28.4.14

Alhucemas ara

[La Rocade Méditerranéenne - 10]

Tan tranquil com és aquesta ciutat a l'hivern, es converteix en un formiguer a l'estiu. Els turistes hi acudeixen atrets per les platges. Dins de la ciutat hi ha la del Quemado (كيمادو). Es diu així per una plaga de llagostes que hi va haver el 1922: per mirar de combatre-les, van cremar munts de rostoll a l'arena.


En aquesta foto li estalviem de veure un monstre en forma d'hotel apartament que estan fent al mig de la sorra (per acompanyar el que ja hi havia, però mastodòntic). I és que com tot el nord, potser com tot el Marroc, la ciutat ha crescut desmesuradament en els darrers anys. S'hi han fet apartaments i apartaments, de vegades no en els llocs idonis (geòleg dixit).

Av. Zarqtouni, que baixa al port

I és que a Alhucemas és molt més gran del que sembla:

Estació de taxis interurbans


Port comercial

I, no obstant això, baixa un al port (imprescindible: tastar-hi les tapes del Pepe!) o passeja per la plaça Chita (en honor de la mona!!)... i de seguida se sent com al poble.

Port de pesca


Edifici a la plaça Chita

25.4.14

El triomf de la inèpcia


El 25 d'abril és una data com una altra per saber que servidora no pot votar a les eleccions europees perquè se li ha desestimat una sol·licitud que no ha fet.

En defensa del treballador del consolat, val a dir que al final hi ha posat molt d'interès; l'interès que haruia d'haver posat al principi... Així que, encara que ell es va guardar el meu bolígraf, jo no li guardo cap rancor. S'agafa voluntat a la gent, després de tantes hores junts, ell a un costat del vidre o del telèfon i jo a l'altre...


--
Nota: M'eximeixo públicament de la responsabilitat sobre qualsevol decisió del Parlament Europeu durant els pròxims cinc anys.

23.4.14

La ruta

"Durante los primeros veinticinco años de este siglo [xx] Marruecos no fue más que un campo de batalla, un burdel y una taberna inmensos."


Així comença el tercer capítol de La ruta d'Arturo Barea, que duu per títol "Tetuán".

La ruta és la segona part de la trilogia autobiogràfica La forja de un rebelde, acabada d'escriure el 1945, però que no va ser publicada a Espanya fins 1977 degut a la censura. Que no va poder evitar, però la circulació de les versions clandestines (en anglès i en espanyol).

Mentre que la primera part (La forja) narra la infantesa a Badajoz i a Madrid i el darrer (La llama) el període de la guerra civil, La ruta està dedicada als anys de la guerra del Marroc, un episodi probablement molt menys conegut.

L'autor no s'està de criticar durament els motius que duen a la guerra (l'enriquiment de les elits), la corrupció generalitzada entre els oficials, l'ambició de Franco ni la bogeria de Millán Astray. Al mateix temps, explica sense ornaments però amb detalls la situació espanyola del moment.
"Los habían hecho soldados a los veinte años porque tenían veinte años; los habían destinado a un regimiento y los habían mandado a África a matar moros. [...] ¿Por qué tenemos nosotros que luchar contra los moros? ¿Por qué tenemos que "civilizarlos" si no quieren ser civilizados?¿Civilizarlos a ellos, nosotros? ¿Nosotros, los de Castilla, de Andalucía, de las montañas de Gerona, que no sabemos leer ni escribir? Tonterías. ¿Quién nos civiliza a nosotros? Nuestros pueblos no tienen escuelas, las casas son de adobe, dormimos con la ropa puesta, en un camastro de tres tablas en la cuadra, al lado de las mulas para estar calientes. Comemos una cebolla y un mendrugo de pan al amanecer y nos vamos a trabajar los campos de sol a sol. [...] El amo nos roba y, si nos quejamos, la Guardia Civil nos muele a palos."
TVE va adaptar les novel·les en la sèrie més cara de la història ("la última superproducción de TVE"); es va estrenar el 1990, i es pot veure sencera. Però el llibre li agradarà més.

I bon Sant Jordi a tothom!


21.4.14

Vull votar!

AVÍS: apunt molt llarg que es queda curt




00 Fa vint mesos

Arribem al Marroc i fem tres quilos de paperassa. Entre altres coses, ens inscrivim al consolat i demanem un canvi en el cens electoral.

0 Fa un any


Aconsegueixo un certificat digital. En aquesta oficina sóc una pionera: mai no se n'havia demanat cap. Semblen sorprendre's de l'existència d'Internet.

1 Març

Amb el flamant certificat a l'ordinador comprovo que no existeixo al cens electoral d'ací ni d'allà. Encara falten un parell de mesos per a les eleccions, però vaig a reclamar-ho.

"Bon dia. Mire: estic inscrita en el registre consular però no consto al cens electoral" L'home em demana el passaport. Se'n va i torna al cap d'uns quinze minuts: "Hem comprovat que està inscrita en el registre consular però no consta al cens electoral"Ok: hem perdut quinze minuts de les nostres vides, vostè i jo (ho penso, però no ho dic). 

Llavors em diu que he d'esperar a la publicació del cens electoral. De fet, a Internet explica que es pot reclamar en qualsevol moment, però Internet... Ai.


2 Set d'abril

Torno a l'oficina, que és tornar al segle xix (siguem benvolents). Es repeteix el diàleg anterior amb la mateixa persona i mínimes variacions, com el Dia de la marmota. Em dóna uns impresos autocopiadors i, com que, previsora que és una, duia un munt de fotocòpies del passaport i de l'empadronament... em demana una fotocòpia del DNI. "No pot ser una fotocòpia del passaport?" "En aquest cas, el DNI". 


16.4.14

Alhucemas: herència espanyola

[La Rocade Méditerranéenne - 9]


Alhucemas (الحسيمة, alhusaima en dàrija vol dir 'espígol') és una ciutat del nord del Marroc relativament poc coneguda, però que val la pena visitar. Fins fa poc les comunicacions no eren molt bones. Ara, a banda de la carretera nova, hi ha combinació amb barca des de la península (Motril, i potser alguna ruta més).

Com a Tetuan, encara hi és ben visible la presència espanyola d'aquells anys en alguns edificis com l'antiga duana que ara és la duana marroquina; l'església, que segueix funcionant; l'antiga comandància militar espanyola, que ara és un centre educatiu de primària i secundària espanyol (l'Instituto Español Melchor de Jovellanos: la gent en diu, simplement, colegio)...



Però no només en els edificis. Quan hi van desembarcar els espanyols, el 1925, es va rebatejar la ciutat amb el nom de Villa Sanjurjo (nom fàcil de pronunciar), que es va canviar durant la república per Villa Alhucemas. El règim franquista li va restituir l'honor al general Sanjurjo (el de la Sanjurjada, sí), i així es va quedar fins la independència. Ara, tot i que el nom oficial és الحسيمة (Alhusaima), els naturals en diuen بيّا (Biya = 'Villa').

El Colegio

14.4.14

Llista de preus

[La Rocade Méditerranéenne - 8 ]


  • Sardine = 'sardines'
  • Fritura = 'peix variat' (pot ser fregit o a la planxa; de les dues maneres duu un litre d'oli)
  • Gambas = 'gambes' (aquesta era fàcil)
  • Linguau  = 'llenguado'
  • Rouget + RC = 'mollet' (ni idea què és RC)
  • Bissara = és una crema de faves seques o de pèsols secs
  • Frite = 'pataques fregides'
  • Sausse = 'llonganissa'?
  • Pinchetos
  • Caramal = ??
  • La soupe = 'sopa'
  • Pechcadia = 'lluç'
  • Langustina = 'llangostins'
  • Salade = 'ensalada'
  • Payla = 'paella'
  • Tagine = 'tagín'
  • Nescafé = 'descafeïnat'
  • Panache = 'batut de fuites'
  • Somo = 'suc'
  • Thé Negro ='te negre' (això ja s'entén... O ja no s'entén res, d'aquesta llista?)
  • Eau Minerale P / G = 'aigua mineral menuda/gran'
  • Avoca ='batut d'alvocat'
  • Simon ='Simon Life'
  • Sunny ='Sunny Delight'
  • Red-Bul ='Red Bull'
  • M.G. ='MG Energy' (O potser vol dir Oh My God?)

11.4.14

Bades

[La Rocade Méditerranéenne - 7]


Al poble de Rouadi (الرواضي), tot just passar el soc, s'ha de girar a la dreta per agafar la pista que condueix a Bades. La pista segueix el curs de la rambla (وادي, wadi) i ofereix paisatges ben bonics, inesperats. Tot plegat forma part del Parc Natural d'Alhucemas (المنتزة الوطني الحسيمة). És una zona protegida (diu) que ocupa 1730 hectàrees de terra i 760 de mar (3 km de costa). 




I tot just al final de la rambla, una platja de serredal, quatre cases i, imponent, el penyal. Està unit a l'illot de Sant Antoni (a la dreta) per un fràgil pontet de pedra.



El penyal de Vélez de la Gomera, que en àrab s'anomena Bades (باديس) o Qumira (قميرة) va ser un illot fins l'any 1930. Llavors, per un terratrèmol, va quedar unit a la terra. És més gran del que sembla (19000 m²; 260 m de llarg) i també més alt (gairebé 90 m). 

Les tropes el Ferran el Catòlic el van ocupar per primera vegada el 1508, i després el van perdre. El 1564, però, els soldats de Felip II de Castella el van recuperar dels pirates (no es pense vostè, que van fer falta més de 150 barques...). Des de llavors no ha canviat de mans, i avui dia encara és una plaza de soberanía.



Darrere d'aquestes barques, a terra, hi ha una corda blava, vella i esfilagarsada: això és la frontera. Una bonica metàfora.

En temps al penyal van arribar a viure 400 persones. Hi havia un far, una esglèsia, un forn... Avui dia només hi viuen soldats (regulares) que canvien cada mes. Probablement estan avorridíssims, perquè Bades no sembla un paradís d'ambient. De manera que quan veuen que algú s'hi aproxima surten de no se sap on, per dir-li, si cal, que no pot arribar fins la corda-frontera, fer fotos de prop, etc. (I si no en fem cas, què?) No obstant això, quan comproven que vostè no és subsaharià ni sembla enemic de la pàtria, pareix que es deceben una mica.



NB Si té curiositat de saber com és per dins, ja que visitar-lo és complicat, pot veure moltes fotos en aquest enllaç (si decideix llegir el text... Bé, és cosa seua).

8.4.14

El Mamoun del Jebha

[La Rocade Méditerranéenne - 5]


Pel que fa a l'allotjament, el poble no ofereix grans possibilitats. Segurament hi ha més oferta a l'estiu, però la millor opció en ple hivern és El Mamoun, a l'edifici que en temps dels espanyols va ser el casino. Ara hi ha un bar a la planta baixa que sembla el més animat del poble, que no és dir molt. Ens hi allotgem malgrat el nom. 

I no es pot negar que l'habitació està plena de detallets,  llàstima que no s'acaben d'apreciar en les fotos. Per exemple, una aixeta a la paret que sembla ser la dutxa, per la que afortunadament ix aigua més calenta del que esperàvem pel preu; massa calenta.



I que les vistes des del balconet són, d'això... espectaculars:


7.4.14

Puerto Capaz

[La Rocade Méditerranéenne - 4]


El Jebha (الجبهة) és troba tot just a mig camí entre Tetuan i Alhucemas. El nom, que vol dir 'front' en àrab, ve precisament de la forma de les muntanyes que l'envolten, de manera que el poble sembla ser-ne el front (en fi, aquesta és l'explicació que es pot llegir per tot arreu...). Durant l'ocupació espanyola es coneixia com Punta de Pescadores, però més tard se li va canviar el nom en honor del militar Osvaldo Capaz, i encara apareix en alguns mapes com Puerto Capaz.


És un lloc molt tranquil, almenys fora de temporada. Els carrers no ofereixen res espectacular, però contràriament a molts pobles que anirem trobant al llarg de la costa no és només un mercat sorgit gràcies a la carretera, sinó que s'estructura al voltant de la plaça, on hi ha pràcticament tots els cafès. Vaja: sembla un poble. La passejada pel port és molt agradable. Les platges dels voltants, mentre duren així de tranquil·les, també paguen la pena.

5.4.14

El far de Oued Laou

[La Rocade Méditerranéenne - 3]




El far de Oued Laou, una petita torre blanca cilíndrica, és de tot menys imponent. Està situat uns quatre quilòmetres al nord de la ciutat; la llum, 150 m sobre el nivell de la mar. 

Després d'haver vist tantes vegades la llum blanca de lluny, atansar-se va resultar una mica decebedor... (fins i tot al costat hi cremen les deixalles!).


3.4.14

Barquetes i barquetes

[La Rocade Méditerranéenne - 2]


Azla / أزلا
A 15 km de Tetuan

Com que de Tetuan a Tànger ja estava vist per servidors, carretera i manta cap a llevant a estrenar la rocade. Si es fa el camí sense pressa, desviant-se ací i allà, no falta temps per a constatar fets fonamentals. Com que totes les barquetes de cada port són del mateix color, però aquest va canviant cada pocs quilòmetres...



Tamernout / تامرنوت
A 29 km de Tetuan


Oued Laou / واد لو
A 44 km de Tetuan


Stehat / إسطيحة
A 72 km de Tetuan


El Jebha / الجبهة
A 129 km de Tetuan
(Una barqueta que es diu Jossifina?)


Alhucemas / الحسيمة
A 239 km de Tetuan


Platja Qalat (Buiafar) /   شاطئ القلات ـ بويافر
A més de 300 km de Tetuan
Etc.

1.4.14

La carretera número 16

[La Rocade Méditerranéenne - 1]


La Rocade Méditerranéenne o Rocade du Rif es com s'anomena la carretera que uneix tota la regió del Rif per la costa, des de Tànger fins el que hauria de ser la frontera amb Argèlia que no existeix (la frontera, volem dir). En total són 507 km, la majoria dels quals corresponen a la carretera nacional número 16.

És un dels darrers grans projectes del país pel que fa a infraestructures. El darrer tram es va inaugurar l'agost del 2012, i a Tetuan encara es parla de la carretera nova, de com ha escurçat el temps de viatge entre una punta i l'altra, de com ha posat al mapa alguns poblets...


Que segurament acabaran engolits pel mateix desenvolupament de les fabuloses 80000 places hoteleres que s'han de crear (això ja va) en els 200 km de platja fins ara meravellosos però de difícil accés. De moment encara es pot gaudir dels paisatges que enamoren els geòlegs i la resta de mortals.