30.6.14

Ramadà | Què és i què s'hi fa?

خط الإنتاج اليومي
'cadena de producció diària'

نوم، شغل، نوم، فطور، تلفزيون، سًحور
'dormir, treballar, dormir, trencar el dejuni, tele, ressopar, dormir...'
(Vinyeta d'Imad Hajjaj)



I ara, seriosament: "Què és el ramadà i què s'hi fa?" (article de Jordi Llaonart al blog Interpretant el món àrab i l'islam).

28.6.14

Sacs?




Potser alguna vegada, passejant per la platja, s'han preguntat per què hi ha tants sacs a la vora... La resposta arriba amb l'estiu:





27.6.14

Ramadà | Preparant


Pels matins no hi ha ningú, les parades del mercat i les botigues obrin (encara!) més tard, i la gent arrossega una classe de peresa diferent durant tot el dia. Excepte les dues hores de comprar, que són frenètiques, amb dàtils i mel a cada cap de cantó...

Els taxistes ja han començat les baralles típiques d'aquesta època d'ànims exaltats. L'estiu? Sí, també, però sobretot el ramadà.

Tot i que l'únic que se sap, de moment, és que aquesta nit cal (tornar a) canviar l'hora. Però encara hem de mirar la lluna o el telenotícies per saber quan començarà el mes ideal per passejar tranquils.


(Actualització: el ramadà començarà diumenge dia 29 al Marroc)

26.6.14

I quan dic tots...

Plaça al-Hamama

Servidora: Quan vaig començar a beure cafè...
Senyor marroquí desconcertat: Com? I abans per què no en bevies?
S: Home, perquè era menuda!
SMA: !?!

Té i cafè? A qualsevol hora, a qualsevol edat!

في قلب كل واحد
'Al cor de tots'

23.6.14

Des de l'altra banda

Puerta de Jerez, a Tarifa (Cadis)

Tot i que a primera vista sembla d'aquesta banda, és una porta de l'altra banda. Per si hi havia algun dubte:


De vegades amb tant d'anar amunt i avall, ja no sap un si està ací o allà, ni si hi ha cap diferència...

Far més meridional de l'Europa continental, a Tarifa


Jbel Mussa, des de Tarifa


Port de Tanger Med, també des de Tarifa

19.6.14

La frontera / les fronteres

Cada vegada que entre o isca del Marroc, per la frontera que siga, i tinga el passaport que tinga, ha d'omplir un paperet de destí dubtós.

A les fronteres terrestres, els paperets els pot trobar a la finestreta. Al port de Tànger, allà on compra els bitllets (o, de entrada al Marroc per Tànger, dalt del vaixell). Als aeroports no hi ha problema: n'hi ha per tot. Si la companyia aèria no és low cost li'l donen a l'avió.

(Parèntesi: els paperets són gratuïts, però sempre hi ha qui intenta vendre-li'ls. També li oferiran omplir-li'l, o saltar-se la cua. Tot per un mòdic preu que no coneixem, perquè servidors no hem utilitzat mai aquests serveis. Allà cadascú.)

La qüestió és... a cada duana el paper és diferent: en mida, en color, fins i tot en les dades que demanen (?). Per què fer-ho fàcil, si es pot complicar?



D'esquerra a dreta:

  • formulari d'entrada/eixida per l'aeroport de Tànger;
  • formulari d'eixida pel port de Tànger (ville);
  • formulari d'entrada pel port de Tànger (ville);
  • formulari d'entrada/eixida per Ceuta (Bab Sebta).
Etcètera. Perquè ens consta que n'hi ha més models.

16.6.14

Tierra de caballos


L'excursió comença a la pedrera blanca (المقلع الأبيض). Per arribar-hi, cal agafar la carretera de Tetuan a Alcazarseguer (Ksar Sghir, القصر الصغير) i, en arribar al mur de l'embassament que encara no està acabat, començar a pujar per la pista de la dreta (en alguns trams necessita una mica de reparació). Tothom ens mirarà amb estranyesa i ens aturaran per dir-nos que ens hem equivocat, perquè aquesta pista que s'acaba a la pedrera només la recorren els treballadors (i és diumenge!).

La pedrera serà la part lletja de l'excursió. En fi, les pedreres, perquè el desenvolupament (?) urbanístic de la zona en els darrers anys ha fet florir les pedreres que estan devorant les muntanyes. En començar a caminar la primera sorpresa agradable serà aquest saltet d'aigua:



Des de la pedrera cal baixar al fons de la vall. La foto següent mostra un antic cementeri (però si no ens ho diuen...). "Com d'antic?", preguntem. "Uf, molt, molt antic". No en traurem més.



Ens desviem una mica per la sendera que condueix a un poblet. Sembla que el nom original era دار الأحجر (dar alahjar, 'casa de les pedres'), i per una corrupció en la pronúncia s'ha convertit en ظهر الأحجر (dahar alahjar, 'lloma de pedres'). Cert que està ple de pedres, i alguns fins i tot n'assenyalen una de molt grossa que seria la dita lloma. Tot plegat, però, sembla que cap d'ambdós noms acaba de tindre sentit...



Ens enamorem de la senzilla font del poble. És bonic que en qualsevol font sempre hi ha qui deixa amablement un got perquè tothom hi puga beure amb facilitat. Això no passa a les ciutats!



Desfem un tros del camí i comencem a ascendir. La pujada és idílica, gens costosa, i des de dalt la panoràmica és impressionant. El poble blanc que es veu allà lluny és Rincón.



A la part alta es formen depressions gairebé planes que, amb la pluja, formen llacs que permeten viure els ramats de bous i cavalls (d'ací el nom del paratge; en dàrija usen molt la paraula espanyola per a cavall). Els animals, que pertanyen als habitants dels poblets dels voltants, campen lliures mentre no els necessiten. És estrany veure les bèsties gaudint de tant de tros per córrer. A l'estiu no és estrany trobar-ne algun de mort per manca d'aigua.








12.6.14

Un home amb un burro

Aquesta història va passar a Figuig, on gairebé tothom viu, o vivia, del trabando (='contraban'). Però qui pot assegurar que no haja ocorregut en una altra frontera?



Diu que hi havia un home que cada matí, xino-xano, passava a l'altra banda amb el seu burro, amb les sàrries buides i les mans a les butxaques. Els vigilants s'estranyaven, ja que la majoria carregaven més del que podien, legal o il·legal. Cada matí, tal com era la seua obligació, li preguntaven on anava. L'home del burro responia, segons el dia, que anava a escampar la boira, o a visitar un cosí prim per part de mare, o a veure si havia pujat el preu del cacaus. Cada vesprada, en tornar, contestava que venia d'escampar la boira, o de visitar un cosí prim per part de mare, o de veure si havia pujat el preu del cacaus. 

No va transcórrer molt de temps abans que els guàrdies els pujara la mosca al nas. "Aquest ens amaga alguna cosa", es van dir, perspicaços. I ensendemà van decidir registrar-lo. No cal dir que no van trobar res del món, i encara es van emprenyar més. Ja saben que el sentit de l'humor no abunda a les fronteres. La cosa es va repetir al caps d'uns dies, al cap d'unes setmanes, al cap d'uns mesos... Res de res. Mai no van descobrir cap mena de trabando, i com que aleshores no hi havia cap llei que impedís creuar la frontera per anar a escampar la boira, etcètera, l'havien de deixar passar. Al cap dels anys va arribar que l'home del burro es va fer vell i es va jubilar i ja no li van veure el pèl per la frontera. 

Un dia el caporal, també jubilat, el va topar al cafè de Figuig i no es va poder aguantar:

—Mira que fa anys que no puc dormir intentant endevinar per què creuaves cada dia la frontera amb el teu burro! Ara que ja fa tants anys, m'ho podries contar.

—Clar que sí, home: jo sempre m'he guanyat la vida traficant amb burros i sàrries.

9.6.14

Flora i metàfores

Orelles d'elefant /  لودنين لفيل
(És evident per què...)




Pixera de gos / بولة د جرو
Al Marroc (al nord, almenys) no hi ha una paraula en dàrija per als bolets. S'utilitza la paraula estàndard (فطرايات, fatraiat). Al camp s'usa també بولة جرو (bula djru), tant per als comestibles i els no comestibles; la teoria és que només ix un bolet allà on pixa un gos. Això dóna una idea de l'estima envers els bolets. De fet, ací tots són de la categoria no comestibles.




Borços / بوحانّو
Els bujanno són el contrari dels bolets: la gent s'hi torna boja! Quan és el temps en venen al soc. Una bosseta de 10 borços, 1 dírham (9 cèntims).




Maria silvestre
Alegrement fugida d'alguna plantació, campa alegrement entre el romer i l'orenga. L'arbret no: n'han tingut una cura especial per demostrar que també hi ha arbres de maria...



Palmeres de lomonio
Lomonio és 'alumini'. I aquestes palmeres tan eixerides... són antenes de mòbil. Però de lluny estant no ho semblen gens (oh, ara ja no podrem fer més la broma...).


5.6.14

Índex de lectura sota mínims

I de vegades s'entén per què.

A banda de les dedicades als llibres religiosos (on ens sentim molt infidels), a Tetuan hi ha unes quantes llibreries grans. L'any passat en van obrir dues de noves; alguna cosa és mou. 

Aquest va ser el primer intent, ja fa temps, de comprar alguna cosa per llegir.

La segona vegada vaig directa a un clàssic: Naguib Mahfuz (نجيب محفوظ), egipci. Compro un llibre de relats: التنظيم السري (L'organització clandestina). Em fixo que la portada és una mica estranya i no té res a veure amb el primer relat, que dóna títol al llibre (?).

El meu llibre

Vaig a la pàgina de l'editorial (egípcia) i descobreixo que, en realitat, aquesta portada correspon a un altre llibre del mateix autor (?!): القرار الأخير (La darrera decisió). 

A l'esquerra, la portada
que hauria de tindre el meu llibre.
Dreta: portada de La darrera decisió.

De fet, el dibuix de la primera plana no és ni un ni l'altre (?!?):


Tercer cop, més frustrant encara.

2.6.14

Tres Forcas

[La Rocade Méditerranéenne - i 17]


La petita península que forma el cap de Tres Forcas, tot i ser prop de Nador i de Melilla, no és molt visitada, excepte pels amants de la pesquera. Probablement perquè la pista que condueix al fa, tot i que perfectament transitable, es fa llarga. I el paisatge és molt àrid.

Ofereix també, però, paisatges de bellesa aclaparadora. Unes 500 hectàrees del lloc van ser declarades el 2005 Lloc d'Interès Biològic i Ecològic; com tothom sap aquesta és una de les millors maneres per acabar amb la tranquil·litat de qualsevol indret. Si té interès en la fauna del lloc, pot llegir aquest article.



La pista passa per un parell de pobles on sembla no passar res més, almenys fins l'estiu, i permet abocar-se a cales d'arena precioses, en alguns casos inaccessibles per terra. Quan no bufa molt de vent la mar està especialment turquesa i s'hi veu un fons espectacular (alerta amb els pescadors amb dinamita!).


També podrà veure les restes de la mina Rosita: runes de l'explotació minera del Rif de l'època colonial.



I al final de la pista es troba el far. La llum del far es va encendre per primera vegada el 1909, en una instal·lació provisional, durant l'ocupació espanyola. El 1915 la construcció de l'edifici del far es va subhastar i es va adjudicar per 106.750 pessetes. L'edifici definitiu es va construir el 1928.


Actualment el far és un edifici civil que pertany a l'administració marroquina, però hi ha un destacament militar al mateix lloc.


La torre del far fa 18 metres. La llum es troba a 112 metres sobre el nivell de la mar.