seu coetani no se li deia ni mu quan feia el mateix....suposo que perquè jo si tenia la responsabilitat de fer-ho malament...
    És molt curiós....suposo que és com allò de veure la palla a l'ull aliè...

    ResponElimina
  4. @Eutrapèlia
    Jo tinc la impressió que no, que viure amb aquesta fatalitat és molt còmode. Vaja, que es pot seguir perdent l'autobús eternament i no posar-hi remei. I llavors quan ens tiren de la faena per arribar tard donar-li la culpa al cap que és molt dur, a l'autobús, a la crisi, a nostre senyor... Tot plegat em sembla, més que altra cosa, infantil. Però així és com (no) funciona.

    @Lux
    No ho sé, si realment es viu millor. És com aquella eterna qüestió filosòfica de si la ignorància fa la felicitat, no? De tota manera, m'alegra saber que alguna vegada has tingut la mateixa sensació.

    ResponElimina
  5. Realment. molt interessant. Molt. I aquestes coses no s'aprenen fent turisme!

    ResponElimina

Gràcies per vindre. Tots els comentaris són benvinguts, i a més de franc.