28.11.16

Habiba | "Per dins no ho sé"

El casament d'Iman es va organitzar molt ràpid. Habiba quasi cau de cul quan, després de la festa, va descobrir tot el que havia de pagar (No, no ho havia calculat abans. Preveure, diu?).

En preguntar-li si la filla està contenta diu que l'home és molt tranquil. Però, al capdavall, qui sap com eixirà? Suerte, es resigna. Quina classe de resposta és aquesta? Com sempre, poc a poc i en forma de trencaclosques, Habiba va oferint més informació que, al final, pot donar una idea aproximada de l'assumpte.

Diu que no visita la filla, tot i que viu al costat. Una, perquè no sol anar a les cases a passar l'estona, només quan hi ha un casament o una defunció. I dos perquè, caram, són novençans, tampoc no cal destorbar. Tot seguit proporciona dades que, tècnicament, tampoc no són una resposta però que sí que ho són. La da del sogra d'Iman és metgessa, i la cunyada, també. Ser metge, al Marroc, és el súmmum de l'èxit social. Iman, no cal dir-ho, està lluny d'haver estudiat. Tal com funcionen els casaments al Marroc, si el germà gran està casat amb una metgessa i el menut es casa amb una veïna més aviat jove, pobra, sense estudis i a qui coneix poc... és que falla alguna cosa.

Habiba no sap què falla exactament, però Iman segueix sense menjar. No tasta res, no vol mai ni un got de llet. Per fora, està com sempre, diu Habiba. Riu com sempre, i quan la família d'ell els visita fa bona cara i tot l'acatament. Però per dins... jo què sé com està per dins ma filla?

24.11.16

No hi ha problema

Tothom que ha estat al Marroc sap que la frase dels marroquins és no hi ha problema (ma shi muskila, ما شي مشكلة). Mai no hi ha problema al Marroc. Res no és impossible (fins que ho és, però això ja arribarà).

Les imatges següents són, en si, molt roïnes: gravades amb un mòbil de qualsevol manera. Però en tan sols un minut il·lustra perfectament aquesta filosofia del no hi ha problema i del tot es pot reciclar, fins i tot les inundacions al barri. El vídeo és de Tànger, de fa un parell de dies.


video

Mentre, a Tetuan, segueixen les restriccions d'aigua. Només hi ha aigua de matí, i ja van dos mesos.

21.11.16

Españoles por el mundo (21)



En una recepció espanyola més o menys oficial, trauen una picadeta. S'ofereix també vi. Un assistent, (espanyol) vol saber:

—¿El vino es español o marroquí?
—Es español, ¿por...?
—Es que a mí el vino marroquí me da ardor de estómago.

14.11.16

La farola


Sidi Bou Afi és el nom d'un far imponent, construït per prisoners alemanys, ara fa uns cent anys. En aquell moment, al costat de la carretera nacional. Ara, al mig d'un barri d'El Jadida. El far està ben pintat i cuidat, i segueix funcionant com a tal. Però l'entorn, com passa sovint, és un desastre (de brutícia, no de perill).


El nom li ve de la tomba d'un sant local que es troba a tocar. Entre els mèrits de Sidi Bou Afi hi ha el de curar la tos persistent. Les mares duen els xiquets que en pateixen al mausoleu, i després pugen les escales del far com a penitència (perquè el far també és miraculós...!?). I els xiquets es curen,per descomptat.


La torre fa més de 40 metres i la llum brilla a 65 metres per damunt del nivell de la mar. O siga, que resulta impossible no veure'l. Per arribar-hi, però, no hi ha cap indicació (Oh, que estrany! Si sempre està tot tan ben indicat!). Per sort, un cop al barri van apareixent pistes...

Penya de futbol

El nom corrent del far és, curiosament, farola. I, encara que s'ha de ser fanàtic dels fars o de la Primera Guerra Mundial (o les dues coses) per vindre-hi a posta, sempre hi ha qui n'aprofita la tirada turística per posar-li aquest nom a un cafè. Bé, o intentar-ho...


No va ser una errada aïllada, no... Miren el cantó de l'edifici:



Bola extra: per als amants dels fars (algun a la sala?), el de Sidi Mesbah (1919), a sis kilòmetres i mig d'El Jadida:

7.11.16

Habiba | Com una gallina

Iman (امان), la filla menuda de Habiba, tenia un nuvi amb qui anava a casar-se. Però quan va conèixer la família d'ell, per alguna raó, l'assumpte no va quallar, i va desfer el compromís. De compromisos matrimonials se'n desfan cada dia, cert, però encara així va ser una decisió valenta. Perquè, si més no, el caixet queda rebaixat. El nuvi va insistir, però Iman ja no va voler saber-ne res. Durant els mesos següents, va tindre un pretendent que tampoc no li va agradar.

Al cap d'un parell de mesos més, la veïna va anar a parlar amb Habiba, a veure què li semblava el fill. Habiba, sorpresa. li va preguntar a Iman si volia casar-se amb ell i aquesta, sense pensar-ho massa, va estar-hi d'acord. Va ser la segona sorpresa per a Habiba perquè, ni li constava que es conegueren molt, ni li semblava el millor marit del món per a una xica que, tanmateix, encara és molt jove. Al cap d'uns dies li ho va tornar a preguntar, amb l'esperança d'un canvi d'opinió, i Iman va tornar a dir que sí.


La buja (بوجة) és aquesta mena de palanquí lluent que es lloga
per passejar la núvia, patint però somrient.
Abans era la manera de dur-la a casa del nuvi; en alguns pobles
encara es fa.
Abans de la boda, Iman quasi no menjava. Normalment no menja ni carn ni peix. No per vegetarianisme, que això al Marroc no existeix. De fet, si no fos perquè els trastorns alimentaris tampoc no existeixen, qualsevol podria pensar que és anorèxica. Quan Habiba feia paella (o el que ací es considera paella), apartava totes les verdures i menjava només els granets d'arròs. Com una gallina, diu Habiba. La mare es preocupava, però quan va anar a emprovar-se els vestits, la van lloar. Que hi ha núvies que no les poden ni dur entre quatre a la buja! Iman va mirar Habiba, satisfeta: Veus, mama?