25.4.16

Habiba | "M'agrada fer-los"

La filla gran de Habiba està a punt de parir. Si no es posa de part aquesta setmana, el diumenge que ve li faran una cesària. Ella no vol passar per una altra operació, i li demana a sa mare què pot fer. Habiba li diu que està en mans de Nostre Senyor. Després de molt de temps, és la primera vegada que esmenta Déu en una conversa, contràriament a la majoria de la gent d'ací.

La filla està molt grossa. En la darrera visita a la metgessa, aquesta li va dir que el xiquet o la xiqueta pesaria més de sis quilos (?!), i que ha de caminar més. Però la futura mare diu que li fan mal les cames, i no es mou.

Habiba li recorda constantment que ja està bé de fills, que dos són massa. Encara que isca una altra xiqueta, ha d'aturar. A Habiba els xiquets no li agraden, com a la majoria de dones marroquines. El que passa és que ella ho diu. Quan té els néts a casa cabesa tiene duele, ruido bizaf, diu. Que en dialecte habibià significa que tant d'escàndol li provoca mal de cap. La filla li respon que ja veurem. Perquè, Mama, m'agrada molt fer-los.

18.4.16

Tetuan és cosmopolita | País Basc

Bilbao
(boutique vinguda a menys)

Bilbao
(hotel, diu)


Donostia
(botiga de bosses)


Vitoria
(sabates i bosses)

11.4.16

Damunt de la catedral que no ho és


De l'església del Sagrat Cor de Casablanca en diuen sovint la catedral, tot i que mai no ho ha sigut. L'arquitecte fou el francès Paul Tournon. Es va començar a construir el 1930, i es va acabar el 1953. Tres anys després Marroc va assolir la independència i el nombre de catòlics a Casablanca va baixar considerablement; el bisbat catòlic es va traslladar a Tànger, on hi continua (finançat, en part, per vostè).


La vida com a església d'aquest edifici imponent de formigó fou molt curta. Després s'ha anat utilitzant com a sala d'exposicions, de concerts, etc. El dia que servidors la van visitar hi havia una exposició de pintura que no va merèixer ni una foto. L'artista, que era també el porter (?), ens va vendre el tiquet per pujar al terrat. O siga, és un dir: en aquest cas no hi havia ni tiquet.


Pujar-hi no va ser mala idea, perquè ens va permetre adonar-nos de la magnitud de la decadència de l'edifici. [Avís als lectors sensibles: passen de llarg de la merda de colom de la foto següent!]



I de les condicions de seguretat (es pot dir condicions d'inseguretat?), que seguien fil per randa els estàndards del país. Com a exemple, el buit de l'escala en el segon pis:


Inconvenients mínims per al premi de poder apreciar de prop l'estructura de l'edifici, i gaudir d'unes vistes impressionants:

4.4.16

Ordre


A primera vista semblen fotos poc interessants: boscos replantats i avant. Però... és tan emocionant trobar una cosa tan ordenada!