27.4.15

I qui no té una Harley...



I el més estrany és que uns dies després el que havien robat no era la cadira, sinó la cadena i l'única roda que li quedava.


23.4.15

Reflexió històrica - II

Mosaic a Volúbilis

Ací, mirant fotos, xarrant de com no canvien les societats al llarg de la història, i tractant de comprendre per què quasi tots els marroquins ja eren del Barça fins i tot abans d'inventar-se el futbol...

Reflexió històrica - I

20.4.15

Te panoràmic


Des de Tetuan a Talassemtane (تلسمطان), passant per Bab Taza (باب تازة) hi ha una hora i quart per carretera i tres quarts d'hora de pista no precisament en bon estat. Després, només una horeta o així a peu per prendre un te amb aquesta panoràmica. Concretament, l'única hora, des que vivim al Marroc, que no hem vist ningú (no sentir ningú ja seria massa).

El temps està calculat amb trànsit fluid i oratge immillorable. Tot i que dissabte encara es veia neu dalt del Qraa (جبل القرع), que fa 2159 metres. El mot قرع (qraa) en àrab vol dir 'carabassa'. En dàrija és la paraula que s'utilitza per a 'calb' (humor marroquí).



A uns 1800 metres encara la vam poder tocar, però poc. Més aviat s'estava desfent...



... i les primaveres ja eixien ben ufanes!


La vegetació d'aquesta zona és espectacular en general, però sobretot els pinsaps: Abies pinsapo o, per als que el consideren una espècie diferent, Abies maroccana.


Tot i que costa una mica de creure que algun ésser tan ordenat per naturalesa siga propi d'aquest terreny...

16.4.15

Portes de Laraix | Bab Diuana


Durant la visita del sultà Mulay Hassan a Laraix, el 1889, es va decidir la construcció de la porta de la Duana (باب الديوانة) per a controlar l'activitat portuària; és un reflex de la importància comercial d'aquest port a final del xix i principi del xx.

L'estat actual (se suposa que va ser restaurada el 1989) és un reflex de moltes coses...

13.4.15

L'art del reciclatge


Quan arribe a l'aeroport (de Tànger, per exemple) veurà unes papereres ultramodernes amb tres recipients: per a paper, plàstic i residus orgànics. Si n'obri alguna i es fixa en l'interior veurà que tot està barrejat: paper amb entrepans, metalls amb restes de fruita. Que incivics, pensarà vostè, mira que no separar... Doncs no, no separen. I bé que fan, cal afegir. Per què molestar-se en triar la bossa correcta, si després tot va al mateix lloc? Les papereres ultramodernes només són maquillatge turístic.

A Tetuan les deixalles es cremen sense cap mena de triatge. De tant en tant, segons com ve el vent, hi ha una boirina estranya al centre de la ciutat, perquè l'abocador està molt prop. I al costat de l'abocador una mar de plàstics. Això es repeteix arreu. Dur de dir-ho, però aquesta olor de plàstic i orgànic cremat tot junt identifica el país més que el te a la menta.



I això vol dir que al Marroc no es recicla? Doncs al principi li costarà una mica tirar-ho tot a la mateixa galleda. Però reciclar... i tant que es recicla! De manera diguem-ne extraoficial, tot allò que és aprofitable acaba sent aprofitat. Si se li espatlla una torradora el més probable és que la veja al soc dos dies després (potser se l'acaba enduent a casa un altre cop, reparada). Si tira una camisa la veurà passejant-se pel carrer sense complexos. Si compra un tub de pasta de dents, vaja en compte que no siga reomplit: potser és el mateix tub que vostè va llançar la setmana passada. Etc.


De manera que, al final, vostè mateix acabarà separant el vidre que, sense cap dubte, es reutilitzarà. I fins i tot deixant la roba que no vol al mateix contenidor, sí, però en una bossa de banda i acabada de rentar, perquè qui l'ha d'arreplegar segurament no té rentadora.

No és que al Marroc es recicle: és que el reciclatge està elevat a la categoria d'art! (Per exemple...).


9.4.15

Nota de tast

Llet de camella (حليب الإبال)

De les bondats de la llet de camella la xarxa va plena: té tones de valors nutritius, ajuda a controlar la diabetis (?), rebaixa l'aparició d'al·lèrgies (??), és útil com a laxant (això és més fàcil de creure)... Sembla que beu vostè llet de camella i no s'ha de morir mai.

Ara, si decideix consumir-la, cal que tinga en compte dos factors:
  1. El preu. Almenys a Tetuan, val quatre vegades més que la de vaca. Lògic, perquè al nord no hi ha camelles. Aquesta bossa ha pujat des d'Al-Aaiun (العيون), uns 1500 km al sud.
  2. El flavor. Olor d'herba a punt de fermentar i gust salat que fa pensar en la mateixa herba, però extreta directament del rumen (primer compartiment de l'estómec) del camèlid.*

*Descripció literal de l'únic membre d'Un puntal d'Hèrcules que va fer el sacrifici de tastar-la.

2.4.15

El pont de Déu


Des de Tetuan, cal agafar la carretera de Xauen; hi ha un desviament cap a Akchour (أقشور) i Talambout (تلامبوت), i després un altre que indica Akchour. Passat el poble i una petita central elèctrica abandonada, s'arriba a l'aparcament. Està molt ben indicat, no té pèrdua. El paratge forma part del parc natural de Talassemtane.


Des de l'aparcament, hi ha dues opcions: el camí de l'esquerra duu cap a les cascades (unes tres hores a peu, diuen) i el camí de la dreta duu cap a l'anomenat pont de Déu (menys d'una hora de pujada). Les cascades han de ser espectaculars, però els darrers dies ha plogut molt. El camí és un fangar i, a més, hi ha el risc que baixe massa aigua i no es puga passar. Serà el pont.


El pont de Déu és una estructura natural formada per riu Farda (واد الفردة), d'uns 25 metres d'altura. Des de dalt del pont s'aprecien les parets verticals, però la frondositat de la vegetació impedeix adonar-se de com és d'impressionant el forat excavat en els sediments. Cal allunyar-se'n una mica.


El camí està marcat com a GR. De tota manera, és molt evident. Encara així, al principi hi ha uns quants guies que ofereixen els seus serveis. També al llarg del camí hi ha cafès (fins i tot un al mateix pont), i a l'aparcament botigues, bars i una gran obra en marxa. I moltes deixalles. Aquest indret és una de les visites favorites dels turistes, tant marroquins com estrangers. Apareix en totes les guies i en totes les llistes de llocs que s'han de veure. Tothom diu que quan comença el bon oratge la sendera sembla una autopista, i de calma, res.


El dia d'aquesta excursió (fa uns deu dies) tot estava tancat: s'esperava pluja i feia fred. A més, encara no havia començat la temporada. I malgrat tot, açò és el que hi havia en baixar:


Era un autocar del sud del país. No van caminar gaire, però: quatre fotos, quatre crits, i a seguir el viatge.