19.12.16

Yoriyas

© 2015 by YORIYAS YASSINE ALAOUI
Je me fonds dans la rue. Pour prendre des photos comme les miennes, les gens doivent me voir sans me voir... ['Em fonc amb el carrer. Per prendre fotos com les meues, la gent ha de veure'm sense veure'm..]
Yoriyas (Tel Quel, núm.733)

© 2015 by YORIYAS YASSINE ALAOUI
Yassine Alaoui Ismaïli, àlies Yoriyas, va nàixer el 1984 prop de Casablanca, i es va criar com un ould derb (ولد درب), un xiquet del carrer, diu ell. Tot i que no era molt bo a l'escola, excepte en matemàtiques i física (gràcies als escacs), va acabar el batxillerat. La seua passió, però, era la música.

© 2015 by YORIYAS YASSINE ALAOUI
Als quinze anys va fundar una banda de break dance. Fa uns quinze anys aquest estil vivia una mena d'edat daurada al Marroc, i això li va permetre de viatjar. La conseqüència va se el descobriment de la seua passió: la fotografia.

© 2015 by YORIYAS YASSINE ALAOUI
Les fotos d'aquest apunt pertanyen al projecte que darrerament li ha reportat premis arreu del món: Casablanca not the Movie. La pel·lícula a la qual fa referència és la de 1942, que tothom té al cap quan pensa en la ciutat més gran del Marroc, però que ni tan sols va ser enregistrada al país.. Yoriyas vol mostrar, a les seues fotos, la ciutat des de'una altra perspectiva, la de qui hi va nàixer, hi va créixer i encara hi viu. Val la pena mirar la resta del projecte.

© 2015 by YORIYAS YASSINE ALAOUI

---

12.12.16

Habiba | Borles de cua de conill

A mesura que s'apropava el casament d'Iman, Habiba estava pitjor. Més preocupada, més trista, més inquieta i més cansada.

D'un costat, hi havia el cansament físic d'haver de preparar-ho tot ella sola. Si li demanava ajuda a l'home, aquest deia que ell no hi entén. Muhàmmad sabe ualu, 'no sap res', diu Habiba. Aquesta és la frase de Muhàmmad ja des d'abans de casar-se. Quan la futura sogra li preguntava a Habiba si sabia fer açò i allò, ella deia que sí. En mala hora! Perquè des del dia del casament ho ha hagut de fer tot ella. Fins i tot abans, quan treballava, Muhàmmad arribava a casa amb el sou i li'l donava íntegre a la dona, perquè se n'ocupés de tot: del menjar, de la roba, de pagar la llum… Trenta anys després, quan Habiba li demanava que l'acompanyés a comprar un vedell per al convit del casament, encara deia el mateix, que no en sap. I jo?, diu Habiba, què en sé jo, de comprar vedells? Intenta fer-li sentir una mica de vergonya: El teu futur consogre sí que acompanya el fill amunt i avall; tot el barri en parla. Però Muhàmmed, que sí que sabia alguna cosa, va respondre que era perquè el xic és orfe de mare. Clar, on s'ha vist que un home faça una cosa, si la pot fer una dona? Quan li suggereixo que el seu home viu com un rei, em contradiu: El rei no para de treballar i anar d'ací cap allà. El meu home només dorm, menja i fuma. Viu molt millor que el rei!

Per l'altre costat, la filla gran es va posar gelosa. Veient l'aixovar que anaven comprant poc a poc, es queixava mig de broma i mig de veres que el seu no va eixir tan car. Sa mare li va dir que aleshores havia d'estalviar per a Iman, però ara ja podia tirar la casa per la finestra. Ja…però, per exemple, ella no tenia sabatilles de les que tenen una borla de cua de conill (ací aquesta classe de cursileries de nit de noces són imprescindibles). En volia unes. Habiba li va dir que estava boja. Com li havia de comprar unes sabatilles amb borla, si ja tenia dos xiquets? Això és per les novençanes!

Aquestes no són prou: han de tindre borla. 

Tot plegat, Habiba alguns dies deia que tenia el cap com una cassola bullint. D'altres, que el tenia ple de llibres, que és una cosa que ha de marejar molt. Vaig pel carrer xarrant sola, la gent es pensa que m'he tombat i em duran a Mallorca! (Aclariment: Mallorca vol dir 'el manicomi', igual que al meu poble en diem Sant Boi).

Però, per damunt de tot, hi havia la pena. Quan posava la roba de l'aixovar dins la maleta d'Iman, es va fer un fart de plorar. Les darreres tres setmanes va dormir en un matalàs a terra, al costat del llit de la filla. L'home, amb una lògica aclaparadora, li preguntava: I què vols, que no es case? Que es quede sense família quan tu et moriràs?

Iman li va demanar a Habiba que, per a la festa, es posara un caftà lluent, que s'arreglara molt a la perruqueria… Però a ella la idea del casament la deprimia. Se sentia vella.Ací les bodes, en general, són tristes per a les mares. De fet, està mal vist que les núvies estiguen contentes durant la festa, perquè això significaria que no estimen sa mare. I no era el fet de perdre-la físicament (al capdavall, són veïnes, terrat amb terrat), sinó de quedar-se sola. Sense filles, una dona està sola; perquè els fills, diu Habiba, no valen més que per demanar: diners, menjar… Els fills no tenen cura de les mares.

5.12.16

De Conservas Finas a Breaking Bad


Els rètols dels establiments de Tetuan són, com arreu, una lliçó d'història. Els de l'època colonial van desapareixent poc a poc. Durant els anys que van seguir a la independència, la moda era escriure'ls en francès, que encara era la llengua chic. Després en àrab, seguint una lògica natural. I recentment han començat a proliferar els rètols en anglès. O el que siga.


Però en els darrers mesos, o en el darrer any, amb desenes i desenes d'establiments nous només al centre de Tetuan, sembla que l'espanyol està tornant. El nord és la regió de moda del país. Si no la zona més rica, sí la més europea (Casablanca de banda). I l'espanyol, sovint, es percep com un tret identitari. L'espanyol és cool, ara.


De vegades hi ha certa confusió. Per exemple, ací hi ha dos establiments nous de trinca: una cafeteria fast food amb el cartell en spanglish; i una peluquería para hombres (en àrab: صالون الحلاقة للرجال, saló de perruqueria, que sempre és una mica més que perruqueria a seques).


Però més que la tendència espanyolitzant, la que inquieta una mica és l'altra: la tendència Breaking Bad... no?



28.11.16

Habiba | "Per dins no ho sé"

El casament d'Iman es va organitzar molt ràpid. Habiba quasi cau de cul quan, després de la festa, va descobrir tot el que havia de pagar (No, no ho havia calculat abans. Preveure, diu?).

En preguntar-li si la filla està contenta diu que l'home és molt tranquil. Però, al capdavall, qui sap com eixirà? Suerte, es resigna. Quina classe de resposta és aquesta? Com sempre, poc a poc i en forma de trencaclosques, Habiba va oferint més informació que, al final, pot donar una idea aproximada de l'assumpte.

Diu que no visita la filla, tot i que viu al costat. Una, perquè no sol anar a les cases a passar l'estona, només quan hi ha un casament o una defunció. I dos perquè, caram, són novençans, tampoc no cal destorbar. Tot seguit proporciona dades que, tècnicament, tampoc no són una resposta però que sí que ho són. L'altra nora de la sogra d'Iman és metgessa, i la cunyada, també. Ser metge, al Marroc, és el súmmum de l'èxit social. Iman, no cal dir-ho, està lluny d'haver estudiat. Tal com funcionen els casaments al Marroc, si el germà gran està casat amb una metgessa i el menut es casa amb una veïna més aviat jove, pobra, sense estudis i a qui coneix poc... és que falla alguna cosa.

Habiba no sap què falla exactament, però Iman segueix sense menjar. No tasta res, no vol mai ni un got de llet. Per fora, està com sempre, diu Habiba. Riu com sempre, i quan la família d'ell els visita fa bona cara i tot l'acatament. Però per dins... jo què sé com està per dins ma filla?

24.11.16

No hi ha problema

Tothom que ha estat al Marroc sap que la frase dels marroquins és no hi ha problema (ma shi muskila, ما شي مشكلة). Mai no hi ha problema al Marroc. Res no és impossible (fins que ho és, però això ja arribarà).

Les imatges següents són, en si, molt roïnes: gravades amb un mòbil de qualsevol manera. Però en tan sols un minut il·lustra perfectament aquesta filosofia del no hi ha problema i del tot es pot reciclar, fins i tot les inundacions al barri. El vídeo és de Tànger, de fa un parell de dies.



Mentre, a Tetuan, segueixen les restriccions d'aigua. Només hi ha aigua de matí, i ja van dos mesos.

21.11.16

Españoles por el mundo (21)



En una recepció espanyola més o menys oficial, trauen una picadeta. S'ofereix també vi. Un assistent, (espanyol) vol saber:

—¿El vino es español o marroquí?
—Es español, ¿por...?
—Es que a mí el vino marroquí me da ardor de estómago.

14.11.16

La farola


Sidi Bou Afi és el nom d'un far imponent, construït per prisoners alemanys, ara fa uns cent anys. En aquell moment, al costat de la carretera nacional. Ara, al mig d'un barri d'El Jadida. El far està ben pintat i cuidat, i segueix funcionant com a tal. Però l'entorn, com passa sovint, és un desastre (de brutícia, no de perill).


El nom li ve de la tomba d'un sant local que es troba a tocar. Entre els mèrits de Sidi Bou Afi hi ha el de curar la tos persistent. Les mares duen els xiquets que en pateixen al mausoleu, i després pugen les escales del far com a penitència (perquè el far també és miraculós...!?). I els xiquets es curen,per descomptat.


La torre fa més de 40 metres i la llum brilla a 65 metres per damunt del nivell de la mar. O siga, que resulta impossible no veure'l. Per arribar-hi, però, no hi ha cap indicació (Oh, que estrany! Si sempre està tot tan ben indicat!). Per sort, un cop al barri van apareixent pistes...

Penya de futbol

El nom corrent del far és, curiosament, farola. I, encara que s'ha de ser fanàtic dels fars o de la Primera Guerra Mundial (o les dues coses) per vindre-hi a posta, sempre hi ha qui n'aprofita la tirada turística per posar-li aquest nom a un cafè. Bé, o intentar-ho...


No va ser una errada aïllada, no... Miren el cantó de l'edifici:



Bola extra: per als amants dels fars (algun a la sala?), el de Sidi Mesbah (1919), a sis kilòmetres i mig d'El Jadida:

7.11.16

Habiba | Com una gallina

Iman (امان), la filla menuda de Habiba, tenia un nuvi amb qui anava a casar-se. Però quan va conèixer la família d'ell, per alguna raó, l'assumpte no va quallar, i va desfer el compromís. De compromisos matrimonials se'n desfan cada dia, cert, però encara així va ser una decisió valenta. Perquè, si més no, el caixet queda rebaixat. El nuvi va insistir, però Iman ja no va voler saber-ne res. Durant els mesos següents, va tindre un pretendent que tampoc no li va agradar.

Al cap d'un parell de mesos més, la veïna va anar a parlar amb Habiba, a veure què li semblava el fill. Habiba, sorpresa. li va preguntar a Iman si volia casar-se amb ell i aquesta, sense pensar-ho massa, va estar-hi d'acord. Va ser la segona sorpresa per a Habiba perquè, ni li constava que es conegueren molt, ni li semblava el millor marit del món per a una xica que, tanmateix, encara és molt jove. Al cap d'uns dies li ho va tornar a preguntar, amb l'esperança d'un canvi d'opinió, i Iman va tornar a dir que sí. Però si nom´s tens vint-i-un anys, filla!


La buja (بوجة) és aquesta mena de palanquí lluent que es lloga
per passejar la núvia, patint però somrient.
Abans era la manera de dur-la a casa del nuvi; en alguns pobles
encara es fa.
Abans de la boda, Iman quasi no menjava. Normalment no menja ni carn ni peix. No per vegetarianisme, que això al Marroc no existeix. De fet, si no fos perquè els trastorns alimentaris tampoc no existeixen, qualsevol podria pensar que és anorèxica. Quan Habiba feia paella (o el que ací es considera paella), apartava totes les verdures i menjava només els granets d'arròs. Com una gallina, diu Habiba. La mare es preocupava, però quan va anar a emprovar-se els vestits, la van lloar. Que hi ha núvies que no les poden ni dur entre quatre a la buja! Iman va mirar Habiba, satisfeta: Veus, mama?

24.10.16

Els mètodes marroquins de (no) resolució de problemes, aplicats a l'aigua


Mètode monarquia espanyola


És el que gasta el nostre veí de dalt cada cop que ens inunda la casa. Sí: cada cop. Perquè, des de temps immemorials, hi ha uns senyors que diuen que són paletes (ca!), construint la Sagrada Família al pis de dalt. En l'ordre estrany que segueixen d'executar l'obra, de tant en tant posen el sòl d'un habitació. Llavors, abans de col·locar les rajoles, tiren bona cosa d'aigua. Bona cosa implica litres i litres que es filtren per les parets, avui d'una habitació, demà d'una altra. Quan vam tornar de les vacances d'estiu (per arrodonir: un diumenge a la una del matí, farts de retards) teníem una piscina a la cuina, el menjar i el moble fet malbé, i la llum havia saltat. Els desastres s'han anat succeint, i com que a la família i als amics ja els tenim avorrits amb aquest tema, no cal donar més detalls.

Cada cop parlem amb l'amo de la casa i gasta aquest mètode:
—Lo siento mucho, no volverá a ocurrir.

Anticipació als comentaris: no hi ha assegurances, i sí que hi ha hagut denúncies (no de part nostra), esbroncades (de part de tothom) i dues aturades de les obres (de part de la policia). I res, que ho sent molt.


Aquesta no és la nostra escala; és d'un amic



Mètode vendre una vaca per pagar un pollastre


L'autor d'aquesta definició és un veí marroquí i que, per tant, coneix millor que nosaltres els seus compatriotes. Diu que és el mètode més generalitzat.

És el que gasta el govern per fer front a la sequera: talla l'aigua. Millor dit: dóna l'aigua de 6 del matí a 3 de la vesprada.

Un altre veí que, entre altres faenes, neteja cotxes, és capaç de deixar-li una furgoneta lluent per dins i per fora amb un got d'aigua. Però en general, probablement la gent gasta la mateixa quantitat d'aigua, o més, perquè tothom es passa el matí omplint garrafes i safes. I fins i tot piscines, que no passa res per omplir piscines, eh? I també usen més colònia, es nota.

Anticipació als comentaris: no, no avisen mai, ni se sap l'hora exacta: mantenen el misteri.


Conclusió


El final del setembre i el que va d'octubre ha transcorregut així: mig dia plegant l'aigua que plou dins de casa, buidant el deshumidificador, netejant parets, amb les finestres obertes faça fred o calor... I l'altre mig, sense poder-nos dutxar. 

17.10.16

Abans pirata que burgès

Foto de @theviewfromfez
Les eleccions, a banda de dotze partits amb representació parlamentària, deixen molta brutícia. Més que de la política, la gent s'ha queixat d'imatges com aquesta, habituals a qualsevol ciutat, qualsevol dia de la campanya electoral. Irònicament, ara hi en marxa la campanya Zero Mica (d'eliminació de les bosses de plàstic), i la propaganda sobre la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic que ha de tindre lloc a Marràqueix al novembre és omnipresent.

Foto de @theviewfromfez

També deixen altres anècdotes curioses. Per exemple, aquesta entrevista (interrogatori, diu), que va eixir al número 733 de la revista Tel Quel, en plena campanya. Li la feien al líder del parit d'extrema esquerra Via democràtica (Annahj Addimocratí, النهج الديمقراطي), que, coherentment, no ha tret representació, perquè la seua crida era a boicotejar les eleccions. A banda de les opinions polítiques, la darrera pregunta és:
—Vous portez souvent des Ray Ban. Ce n'est pas un signe d'embourgeoisement?
O siga: 'Vostè sol portar Ray Ban. Això no és un signe d'aburgesament?'. La resposta és genial:
—Ce ne sont pas vraiment des Ray Ban, elles coûtent 200 dirhams.
'No són Ray Ban de veritat, costen 200 dírhams [18.4€]'.

13.10.16

60% de Muhàmmads

Tanca a l'entrada d'Essaouira
La setmana passada, el 7 d'octubre, es van celebrar les eleccions legislatives al Marroc. La campanya va començar el 24 de setembre. Uns dies abans, però, ja havíem començat a veure anuncis animant la gent a votar.
Contraportada d'un setmanari
En l'eslògan (صوتنا مسموع، به نفرضو اختيارنا) hi ha un joc de paraules, perquè en àrab s'utilitza la mateixa paraula per a veu i per a vot (صَوْت). Així, tant es pot llegir El nostre vot s'escolta, imposem amb ell les nostres tries com La nostra veu s'escolta.... Baix hi diu: És el nostre dret i el nostre deure, votem tots (هذا حقنا وواجبنا... نصوتو كلنا).

No sembla que tingueren un èxit aclaparant. Per votar, com a França, cal registrar-se abans. El 2011 van votar el 45.3% dels 12 milions registrats. Enguany, el 43% de 15.97 milions.

La balança: símbol del PI (1)
La campanya va ser activa, sobretot, a les xarxes socials. Al carrer, va consistir en gent passejant-se a ells mateixos o al símbol dels partits respectius, i repetint eslògans. L'altre dia, a Rabat, anaven tots tan ben coordinats que qualsevol diria que eren professionals de la consigna política.


Sobretot, la propaganda dels partits va encaminada, a dir-li a la gent com ha de votar: posa la creu al llibre (2), posa la creu a la làmpada (3), etc.


El sistema electoral és una mica complex. Es trien 395 diputats. 305 corresponen a les circumscripcions locals; el nombre de candidats per circumscripció varia segons el pes demogràfic. El llindar per obtindre representació és del 6%. Els altres 90 corresponen a dues llistes nacionals:  60 escons reservats per a les dones i 30 escons reservats per als menors de 40 anys. El llindar, en aquestes llistes, és del 3%, i no poden repetir.

Llistes nacionals del PAM (4)
Alguns partits, com el de la foto de dalt, van presentar una llista de jóvens composada només per dones (i un home a l'últim lloc, perquè la llista fos vàlida). Tot i que ha augmentat d'un 3%, el percentatge de dones al parlament serà el més baix de tots els països magribins: 20.2%, 80 dones en total.
Candidatura a Tetuan del USFP (5)
60% de Muhàmmads
-----
(1) Partit de la Independència, حزب الإستقلال
(2) Partit del progrés i del socialisme, حزب التقدم والاشتراكية (antic Partit comunista)
(3) Partit de la justícia i del desenvolupament, حزب العدالة والتنمية
(4) Partit autenticitat i modernitat, حزب الأصالة والمعاصرة
(5) Unió socialista des forces populars, الاتحاد الاشتراكي للقوات الشعبية

10.10.16

La llum de la cisterna portuguesa

La cisterna portuguesa d'El Jadida (الجديدة) és un d'aquests llocs que tothom diu que no s'ha de perdre i, per això mateix, vostè pensa que no valdrà la pena (així som els humans). Però hi baixa. Qui no hi baixaria, pel preu estàndard dels monuments marroquins (10 dírhams)? I resulta que és espectacular.


És una de les restes més importants de l'etapa colonial portuguesa a l'actual Marroc. La cisterna es va construir el segle XVI (d'estil manuelí), i està miraculosament dempeus.

L'aigua s'evapora amb la calor del sol...

Potser, com ací, es podria pensar que a dins només hi ha llum. Bé, també hi ha una mica d'aigua a sòl, que permet observar el que en molts edificis passa sovint desapercebut: el sostre. 


Diu que la millor hora és al migdia. Però no és així: el millor es anar veient com canvia la llum al llarg de les hores. Serà també per la llum que, al cap d'una estona, ja no se sap què és dalt ni baix.


Durant la visita, segurament molt llarga, van passant diversos grups. Hi ha un guia que els explica alguna cosa: uns dos minuts en total, foto, au. A servidors, el guia no ens n'ha fet ni cas.

3.10.16

26.9.16

Un far que sí i un far... que no


El far de Casablanca agafa el nom del barri on es troba: Hank (منار العنق). Amb més de 50 metres, és el més alt dels fars tradicionals del país. El va dissenyar l'arquitecte francès Albert Laprade el 1916, i va entrar en funcionament quatre anys més tard.


 

Es troba a uns dos km de la famosa mesquita de Hassan II. En teoria, no es pot entrar a la torre. Però, com en molts altres lloc, tot depèn de si el senyor que té les claus ronda per allà i li dóna accès als 256 graons per un mòdic preu. No va haver-hi sort. De tota manera, si és que tal senyor encara existeix, deu haver perdut molta clientela. Perquè... qui vol pujar a una torre si al costat en té una altra quasi quatre vegades més alta?


A banda, l'entorn, és bastant desolat, just al costat d'un barri de barraques, i l'hora no feia molt aconsellable quedar-s'hi molta estona més.

Després, seguint per la costa (dalt de Mohammedia, a la platja Mimosa) es troba un aquest semàfor i... no és el mateix!


19.9.16

"El español"


No té cap sentit, però, en general, als marroquins no els agrada tot allò marroquí i, si poden, compren productes europeus. La gent de Tetuan no necessita visat per anar a Ceuta. Això afavoreix que molta gent hi faça la compra setmanal, malgrat les cues eternes a la frontera. I també hi ha qui importa tota classe de productes (legalment, il·legalment, alegalment...) i els ven a Tetuan. 

Al Marroc, òbviament, es fabriquen molts productes de neteja. Sent benèvols, es podria dir que n'hi ha de tota classe, bons i roïns. Però, a banda de la qualitat, moltes vegades el que ocorre és que el de dins de la botella no es correspon amb l'etiqueta (sí: hi ha gent que treballa reomplint tubs de pasta de dents). També hi ha les imitacions: si s'equivoca i compra Togarto en lloc de Lagarto, per exemple, gastarà un pot sencer per escurar quatre gots! 

Tot plegat, va fer que servidors s'alegraren estúpidament la primera vegada, després de quatre anys, en trobar Fairy en una botiga. Ah, les petites sorpreses de cada dia...!


—Em donarà també un pot de Fairy.
—De què?

Clar, com que mai no en té, no sap què li estem demanant... Fins que hi cau:

—Ah, sí, el español. És molt bo, eh?

El español!? Hem comprat productes de neteja fabricats a Porriño (Pontevedra), Albudete (Murcia), Illescas (Toledo), etc.; productes d'alimentació fabricats arreu de la península Ibèrica... Però resulta que el español per antonomàsia, a Tetuan, és Fairy*

De què es preocupa el no-govern d'Espanya, llavors? Si la marca España, a l'estranger, s'associa amb la neteja i la transparència...!

---

* Nota: fabricat a Alcobendas (Madrid).

12.9.16

Habiba | Més faena per a les dones

La penúltima néta de Habiba sí que va a l'escoleta. D'ençà que ha començat, Habiba matina (és un dir) per dur-la. A l'escola ja anirà a soles, però ara encara té quatre anyets. Ara, doncs, Habiba va a treballar més prompte. Així, diu, quan acaba pot anar a comprar, posar l'olla al foc, netejar i fins i tot i gitar-se a dormir una miqueta fins l'hora de dinar. Per la vesprada fa la resta de la faena de casa.

Abans li portaven els néts contínuament, però ja no ho permet. Els diu als fills i a les nores que ella en va pujar sis sense ajuda, així que no veu perquè ells no poden fer-ho, si la meitat ni treballen. També li ho diu a son germà, que en té quatre. Amb els xiquets a casa, no hi ha calma. Els xiquets d'ara no són com els d'abans, diu Habiba. Així que només els deixa vindre una estona en dissabte i, a l'hora de sopar, cadascú a casa d'ell.

Perquè a Habiba li agrada la calma, però amb les festes es capgira tot. Per exemple, el menjar. Durant la resta de l'any, Habiba cuina un plat, i a qui no li agrade, que no en menge. No protesta ningú. Al ramadà, però, els consent més, i els ho prepara una mica a la carta. S'emprenya amb el fill que sempre es deixa el plat ple, però no el reny, perquè durant el ramadà tothom està nerviós i susceptible. Totes les festes, diu Habiba, l'únic que fan és donar-nos faena i més faena a les dones.

I la pitjor festa és el corder. Habiba no menja corder perquè té el sucre alt. Deu ser l'únic dia de l'any que es cuida. Però si la festa no li agrada no és per això, ni tan sols per la faenada, sinó perquè sa mare va morir el dia de l'aïd, fa uns anys. Van dinar, van replegar-ho tot… i en acabant es van adonar que sa mare havia faltat sense dir res. Des d'aquell any, Habiba ja no pot considerar que es reuneix tota la família, i associa la festa del corder amb la tristesa. Hi pensa en la mare, en el veí que va morir l'any passat el mateix dia, en tots els morts. Pensa que algun dia s'haurà de morir.

5.9.16

Benvinguts (2)

(Continua d'ací)

3

—I ha passat alguna cosa interessant durant l'estiu?
—No. Bé, sí: han prohibit les bosses de plàstic. Tot el país està revolucionat i emprenyat amb el govern. No es parla d'una altra cosa.
—Ah, i ja no donen bosses a les botigues? [Sembla impossible, en un lloc on compra tres pomes i li les posen dins de quatre bosses...*]
—Ah, no: tothom en dóna exactament igual.


---
*V. Les bosses de plàstic: I, II i III.

29.8.16

Benvinguts al Marroc

مرحبا بكم
'Benvinguts al Marroc'
(Pintada a una paret de Xauen)

La classe de converses surrealistes que deixen ben clar que, després d'unes setmanes fora, un torna a ser a casa:

1

Diàleg amb un senyor que acaba de ser pare d'una criatura.
—I què tal està, la xiqueta?
—Bé, gràcies.
—M'alegro.
—Quina xiqueta?

2

Diàleg amb la filla d'una veïna a qui veiem de tant en tant:
[...]
—Eres d'Espanya? [Com si no ho sabés...!]
—Sí. [Per simplificar]
—Ah, que bé. I de quina part d'Espanya?
—Prop de València.
—Ah, que bé.
—Ho coneixes?
—No. Només he sentit parlar de Madrid. És prop de Madrid?
—No.
—Ah, que bé.

22.8.16

Més enllà de l'horror vacui



Una altra conversa fictícia amb el paleta:

—Mira, jo què sé. Em fas una cosa senzilleta, que estiga bé i avant...

15.8.16

Instal·lació



En un altre país, açò (a la porta d'un museu, precisament) seria considerat una instal·lació artística. Ací, la gent passa i critica que s'ho hagen deixat tirat, precisament, a la porta del museu... 

8.8.16

La casa pintada d'Asila


Cada estiu (les dates varien), a Asila té lloc un festival d'arts que dura un parell de setmanes: el Moussem Assilah (موسم أصيلة). Va començar el 1978, quan un parell d'artistes locals van convidar altres pintors a crear murals a les parets malmeses de la ciutat. La de 2016 és la 38a edició.


La programació inclou totes les arts: concerts, espectacles de dansa, estrenes de pel·lícules, conferències, recitals literaris... Amb figures ben conegudes del Marroc i d'arreu del món. En cada edició, a més, hi ha un país convidat. En els darrers anys s'hi han ajuntat unes 100,000 persones; potser per això tampoc no el publiciten tant i tant. I perquè, encara que puga semblar una cita per als intel·lectuals, el festival ha volgut, des del primer moment, ser per a la gent del poble.


Per això una part molt important del festival són els tallers, especialment per als xiquets i jóvens. La part més vistosa i més esperada segueixen sent els murals, que llueixen durant mesos a les parets de les cases i, passats el temps, es van descolorint per deixar pas a noves pintures. 



Mai hem pogut assistir al festival. Però resulta molt curiós, cada cop que xafem la ciutat, poder fer la mateixa foto d'una casa i que, alhora, siga completament diferent. Els artistes defineixen la identitat canviant d'Asila.