29.10.15

3,75 dírhams


El problema dels segells al Marroc no és la dificultat de trobar-los. Ni tan sols la dificultat de trobar-los a l'oficina principal de la capital del país. El problema és, un cop trobats (alhamdulil·là), pagar-los.

Des que va aparèixer aquest apunt ha canviat el disseny d'alguns bitllets, però no el valor. Encara que el Banc del Marroc diga que existeixen les monedes d'1 cèntim i de 5... Algú n'ha vist una? Probablement, des de la darrera vegada que es van dissenyar (1987) s'han perdut totes. D'un cèntim, ni per fer la foto, en queden.

No obstant això, des del maig passat*, els segells per enviar una carta dins del Marroc costen 3,75 dírhams. Això vol dir que si va a comprar un segell, el preu més aproximat que pot pagar és 3,7 o 3,8 dírhams. Potser no té molta importància, perquè al capdavall 0,05 dírhams són 0,005 €. Si n'usa sovint, sempre queda el recurs de comprar-ne dos i pagar 7 dírhams i mig.

Però... per què tot plegat no té sentit?

---
*Les tarifes no s'ajusten a primers d'any sinó quan... quan volen.

26.10.15

Hôtel des PTT


L'eix central de Rabat, com no podia ser d'una altra manera, és el bulevard Muhàmmad V, planificat en temps del protectorat francès per Henri Prost. Un dels primers edificis que s'hi van construir fou l'Hôtel des Postes, al primer decenni del segle xx. Encara avui és l'oficina principal de correus de la capital (o siga, de tot el país).

Com altres obres del mateix arquitecte (Adrian Laforgue, 1871-1952), és un edifici curiós. El nét de Laforgue, arquitecte també ell, en va dir: «Le style de ces bâtiments est difficile à définir. Je dirais "français du Maroc"».

No és menys curiós que, en entrar-hi (hem dit que era l'oficina principal de correus de tot el país?) ens van dir que, allà, de segells, no en venien.

22.10.15

Españoles por el mundo (16)



Davant, exactament, d'aquesta foto:
¿Y aquí dónde entierran a la gente? ¿Dentro de la ciudad o fuera?

19.10.15

El mausoleu de Muhàmmad V


L'altre lloc turístic de Rabat és el mausoleu de Muhàmmad V. El va concebre l'arquitecte vietnamita (?) Eric Vo Toan, i entre 1961 i 1971 hi van treballar 400 artesans marroquins. És un dels llocs més visitats, solemnes i respectats del país. 



El lloc triat per a acollir la tomba del Pare de la independència no és casual: a la mateixa explanada hi ha la torre Hassan, des d'on Mohàmmed V va fer el discurs de la independència el 18 de novembre de 1955, en tornar de l'exili a Madagascar.



Aquesta torre, ara en restauració, havia de ser el minaret de la mesquita més gran del món després de la de Samarra (Iraq), al segle xii. Es va començar el 1196, però la mort del soldà tres anys més tard la va deixar inacabada. La torre no va passar del 44,3 m, i les 200 columnes de la mesquita es van anar degradant fins que va ser destruït pel terratrèmol de 1755. Hi ha la teoria que la torre la va projectar el mateix arquitecte de la Giralda de Sevilla i la Kutubia de Marràqueix.

15.10.15

Paradise Score

Gran mesquita de Meknès

— Home, Moha, ja has aparegut! On estaves?
— A la mesquita.
— Avui? Però si és és diljous!
— Es pot resar tots els dies; cinc vegades al dia.
— Però normalment només hi vas en divendres...
— Ja. Però si vas a la mesquita és millor.
— Millor? Com, millor? Què vols dir? Que tens més punts?
— Sí.

[Silenci]

— Vint-i-set.
— Vint-i-set... què?
— Vint-i-set punts. I si ho fas a casa, només un. És molta diferència, no?

[Silenci]

— I tant.

8.10.15

La fortalesa dels Udaia

La part més antiga de Rabat no és la medina, sinó la fortalesa dels Udaia (قصبة الوداية). És una mena de medina a banda de la medina.

La casba la van construir els almoràvits al segle xii, però no va adquirir importància fins que més tard els almohades en van fer un camp militar, una fortalesa per vigilar la desembocadura del Bu Regreg (بو رقراق), que avui separa Rabat de Salé.




La prosperitat va arribar amb els moriscos. A partir de 1610, s'hi van instal·lar unes 3000 persones procedents d'Hornachos (Extremadura, Espanya); més tard n'arribaran 10000 més des de Sevilla, Cadis, etc. L'antiga casba anomenada Mehdiya passà a ser la casba dels andalusos.

Els nouvinguts aviat es van declarar independents i van crear la República de Salé República de les dues ribes. Reconeguda per algunes potències europees, la república es va convertir en un centre comercial molt actiu. L'activitat principal era la pirateria a la zona del'estret; abordaven sobretot els vaixells que tornaven d'Amèrica. 

El 1666 la república va ser absorbida pel soldanat del Marroc, tot i que el negoci dels pirates va continuar fins que el terratrèmol del 1755 va negar de sorra el port de Salé i va desviar el curs del riu.




La dinastia alauita va reconstruir la fortalesa i hi va crear un palau reial. Al 1833 el soldà Abd al-Rahman ben Hixam, de la tribu dels Udaia, s'hi va instal·lar després de fugir de Fes. El poblet dels Udaia tal com el veiem avui, ve d'aquesta època i de principis del xx. Fins aleshores només hi havia algunes cases de militars al voltant del palau, regularment bombardejades pels europeus.

I si ara hi ha un lloc típicament turístic a Rabat, és aquest.

5.10.15

Menú

Pel que fa a la carn li podem oferir:

Solomio o siga, filet, que pot ser ser a la pimienta, champignon, grillé o oroqufor ('amb rocafort').
Lontrocot que és entrecot i només pot ser a la pimienta o champignon.
Beefstrogonot, és a dir, filet Stroganoff. També sabem anglès, eh?


I ara, anem amb el peix:

Friture variée, que ja sap que pot ser frito o plancha.
Espadon o emperador. Quina dèria amb el francès!
Sampiar que és gall de Sant Pere, òbviament.
Crevette a la placha, és a dir, gambes a la planxa.
Pilpil a lajio, que com el seu nom indica són gambes preparades, al mateix temps, al pil-pil i amb allada, per estrany que semble.
Pilpil Napolitan, que també són gambes, se suposa, amb tomata.
Anchois grillé o siga saitó... torrat?
Soi, volem dir palaia. És a dir, sole en francès, ja s'entèn. La podem servir muniher ('a la meunière'), amb salsa blache o blanca o, com tot, grillé, que de grillar n'entenem.
Merla o llucet, com no grillé o bé a la roman(a).
Meru, que ja haurà entès que és 'mero', però els francesos en diuen mérou, què hi farem? En general, quan ens demanen mero servim emperador o lluç. No, si li ho dic perquè després no hi hagen queixes...
Almejas, que això ja se sap què és.
—Broquetes d'emperador, una recepta molt d'ací. Sí, sí, al menú posa meru o espadon, però com havíem quedat?
Crevette Royal, allò que en diuen gamba argentina, no sé per què no li ho he dit abans, amb els altres pil-pils...
Angola que està allà dalt de Namíbia... Ai, no, que són anguiles. En què estaríem pensant?
Sigala. Què diu? Que mai no ha vist un escamarlà a Tetuan? Alguna vegada havia de ser la primera, no? I qui diu un escamarlà diu un llangostí, tot i que al llangostí de vegades li diem lingustine...


Sí, sí: el menú l'escriu el cuiner, que és molt apanyat, sap? En realitat, açò és només un tros del menú. També hi ha pizzes, hamburgueses, ensalades, cuscús...

(Val, el diàleg és inventat... Però el menú és real!)

1.10.15

A la intempèrie


Aquesta central elèctrica estava situada prop de les cascades d'Akchour. En fi, està, però va quedar inutilitzada per una esllavissada i ja no funciona.  

Actualització: En realitat l'esllavissada va omplir de materials la pressa on desguassava l'aigua que feia girar les turbines i va fer pujar el nivell freàtic. Al Google Maps poden veure la magnitud del cataclisme al voltant de les coordenades 35.243119, -5.214398.


Al Marroc es podrien fer molts estudis d'arqueologia industrial, i totes les runes tenen alguna cosa d'inquietant. Però aquesta central, al costat (gairebé al mig!) de la carretera, encara ho és més, perquè fa tota la impressió d'haver estat abandonada en cinc minuts. I com si mai ningú no hi hagués tornat. 

I és tan curiós que, en el país del reciclatge, on s'aprofita tot, s'hagen deixat fins i tot l'extintor...