12.12.16

Habiba | Borles de cua de conill

A mesura que s'apropava el casament d'Iman, Habiba estava pitjor. Més preocupada, més trista, més inquieta i més cansada.

D'un costat, hi havia el cansament físic d'haver de preparar-ho tot ella sola. Si li demanava ajuda a l'home, aquest deia que ell no hi entén. Muhàmmad sabe ualu, 'no sap res', diu Habiba. Aquesta és la frase de Muhàmmad ja des d'abans de casar-se. Quan la futura sogra li preguntava a Habiba si sabia fer açò i allò, ella deia que sí. En mala hora! Perquè des del dia del casament ho ha hagut de fer tot ella. Fins i tot abans, quan treballava, Muhàmmad arribava a casa amb el sou i li'l donava íntegre a la dona, perquè se n'ocupés de tot: del menjar, de la roba, de pagar la llum… Trenta anys després, quan Habiba li demanava que l'acompanyés a comprar un vedell per al convit del casament, encara deia el mateix, que no en sap. I jo?, diu Habiba, què en sé jo, de comprar vedells? Intenta fer-li sentir una mica de vergonya: El teu futur consogre sí que acompanya el fill amunt i avall; tot el barri en parla. Però Muhàmmed, que sí que sabia alguna cosa, va respondre que era perquè el xic és orfe de mare. Clar, on s'ha vist que un home faça una cosa, si la pot fer una dona? Quan li suggereixo que el seu home viu com un rei, em contradiu: El rei no para de treballar i anar d'ací cap allà. El meu home només dorm, menja i fuma. Viu molt millor que el rei!

Per l'altre costat, la filla gran es va posar gelosa. Veient l'aixovar que anaven comprant poc a poc, es queixava mig de broma i mig de veres que el seu no va eixir tan car. Sa mare li va dir que aleshores havia d'estalviar per a Iman, però ara ja podia tirar la casa per la finestra. Ja…però, per exemple, ella no tenia sabatilles de les que tenen una borla de cua de conill (ací aquesta classe de cursileries de nit de noces són imprescindibles). En volia unes. Habiba li va dir que estava boja. Com li havia de comprar unes sabatilles amb borla, si ja tenia dos xiquets? Això és per les novençanes!

Aquestes no són prou: han de tindre borla. 

Tot plegat, Habiba alguns dies deia que tenia el cap com una cassola bullint. D'altres, que el tenia ple de llibres, que és una cosa que ha de marejar molt. Vaig pel carrer xarrant sola, la gent es pensa que m'he tombat i em duran a Mallorca! (Aclariment: Mallorca vol dir 'el manicomi', igual que al meu poble en diem Sant Boi).

Però, per damunt de tot, hi havia la pena. Quan posava la roba de l'aixovar dins la maleta d'Iman, es va fer un fart de plorar. Les darreres tres setmanes va dormir en un matalàs a terra, al costat del llit de la filla. L'home, amb una lògica aclaparadora, li preguntava: I què vols, que no es case? Que es quede sense família quan tu et moriràs?

Iman li va demanar a Habiba que, per a la festa, es posara un caftà lluent, que s'arreglara molt a la perruqueria… Però a ella la idea del casament la deprimia. Se sentia vella.Ací les bodes, en general, són tristes per a les mares. De fet, està mal vist que les núvies estiguen contentes durant la festa, perquè això significaria que no estimen sa mare. I no era el fet de perdre-la físicament (al capdavall, són veïnes, terrat amb terrat), sinó de quedar-se sola. Sense filles, una dona està sola; perquè els fills, diu Habiba, no valen més que per demanar: diners, menjar… Els fills no tenen cura de les mares.

7 comentaris:

  1. Però si son veïnes tampoc la trobarà tan a faltar, no? Jo visc a l’altra punta de la ciutat dels meus pares i ens veiem físicament dos o tres cops al mes i cap problema, eh

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo visc a 5 minuts dels pares, i ens veiem unes 6 vegades l'any XD.

      Elimina
    2. Ostres, li lleveu el drama a tot...

      Elimina
  2. Quin panorama. El paper de la dona allà sembla ben complicat, i no sé si hi ha moviment perquè la cosa canviï, sembla que ho assumeixen amb resignació. En tenim per aquí dalt de coses que 'no estan ben vistes', com això de no poder estar content ni a la teva pròpia boda? (Amb el benentès que la boda és volguda i que la fas perquè vols...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Iman i Habiba no són un estereotip de dona, són dones reals. Evidentment, no tothom viu com elles, ni es pren les coses de la mateixa manera.

      Després de viure ací uns anys, "el paper de la dona" que dius tu, a mi no em sembla tan diferent a Europa i al Marroc. I és una mica trist constatar-ho: ni ací és tan dur com ens agrada de creure a Europa (així ens podem considerar més avançats), ni allà estem lliures d'aquestes convencions estúpides que ens pensem que no tenim. Simplement, s'expressa d'una altra manera.

      Podria escriure d'una altra classe de dones. Llavors els comentaries serien "I això, què té d'especial?".

      Elimina
  3. Habiba no coneixia March, tanta literatura al cap i la cassola bullint?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vés que les metàfores de March no eixiren de gent com Habiba...!

      Elimina

Gràcies per vindre. Tots els comentaris són benvinguts, i a més de franc.