26.11.15

Un pis a Ceuta 3/3

Ceuta, des d'aquesta banda

Samir encara no sap què fer amb la seua vida.

Per un costat, son pare insisteix que ja toca casar-se, perquè ell es va casar als 26. Per a Samir casar-se no té res a veure amb l'amor, ni tan sols amb el fet de tindre núvia. La cosa funciona així: quan decidisca casar-se, buscarà la dona adequada. Per l'altra banda, li agradaria veure món: Europa. Vol viatjar durant tres mesos per Espanya, França, Itàlia, Bèlgica, Holanda… L'allotjament ja el té: a casa de parents, d'amics, i de parents o amics dels amics. Pregunta quants diners li caldran. Uf… S'han d'incloure les multes de trànsit? Per si de cas, millor que vaja amb autobús, no?

Si aconsegueix estalviar, farà el viatge. Pensa que potser si viatja una mica canvia d'idea sobre casar-se. Change my mind, diu. De tota manera, les xiques marroquines no li acaben de fer el pes, i les de Fes, menys.

El suggeriment de compaginar les dues coses li fa saltar els ploms. Viatjar amb la dona? Amb una dona casada? Li ha costat cinc minuts captar una idea tan extravagant.

El que més li agradaria, però, és acabar vivint a Ceuta. Li agrada eixir-hi de nit i que la gent no estiga completament i desesperadament borratxos. Ell no beu, i s'escandalitza de la gent que fuma durant el Ramadà. Però amb tota naturalitat explica que no s'ho passa bé a les discoteques si no va de pastilles. Necessito volar. Fly. Sóc jove, és disculpa, com si ja li pesaren unes responsabilitats que no assumirà mai. Les pastilles a Tànger i a Ceuta són fàcils d'aconseguir, però a Fes no n'han sentit ni a parlar. La gent de Fes és estranya, recorda. A Tànger també és fàcil no pagar l'entrada als locals: n'hi ha prou amb donar-li una propina al porter. A Samir no li disgusta que les coses funcionen així. Ja li va bé: tot és senzill, tot està controlat, no hi ha cap problema. L'únic que voldria és estar a l'altra banda, a la banda dels que reben de sotamà.

Aquest és el seu gran petit somni: viure a Ceuta, que no està molt lluny de la família, i fer contraban amb un cotxe bo. El meu cotxe, i se li ompli la boca amb el possessiu. Ceuta-Tànger tres o quatre vegades per setmana, i a viure. Seria fantàstic, diu. Quant creus que costa llogar un pis a Ceuta?

-----
1/3
2/3

23.11.15

Un pis a Ceuta 2/3



Samir no ha nascut per viure engabiat, és clar. Al cap de sis mesos en l'empresa guanyant un bon sou, es va avorrir i ho va deixar. Potser allò dels caçadors li havia obert els ulls, i va començar a buscar-se la vida al turisme. El contracten perquè es jove, templat i, diu, parla cinc idiomes (Quins? Ni francès ni espanyol). En realitat, com tothom, s'expressa en un multilingüisme sense complexos d'allò més eficaç.

Ara Samir passa mitja setmana a Tànger i mitja a Fes. S'enyora molt de Tànger. Diu que la gent de Fes és estranya. Per exemple, fumen pel carrer durant el ramadà: increïble! S'enyora del bosc de Tànger (li diu així al Jbel Mussa), obviant que ara mateix està ple d'immigrants i que de tant en tant algú li cala foc.

Sobretot, s'enyora de la família. És el gran d'un munt de germans i germanes. La més petita és un caganiu de tres anys, i la tira molt en falta. Volien dur-la a Mulay Abdelsalam perquè està malalta. Tots els que van allà el dia de la festa es curen. Sense excepció, diu Samir. Però, a banda, Samir s'ha d'ocupar d'altre assumptes familiars. Per exemple, el germà mitjà, que de tant en tant no vol alçar-se per anar a l'institut. La mare, farta que passe d'ella, li'l posa al telèfon. A les vuit del matí, des de Fes, Samir li estira les orelles a un germà que està a 400 kilòmetres. I aquest, sense badar boca, s'aixeca i enfila cap a l'institut: la jerarquia és la jerarquia. El germà gran s'ha de fer càrrec d'aquestes coses, com vigilar els nuvis de les germanes. La família de Samir, en aquestes coses, és molt tradicional.

Per tot plegat el cansa una mica aquest pujar i baixar. A més, li ix car, perquè en cada viatge li posen un parell de multes de velocitat com a mínim. Ell no té la culpa. per descomptat. Simplement, és despista. Inclou les multes en el còmput del viatge: tant de benzina, tant de radars. Ni li ha passat pel cap que les multes se les podria estalviar.

-----
1/3

19.11.15

Un pis a Ceuta 1/3

Gran mesquita de Fes
Samir té 24 anys i un diploma en informàtica. En acabar d'estudiar no sabia si posar-se a treballar immediatament. D'un costat, se li va ocórrer que, si començava a treballar, ja no faria d'altre en la vida. Però tots els amics que estaven trobant faenes bones el van animar. Així que va penjar el currículum en una web de treball i el mateix dia va rebre dues contestacions. Ara mateix a Tànger hi ha treball a dojo; mitja Espanya hi està baixant. Va telefonar a les dues empreses i va concertar una entrevista amb la que li quedava més prop: un criteri com un altre. Era dijous. El dilluns següent va començar a treballar.

La família de Samir és d'un poble entre Tetuan i Tànger, prop de Coxiblanco, però ell ha viscut a Tànger des que tenia sis o set anys. Es va acomodar tan prompte a la vida de ciutat que, un estiu, son pare va decidir enviar-lo al poble: aprendria l'Alcorà amb un bon mestre d'allà. Tenia dotze anys, i va partir amb un cosí de més o menys la mateixa edat. L'únic que feien a la madrassa era seure en una postura incòmoda i recitar l'Alcorà. Cada cop més estona seguida, cada cop més ràpid, més alt i amb més ritme, i mantenint aquella posició del cos que al cap d'una estona era insuportable. El tercer dia van començar les bastonades (literal) d'aquell mestre excel·lent, i a Samir ja no li van veure més el pèl. Es va passar la resta de l'estiu amb un oncle que es dedica a fer de guia per a caçadors espanyols. Prop de Ceuta, aquest negoci s'estila molt. Els xiquets dels poblets també guanyen dinerets espantant les aus quan toca, i Samir s'hi va afegir. Fou el millor estiu de la seua vida.

Al setembre va acudir son pare. El mestre ni se'n recordava de Samir: així eren (o són) les coses al Marroc. El pare, per descomptat, li va endinyar una bona pallissa, mentre Samir pensava en totes les que no li havia clavat el mestre.

9.11.15

Sardina de tonyina


Molt sovint servidors consumim llaunes de tonyina o de sardines de la marca Alia. Però un dia que ens van donar un tiquet (oh!), vam descobrir que en realitat el que comprem són sardines Alia llom de tonyina blava (?!?).

5.11.15

MMVI


El Museu Muhàmmad VI d'Art Modern i Contemporani de Rabat, que va obrir ara fa un any, està dedicat a l'art nacional dels segles xx xxi. A l'interior hi ha un bon resum de cent anys de pintura marroquina, i d'escultura en menor mesura. Si no té ganes d'entrar-hi, almenys faça una ullada a l'edifici: val la pena. Com a mínim, hi veurà algunes enormes reproduccions d'obres d'art marroquines emblemàtiques, i grans escultures al jardí.

El més curiós del museu és que és... normal. És l'únic museu així en tot el país (potser l'MMP+ a Marràqueix, però servidors no l'han vist). O siga, el que tothom espera d'un museu, amb les seues exposicions temporals (que no se sap quan acaben), la seua llibreria (tancada, però hi és), els seus tallers d'artistes, el seu dia de visita gratuït per a marroquins (i residents), el seu cafè car (però bo) i els seus vigilants uniformats i eixuts. Clar que hi manquen alguns detallets, com ara plànols, explicacions, bancs... Ah, i col·lecció permanent. És una llàstima, però no van pensar a comprar obres abans de planificar el museu. De moment els artistes han prestat les obres (afanye's a anar, per si de cas volen recuperar-les).

Més coses curioses. Per exemple, que ningú no sap on és, tot i que duu un any obert i és al costat de la mesquita més coneguda de la ciutat. Por museo no me sale nada... Servidora, que no havia estat mai a la ciutat, va acabar indicant-li al xofer d'un taxi preturístic com arribar-hi. En fi.

La porta del garatge
Però el més estrany de tot és el recorregut de la primera planta. Hi ha dues portes; sobre una d'elles, un cartell enorme bilingüe que diu Entrada, i sobre l'altra no. O siga, sense equivocació possible... no? Un cop dins, cap més indicació que els títols de les obres, i, normalment, l'artista i l'any (no sempre en la mateixa llengua, però va, no siguen llepafils). A la primera sala hi ha els artistes del primer decenni del segle (les obres més recents són al soterrani - ?!). És una mica laberíntic, però només cal seguir les  fletxes. El criteri és cronològic, cap arrere. Això fa que es barregen escoles artístiques molt diferents, i costa centrar-s'hi.

I de sobte, al cap de cinc o sis sales... Ep! Una explicació de la sala! Però les obres no quadren. Costa una mica adonar-se que, en realitat, el cartell correspon a la sala anterior. O siga, apareix l'explicació després de les obres. Mareja una mica, però no passa res, perquè al cap d'un parell de sales, els panells desapareixen, i ací no ha passat res.

L'altra visitant del matí, una senyora francesa, va intentar fer el recorregut invers, i encara està intentant sortir-ne. Amb tantes sales, saletes i canvis de direcció és impossible. Si algun amic de les arts hi troba a falta el surrealisme... està al recorregut.

(Potser ja ho han canviat? Algú ho sap?)