19.12.16

Yoriyas

© 2015 by YORIYAS YASSINE ALAOUI
Je me fonds dans la rue. Pour prendre des photos comme les miennes, les gens doivent me voir sans me voir... ['Em fonc amb el carrer. Per prendre fotos com les meues, la gent ha de veure'm sense veure'm..]
Yoriyas (Tel Quel, núm.733)

© 2015 by YORIYAS YASSINE ALAOUI
Yassine Alaoui Ismaïli, àlies Yoriyas, va nàixer el 1984 prop de Casablanca, i es va criar com un ould derb (ولد درب), un xiquet del carrer, diu ell. Tot i que no era molt bo a l'escola, excepte en matemàtiques i física (gràcies als escacs), va acabar el batxillerat. La seua passió, però, era la música.

© 2015 by YORIYAS YASSINE ALAOUI
Als quinze anys va fundar una banda de break dance. Fa uns quinze anys aquest estil vivia una mena d'edat daurada al Marroc, i això li va permetre de viatjar. La conseqüència va se el descobriment de la seua passió: la fotografia.

© 2015 by YORIYAS YASSINE ALAOUI
Les fotos d'aquest apunt pertanyen al projecte que darrerament li ha reportat premis arreu del món: Casablanca not the Movie. La pel·lícula a la qual fa referència és la de 1942, que tothom té al cap quan pensa en la ciutat més gran del Marroc, però que ni tan sols va ser enregistrada al país.. Yoriyas vol mostrar, a les seues fotos, la ciutat des de'una altra perspectiva, la de qui hi va nàixer, hi va créixer i encara hi viu. Val la pena mirar la resta del projecte.

© 2015 by YORIYAS YASSINE ALAOUI

---

12.12.16

Habiba | Borles de cua de conill

A mesura que s'apropava el casament d'Iman, Habiba estava pitjor. Més preocupada, més trista, més inquieta i més cansada.

D'un costat, hi havia el cansament físic d'haver de preparar-ho tot ella sola. Si li demanava ajuda a l'home, aquest deia que ell no hi entén. Muhàmmad sabe ualu, 'no sap res', diu Habiba. Aquesta és la frase de Muhàmmad ja des d'abans de casar-se. Quan la futura sogra li preguntava a Habiba si sabia fer açò i allò, ella deia que sí. En mala hora! Perquè des del dia del casament ho ha hagut de fer tot ella. Fins i tot abans, quan treballava, Muhàmmad arribava a casa amb el sou i li'l donava íntegre a la dona, perquè se n'ocupés de tot: del menjar, de la roba, de pagar la llum… Trenta anys després, quan Habiba li demanava que l'acompanyés a comprar un vedell per al convit del casament, encara deia el mateix, que no en sap. I jo?, diu Habiba, què en sé jo, de comprar vedells? Intenta fer-li sentir una mica de vergonya: El teu futur consogre sí que acompanya el fill amunt i avall; tot el barri en parla. Però Muhàmmed, que sí que sabia alguna cosa, va respondre que era perquè el xic és orfe de mare. Clar, on s'ha vist que un home faça una cosa, si la pot fer una dona? Quan li suggereixo que el seu home viu com un rei, em contradiu: El rei no para de treballar i anar d'ací cap allà. El meu home només dorm, menja i fuma. Viu molt millor que el rei!

Per l'altre costat, la filla gran es va posar gelosa. Veient l'aixovar que anaven comprant poc a poc, es queixava mig de broma i mig de veres que el seu no va eixir tan car. Sa mare li va dir que aleshores havia d'estalviar per a Iman, però ara ja podia tirar la casa per la finestra. Ja…però, per exemple, ella no tenia sabatilles de les que tenen una borla de cua de conill (ací aquesta classe de cursileries de nit de noces són imprescindibles). En volia unes. Habiba li va dir que estava boja. Com li havia de comprar unes sabatilles amb borla, si ja tenia dos xiquets? Això és per les novençanes!

Aquestes no són prou: han de tindre borla. 

Tot plegat, Habiba alguns dies deia que tenia el cap com una cassola bullint. D'altres, que el tenia ple de llibres, que és una cosa que ha de marejar molt. Vaig pel carrer xarrant sola, la gent es pensa que m'he tombat i em duran a Mallorca! (Aclariment: Mallorca vol dir 'el manicomi', igual que al meu poble en diem Sant Boi).

Però, per damunt de tot, hi havia la pena. Quan posava la roba de l'aixovar dins la maleta d'Iman, es va fer un fart de plorar. Les darreres tres setmanes va dormir en un matalàs a terra, al costat del llit de la filla. L'home, amb una lògica aclaparadora, li preguntava: I què vols, que no es case? Que es quede sense família quan tu et moriràs?

Iman li va demanar a Habiba que, per a la festa, es posara un caftà lluent, que s'arreglara molt a la perruqueria… Però a ella la idea del casament la deprimia. Se sentia vella.Ací les bodes, en general, són tristes per a les mares. De fet, està mal vist que les núvies estiguen contentes durant la festa, perquè això significaria que no estimen sa mare. I no era el fet de perdre-la físicament (al capdavall, són veïnes, terrat amb terrat), sinó de quedar-se sola. Sense filles, una dona està sola; perquè els fills, diu Habiba, no valen més que per demanar: diners, menjar… Els fills no tenen cura de les mares.

5.12.16

De Conservas Finas a Breaking Bad


Els rètols dels establiments de Tetuan són, com arreu, una lliçó d'història. Els de l'època colonial van desapareixent poc a poc. Durant els anys que van seguir a la independència, la moda era escriure'ls en francès, que encara era la llengua chic. Després en àrab, seguint una lògica natural. I recentment han començat a proliferar els rètols en anglès. O el que siga.


Però en els darrers mesos, o en el darrer any, amb desenes i desenes d'establiments nous només al centre de Tetuan, sembla que l'espanyol està tornant. El nord és la regió de moda del país. Si no la zona més rica, sí la més europea (Casablanca de banda). I l'espanyol, sovint, es percep com un tret identitari. L'espanyol és cool, ara.


De vegades hi ha certa confusió. Per exemple, ací hi ha dos establiments nous de trinca: una cafeteria fast food amb el cartell en spanglish; i una peluquería para hombres (en àrab: صالون الحلاقة للرجال, saló de perruqueria, que sempre és una mica més que perruqueria a seques).


Però més que la tendència espanyolitzant, la que inquieta una mica és l'altra: la tendència Breaking Bad... no?