21.12.15

Tetuan és cosmopolita | USA

(A)mèrica*
(restaurant)


Dallas
(pastisseria)


Florida - I*
(risidencia)

Florida - II*
(risidencia)
El mig cartell que falta a la foto de dalt, tirat a la platja...


Los Angeles
(cafè)



Manhattan
(cafè, restaurant...)


Miami
(roba per a hòmens)


*Fotos d'Azla, prop de Tetuan.

14.12.15

De tota classe

 ...06 إصلاح وتركيب جميع انواع الالات الكهربائية. هاتف
'Reparació i instal·lació de tota classe d'aparells elèctrics. Tel. 06...'

Però que quede clar que de tota classe no vol dir tots. Aquesta nevera, per exemple, no la van poder arreglar i per això l'han transformada en reclam publicitari. L'art del reciclatge.

7.12.15

Españoles por el mundo (18)



Un espanyol i una espanyola parlant d'una dona europea que duu més de tres anys ací:

Pues ya ves tú, con la de extranjeros que hay viviendo en Marruecos, y se ha echado un novio marroquí.


Més de la sèrie Españoles por el mundo.

26.11.15

Un pis a Ceuta 3/3

Ceuta, des d'aquesta banda

Samir encara no sap què fer amb la seua vida.

Per un costat, son pare insisteix que ja toca casar-se, perquè ell es va casar als 26. Per a Samir casar-se no té res a veure amb l'amor, ni tan sols amb el fet de tindre núvia. La cosa funciona així: quan decidisca casar-se, buscarà la dona adequada. Per l'altra banda, li agradaria veure món: Europa. Vol viatjar durant tres mesos per Espanya, França, Itàlia, Bèlgica, Holanda… L'allotjament ja el té: a casa de parents, d'amics, i de parents o amics dels amics. Pregunta quants diners li caldran. Uf… S'han d'incloure les multes de trànsit? Per si de cas, millor que vaja amb autobús, no?

Si aconsegueix estalviar, farà el viatge. Pensa que potser si viatja una mica canvia d'idea sobre casar-se. Change my mind, diu. De tota manera, les xiques marroquines no li acaben de fer el pes, i les de Fes, menys.

El suggeriment de compaginar les dues coses li fa saltar els ploms. Viatjar amb la dona? Amb una dona casada? Li ha costat cinc minuts captar una idea tan extravagant.

El que més li agradaria, però, és acabar vivint a Ceuta. Li agrada eixir-hi de nit i que la gent no estiga completament i desesperadament borratxos. Ell no beu, i s'escandalitza de la gent que fuma durant el Ramadà. Però amb tota naturalitat explica que no s'ho passa bé a les discoteques si no va de pastilles. Necessito volar. Fly. Sóc jove, és disculpa, com si ja li pesaren unes responsabilitats que no assumirà mai. Les pastilles a Tànger i a Ceuta són fàcils d'aconseguir, però a Fes no n'han sentit ni a parlar. La gent de Fes és estranya, recorda. A Tànger també és fàcil no pagar l'entrada als locals: n'hi ha prou amb donar-li una propina al porter. A Samir no li disgusta que les coses funcionen així. Ja li va bé: tot és senzill, tot està controlat, no hi ha cap problema. L'únic que voldria és estar a l'altra banda, a la banda dels que reben de sotamà.

Aquest és el seu gran petit somni: viure a Ceuta, que no està molt lluny de la família, i fer contraban amb un cotxe bo. El meu cotxe, i se li ompli la boca amb el possessiu. Ceuta-Tànger tres o quatre vegades per setmana, i a viure. Seria fantàstic, diu. Quant creus que costa llogar un pis a Ceuta?

-----
1/3
2/3

23.11.15

Un pis a Ceuta 2/3



Samir no ha nascut per viure engabiat, és clar. Al cap de sis mesos en l'empresa guanyant un bon sou, es va avorrir i ho va deixar. Potser allò dels caçadors li havia obert els ulls, i va començar a buscar-se la vida al turisme. El contracten perquè es jove, templat i, diu, parla cinc idiomes (Quins? Ni francès ni espanyol). En realitat, com tothom, s'expressa en un multilingüisme sense complexos d'allò més eficaç.

Ara Samir passa mitja setmana a Tànger i mitja a Fes. S'enyora molt de Tànger. Diu que la gent de Fes és estranya. Per exemple, fumen pel carrer durant el ramadà: increïble! S'enyora del bosc de Tànger (li diu així al Jbel Mussa), obviant que ara mateix està ple d'immigrants i que de tant en tant algú li cala foc.

Sobretot, s'enyora de la família. És el gran d'un munt de germans i germanes. La més petita és un caganiu de tres anys, i la tira molt en falta. Volien dur-la a Mulay Abdelsalam perquè està malalta. Tots els que van allà el dia de la festa es curen. Sense excepció, diu Samir. Però, a banda, Samir s'ha d'ocupar d'altre assumptes familiars. Per exemple, el germà mitjà, que de tant en tant no vol alçar-se per anar a l'institut. La mare, farta que passe d'ella, li'l posa al telèfon. A les vuit del matí, des de Fes, Samir li estira les orelles a un germà que està a 400 kilòmetres. I aquest, sense badar boca, s'aixeca i enfila cap a l'institut: la jerarquia és la jerarquia. El germà gran s'ha de fer càrrec d'aquestes coses, com vigilar els nuvis de les germanes. La família de Samir, en aquestes coses, és molt tradicional.

Per tot plegat el cansa una mica aquest pujar i baixar. A més, li ix car, perquè en cada viatge li posen un parell de multes de velocitat com a mínim. Ell no té la culpa. per descomptat. Simplement, és despista. Inclou les multes en el còmput del viatge: tant de benzina, tant de radars. Ni li ha passat pel cap que les multes se les podria estalviar.

-----
1/3

19.11.15

Un pis a Ceuta 1/3

Gran mesquita de Fes
Samir té 24 anys i un diploma en informàtica. En acabar d'estudiar no sabia si posar-se a treballar immediatament. D'un costat, se li va ocórrer que, si començava a treballar, ja no faria d'altre en la vida. Però tots els amics que estaven trobant faenes bones el van animar. Així que va penjar el currículum en una web de treball i el mateix dia va rebre dues contestacions. Ara mateix a Tànger hi ha treball a dojo; mitja Espanya hi està baixant. Va telefonar a les dues empreses i va concertar una entrevista amb la que li quedava més prop: un criteri com un altre. Era dijous. El dilluns següent va començar a treballar.

La família de Samir és d'un poble entre Tetuan i Tànger, prop de Coxiblanco, però ell ha viscut a Tànger des que tenia sis o set anys. Es va acomodar tan prompte a la vida de ciutat que, un estiu, son pare va decidir enviar-lo al poble: aprendria l'Alcorà amb un bon mestre d'allà. Tenia dotze anys, i va partir amb un cosí de més o menys la mateixa edat. L'únic que feien a la madrassa era seure en una postura incòmoda i recitar l'Alcorà. Cada cop més estona seguida, cada cop més ràpid, més alt i amb més ritme, i mantenint aquella posició del cos que al cap d'una estona era insuportable. El tercer dia van començar les bastonades (literal) d'aquell mestre excel·lent, i a Samir ja no li van veure més el pèl. Es va passar la resta de l'estiu amb un oncle que es dedica a fer de guia per a caçadors espanyols. Prop de Ceuta, aquest negoci s'estila molt. Els xiquets dels poblets també guanyen dinerets espantant les aus quan toca, i Samir s'hi va afegir. Fou el millor estiu de la seua vida.

Al setembre va acudir son pare. El mestre ni se'n recordava de Samir: així eren (o són) les coses al Marroc. El pare, per descomptat, li va endinyar una bona pallissa, mentre Samir pensava en totes les que no li havia clavat el mestre.

9.11.15

Sardina de tonyina


Molt sovint servidors consumim llaunes de tonyina o de sardines de la marca Alia. Però un dia que ens van donar un tiquet (oh!), vam descobrir que en realitat el que comprem són sardines Alia llom de tonyina blava (?!?).

5.11.15

MMVI


El Museu Muhàmmad VI d'Art Modern i Contemporani de Rabat, que va obrir ara fa un any, està dedicat a l'art nacional dels segles xx xxi. A l'interior hi ha un bon resum de cent anys de pintura marroquina, i d'escultura en menor mesura. Si no té ganes d'entrar-hi, almenys faça una ullada a l'edifici: val la pena. Com a mínim, hi veurà algunes enormes reproduccions d'obres d'art marroquines emblemàtiques, i grans escultures al jardí.

El més curiós del museu és que és... normal. És l'únic museu així en tot el país (potser l'MMP+ a Marràqueix, però servidors no l'han vist). O siga, el que tothom espera d'un museu, amb les seues exposicions temporals (que no se sap quan acaben), la seua llibreria (tancada, però hi és), els seus tallers d'artistes, el seu dia de visita gratuït per a marroquins (i residents), el seu cafè car (però bo) i els seus vigilants uniformats i eixuts. Clar que hi manquen alguns detallets, com ara plànols, explicacions, bancs... Ah, i col·lecció permanent. És una llàstima, però no van pensar a comprar obres abans de planificar el museu. De moment els artistes han prestat les obres (afanye's a anar, per si de cas volen recuperar-les).

Més coses curioses. Per exemple, que ningú no sap on és, tot i que duu un any obert i és al costat de la mesquita més coneguda de la ciutat. Por museo no me sale nada... Servidora, que no havia estat mai a la ciutat, va acabar indicant-li al xofer d'un taxi preturístic com arribar-hi. En fi.

La porta del garatge
Però el més estrany de tot és el recorregut de la primera planta. Hi ha dues portes; sobre una d'elles, un cartell enorme bilingüe que diu Entrada, i sobre l'altra no. O siga, sense equivocació possible... no? Un cop dins, cap més indicació que els títols de les obres, i, normalment, l'artista i l'any (no sempre en la mateixa llengua, però va, no siguen llepafils). A la primera sala hi ha els artistes del primer decenni del segle (les obres més recents són al soterrani - ?!). És una mica laberíntic, però només cal seguir les  fletxes. El criteri és cronològic, cap arrere. Això fa que es barregen escoles artístiques molt diferents, i costa centrar-s'hi.

I de sobte, al cap de cinc o sis sales... Ep! Una explicació de la sala! Però les obres no quadren. Costa una mica adonar-se que, en realitat, el cartell correspon a la sala anterior. O siga, apareix l'explicació després de les obres. Mareja una mica, però no passa res, perquè al cap d'un parell de sales, els panells desapareixen, i ací no ha passat res.

L'altra visitant del matí, una senyora francesa, va intentar fer el recorregut invers, i encara està intentant sortir-ne. Amb tantes sales, saletes i canvis de direcció és impossible. Si algun amic de les arts hi troba a falta el surrealisme... està al recorregut.

(Potser ja ho han canviat? Algú ho sap?)

29.10.15

3,75 dírhams


El problema dels segells al Marroc no és la dificultat de trobar-los. Ni tan sols la dificultat de trobar-los a l'oficina principal de la capital del país. El problema és, un cop trobats (alhamdulil·là), pagar-los.

Des que va aparèixer aquest apunt ha canviat el disseny d'alguns bitllets, però no el valor. Encara que el Banc del Marroc diga que existeixen les monedes d'1 cèntim i de 5... Algú n'ha vist una? Probablement, des de la darrera vegada que es van dissenyar (1987) s'han perdut totes. D'un cèntim, ni per fer la foto, en queden.

No obstant això, des del maig passat*, els segells per enviar una carta dins del Marroc costen 3,75 dírhams. Això vol dir que si va a comprar un segell, el preu més aproximat que pot pagar és 3,7 o 3,8 dírhams. Potser no té molta importància, perquè al capdavall 0,05 dírhams són 0,005 €. Si n'usa sovint, sempre queda el recurs de comprar-ne dos i pagar 7 dírhams i mig.

Però... per què tot plegat no té sentit?

---
*Les tarifes no s'ajusten a primers d'any sinó quan... quan volen.

26.10.15

Hôtel des PTT


L'eix central de Rabat, com no podia ser d'una altra manera, és el bulevard Muhàmmad V, planificat en temps del protectorat francès per Henri Prost. Un dels primers edificis que s'hi van construir fou l'Hôtel des Postes, al primer decenni del segle xx. Encara avui és l'oficina principal de correus de la capital (o siga, de tot el país).

Com altres obres del mateix arquitecte (Adrian Laforgue, 1871-1952), és un edifici curiós. El nét de Laforgue, arquitecte també ell, en va dir: «Le style de ces bâtiments est difficile à définir. Je dirais "français du Maroc"».

No és menys curiós que, en entrar-hi (hem dit que era l'oficina principal de correus de tot el país?) ens van dir que, allà, de segells, no en venien.

22.10.15

Españoles por el mundo (16)



Davant, exactament, d'aquesta foto:
¿Y aquí dónde entierran a la gente? ¿Dentro de la ciudad o fuera?

19.10.15

El mausoleu de Muhàmmad V


L'altre lloc turístic de Rabat és el mausoleu de Muhàmmad V. El va concebre l'arquitecte vietnamita (?) Eric Vo Toan, i entre 1961 i 1971 hi van treballar 400 artesans marroquins. És un dels llocs més visitats, solemnes i respectats del país. 



El lloc triat per a acollir la tomba del Pare de la independència no és casual: a la mateixa explanada hi ha la torre Hassan, des d'on Mohàmmed V va fer el discurs de la independència el 18 de novembre de 1955, en tornar de l'exili a Madagascar.



Aquesta torre, ara en restauració, havia de ser el minaret de la mesquita més gran del món després de la de Samarra (Iraq), al segle xii. Es va començar el 1196, però la mort del soldà tres anys més tard la va deixar inacabada. La torre no va passar del 44,3 m, i les 200 columnes de la mesquita es van anar degradant fins que va ser destruït pel terratrèmol de 1755. Hi ha la teoria que la torre la va projectar el mateix arquitecte de la Giralda de Sevilla i la Kutubia de Marràqueix.

15.10.15

Paradise Score

Gran mesquita de Meknès

— Home, Moha, ja has aparegut! On estaves?
— A la mesquita.
— Avui? Però si és és diljous!
— Es pot resar tots els dies; cinc vegades al dia.
— Però normalment només hi vas en divendres...
— Ja. Però si vas a la mesquita és millor.
— Millor? Com, millor? Què vols dir? Que tens més punts?
— Sí.

[Silenci]

— Vint-i-set.
— Vint-i-set... què?
— Vint-i-set punts. I si ho fas a casa, només un. És molta diferència, no?

[Silenci]

— I tant.

8.10.15

La fortalesa dels Udaia

La part més antiga de Rabat no és la medina, sinó la fortalesa dels Udaia (قصبة الوداية). És una mena de medina a banda de la medina.

La casba la van construir els almoràvits al segle xii, però no va adquirir importància fins que més tard els almohades en van fer un camp militar, una fortalesa per vigilar la desembocadura del Bu Regreg (بو رقراق), que avui separa Rabat de Salé.




La prosperitat va arribar amb els moriscos. A partir de 1610, s'hi van instal·lar unes 3000 persones procedents d'Hornachos (Extremadura, Espanya); més tard n'arribaran 10000 més des de Sevilla, Cadis, etc. L'antiga casba anomenada Mehdiya passà a ser la casba dels andalusos.

Els nouvinguts aviat es van declarar independents i van crear la República de Salé República de les dues ribes. Reconeguda per algunes potències europees, la república es va convertir en un centre comercial molt actiu. L'activitat principal era la pirateria a la zona del'estret; abordaven sobretot els vaixells que tornaven d'Amèrica. 

El 1666 la república va ser absorbida pel soldanat del Marroc, tot i que el negoci dels pirates va continuar fins que el terratrèmol del 1755 va negar de sorra el port de Salé i va desviar el curs del riu.




La dinastia alauita va reconstruir la fortalesa i hi va crear un palau reial. Al 1833 el soldà Abd al-Rahman ben Hixam, de la tribu dels Udaia, s'hi va instal·lar després de fugir de Fes. El poblet dels Udaia tal com el veiem avui, ve d'aquesta època i de principis del xx. Fins aleshores només hi havia algunes cases de militars al voltant del palau, regularment bombardejades pels europeus.

I si ara hi ha un lloc típicament turístic a Rabat, és aquest.

5.10.15

Menú

Pel que fa a la carn li podem oferir:

Solomio o siga, filet, que pot ser ser a la pimienta, champignon, grillé o oroqufor ('amb rocafort').
Lontrocot que és entrecot i només pot ser a la pimienta o champignon.
Beefstrogonot, és a dir, filet Stroganoff. També sabem anglès, eh?


I ara, anem amb el peix:

Friture variée, que ja sap que pot ser frito o plancha.
Espadon o emperador. Quina dèria amb el francès!
Sampiar que és gall de Sant Pere, òbviament.
Crevette a la placha, és a dir, gambes a la planxa.
Pilpil a lajio, que com el seu nom indica són gambes preparades, al mateix temps, al pil-pil i amb allada, per estrany que semble.
Pilpil Napolitan, que també són gambes, se suposa, amb tomata.
Anchois grillé o siga saitó... torrat?
Soi, volem dir palaia. És a dir, sole en francès, ja s'entèn. La podem servir muniher ('a la meunière'), amb salsa blache o blanca o, com tot, grillé, que de grillar n'entenem.
Merla o llucet, com no grillé o bé a la roman(a).
Meru, que ja haurà entès que és 'mero', però els francesos en diuen mérou, què hi farem? En general, quan ens demanen mero servim emperador o lluç. No, si li ho dic perquè després no hi hagen queixes...
Almejas, que això ja se sap què és.
—Broquetes d'emperador, una recepta molt d'ací. Sí, sí, al menú posa meru o espadon, però com havíem quedat?
Crevette Royal, allò que en diuen gamba argentina, no sé per què no li ho he dit abans, amb els altres pil-pils...
Angola que està allà dalt de Namíbia... Ai, no, que són anguiles. En què estaríem pensant?
Sigala. Què diu? Que mai no ha vist un escamarlà a Tetuan? Alguna vegada havia de ser la primera, no? I qui diu un escamarlà diu un llangostí, tot i que al llangostí de vegades li diem lingustine...


Sí, sí: el menú l'escriu el cuiner, que és molt apanyat, sap? En realitat, açò és només un tros del menú. També hi ha pizzes, hamburgueses, ensalades, cuscús...

(Val, el diàleg és inventat... Però el menú és real!)

1.10.15

A la intempèrie


Aquesta central elèctrica estava situada prop de les cascades d'Akchour. En fi, està, però va quedar inutilitzada per una esllavissada i ja no funciona.  

Actualització: En realitat l'esllavissada va omplir de materials la pressa on desguassava l'aigua que feia girar les turbines i va fer pujar el nivell freàtic. Al Google Maps poden veure la magnitud del cataclisme al voltant de les coordenades 35.243119, -5.214398.


Al Marroc es podrien fer molts estudis d'arqueologia industrial, i totes les runes tenen alguna cosa d'inquietant. Però aquesta central, al costat (gairebé al mig!) de la carretera, encara ho és més, perquè fa tota la impressió d'haver estat abandonada en cinc minuts. I com si mai ningú no hi hagués tornat. 

I és tan curiós que, en el país del reciclatge, on s'aprofita tot, s'hagen deixat fins i tot l'extintor...

28.9.15

La medina de Rabat


Bab El-Had (باب الحد) és una de les portes que donen accès a la medina de Rabat. Hi ha poques medines al Marroc que hagen patit tan poques modificacions com aquesta des que es van crear (la més important, la construcció d'un mercat cobert a l'estil europeu a principis del segle xx), ni que tinguen les murades tan ben conservades.

Carrer Jirari
No hi ha guia ni web que no recorde que aquesta "no és com les medines de Fes i de Marràqueix". Els turistes estrangers s'ho creuen, troben que això ha de ser negatiu, i no hi van. És un lluç que es mossega la cua: al final, la impressió de la medina és diferent, precisament, perquè no hi ha molts turistes. Tampoc marroquins, perquè els turistes marroquins, en general, prefereixen les parts noves de les ciutats.


En fi, que la medina de Rabat, evidentment, no compleix els estàndards prototípics marroquins: està molt neta, comença a funcionar molt d'hora, és tranquil·la (fins i tot silenciosa), els venedors no maregen, i no és tan fàcil perdre-s'hi. No hi vaja.

24.9.15

Españoles por el mundo (15)



Parlant de decoració:
Pues oye, el otro dia fui a casa de Fatiha y era una casa normal.

21.9.15

Portes de Tetuan | Bab Nwader

Bab Nwader (باب النوادر) o 'la porta de les eres' està situada a l'oest de les murades.

Se li ha quedat pel costum de batre el blat just al davant, quan la ciutat s'acabava a les postes. Però també apareix en alguns mapes antics com porta de Fes, perquè donava a l'antic camí d'aquesta ciutat i,en alguns mapes de l'època colonial com puerta de Regulares, per la proximitat al quarter.




Tal com un entra a la medina

Tal com un ix


Més portes de Tetuan:

Soc (tancat, a les 7 del matí) al costat de la porta

17.9.15

Main Street

Un puntal d'Hèrcules - Muhàmmad V, Tetuan

El carrer Muhàmmad V (شارع محمد الخامس) és més que el carrer principal de Tetuan. Especialment aquest tram, el principi, que va des de la plaça del palau (al fons s'hi veu una torreta) fins a la plaça Primo. Després ja es converteix en una avinguda (diu que) i l'interès va declinant, fins que un exclama: "Ah, però encara és el mateix carrer?". Perquè no és precisament dret...

Muhàmmad V és l'anima de Tetuan, el lloc que resumeix la identitat de la ciutat: l'intent de supervivència entre la tradició i la modernitat.

Aquesta foto està presa a les dotze del migdia (o siga, primera hora), quan l'activitat encara no ha començat. Prenem moltes fotografies d'aquest carrer. I ens sap greu quan no ho fem, perquè a Muhàmmad V sempre hi ha algú o alguna cosa sorprenent: un venedor de cola màgica envoltat d'incauts i d'esquers; edificis del temps del protectorat en diferents estats de conservació; petits grups de turistes espantats vestits d'Indiana Jones; un xaval amb una tortuga; dones de mitjana edat (mai no ho sabrà) esperant que algú les contracte un parell d'hores per netejar; quatre llibreries; guies falsos amb ganes de treballar; guies autoritzats sense ganes de treballar; captaires; oficinistes elegants; la policia secreta; hòmens asseguts a les terrasses bevent cafè molècula a molècula...

Un puntal d'Hèrcules - Muhàmmad V, Tetuan