27.4.17

Cada vegada que plou


Cada vegada que plou (o siga: dia sí, dia no; o diverses vegades al dia) un terrat se'n va al'aire, o una casa sencera. I, francament, qui s'estranya?

24.4.17

Normatives

(Aquest no és el negoci de la conversa!)

—I el negoci és legal?

—Completament legal. Tots amb contracte, i tinc tots els permisos i les certificacions. Del govern del Marroc, eh? Les d'Europa ja et dic jo que no les tindria, però per sort els inspectors d'ací no se les coneixen del tot. Allà moltes vegades... Uf, si és que no sé com s'ho fan, però a les fàbriques alemanyes fins i tot l'aire ha de circular en paral·lel...

(De vegades també està bé saber com se'ns veu des del'altra banda...)

17.4.17

Preguntes davant d'una pinta



1. Ix a compte, falsificar pintes? O siga, econòmicament. A primera vista no sembla que haja de ser tan lucratiu...


2. Al Marroc es pot comprar alguna cosa original*? 

(*Tinga en compte que si en una botiga de Tetuan li asseguren que és original vol dir que és nou, no que siga de la marca indicada.)


3. Qui és aquest Wilson i què ha fet amb Wella?

10.4.17

Llenços de carrer

Shoe Thief, de Franco Fasoli - JAZ
Que Rabat siga una ciutat arquitectònicament caòtica té algun avantatge. Per exemple, la quantitat d'edificis utilitzables per a convertir-la en un museu a l'aire lliure. 

De Maya Hayuk
La majoria dels murals que encara es poden veure (ací n'havíem publicat alguns més) es van pintar durant la primera i la segona edició del festival جدار، لوحات الشارع / Jidar - Toiles de Rue ('Parets - llenços de carrer'), l'any passat i l'anterior.

De Saner
(Es veia millor...)


I després hi ha qui fa el que pot, no? Almenys, el missatge és clar...

3.4.17

L'ordre dels factors


La cosa va així:
  1. Fer la paret de la casa.
  2. Comprar la finestra.
  3. Obrir un forat a la paret nova, de la mida de la finestra que ha comprat.

27.3.17

L'artista Ouazzani

Dissabte passat va començar l'esdeveniment cultural de l'any: el Festival Internacional de Cinema Mediterrani de Tetuan, que dura fins dissabte que ve.


El cartell, una sorpresa, no ha sigut, no.

Abdelkrim Ouazzani (Tetuan, 1954) és un artista ben reconegut, a Tetuan i arreu del país. Li agrade o no, no es pot negar que l'home té un estil original. El que passa és que, de vegades, sembla que és l'artista del Marroc. Vaja, que no n'hi ha d'altre. Allà on va, hi ha una escultura o un quadre seu. Caçar ouzannis és un esport quan un viatja pel Marroc!


Rotonda a Tetuan (Hassan II / Mauritàna)

Ville des Arts, Casablanca

Museu Muhàmmad VI d'Art Modern i Contemporani,
Rabat

Ídem

Hotel Oum Errebia, Azzemur

Fondation Nationale des Musées, Rabat

(I encara n'hem trobat més, però en llocs on no es poden fer fotos.)

20.3.17

Ni fred ni calor


Ara que la primavera arriba i no arriba, un dia sí i un dia no o, tal com funciona l'Estret, una hora sí una hora no, es passa el dia posant i traent la jaqueta... excepte a Tetuan. Açò és 100% fiable: si veu algú a Tetuan amb la jaqueta a la mà, no és de Tetuan, garantit. Probablement, ni del Marroc.

És un fenomen curiós: tan indecisa com és la gent en general, un cop han decidit posar-se la jaqueta, o la gel·laba de llana, o el que siga, ho duen posat tot el dia, tant si plou com si fa sol. De la sèrie Misteris absurds de Tetuan.

Per confirmar que no era una paranoia, ho vam preguntar a dos nadius:

— No ho havia pensat, però tens raó: a Tetuan no veuràs mai ningú amb la jaqueta a la mà.
— Ningú, ningú? Mai?
— Seria molt estrany, la veritat.
— I per què?
— Ah, això ja no ho sé, però és així.
— [?????!]

La darrera persona, però, ens va tranquil·litzar:

— No et preocupes, que si tu vols dur la jaqueta a la mà, ningú no et dirà res.


13.3.17

Habiba | Muhàmmad o Fàtima

Un dels néts de Habiba, del fill gran, es diu Muhàmmad. És el seu preferit. Però no pas pel xiquet en si, que no té res de particular, sinó pel nom. Quan havien de posar-li'l, el fill i la nora de Habiba no ho tenien clar i van demanar consell. Sense dubtar-ho, Habiba va dir: "Muhàmmad". Si hagués sigut xiqueta, sense dubtar-ho, hauria dit: "Fàtima".

I no és perquè siga especialment religiosa. Sinó perquè, per un costat, un cop mort el rebesavi del bebè, només queda un Muhàmmad: l'avi. I quina classe de família marroquina no compta amb més d'un Muhàmmad? Però aquest no és el motiu principal. El motiu principal és... A veure: quin és el primer nom que et ve a la boca quan has de renyar un xiquet? Muhàmmad! Els altres néts es diuen... espera, que ho he de pensar. Mazín, Emir... què sé jo!

Seria tan senzill, si tothom fos Muhàmmad o Fàtima...!

6.3.17

27.2.17

Cartells complementaris, contradictoris...?


El de l'esquerra diu:

المطلوب من المصطافين ذكورا وإناثا استعمال الملابس الخاصة بالسباحة
Es prega als estiuejants hòmens i dones que usen vestits específics per al bany.

El de la dreta:
يمنع التجول خارج فضاء الشاطئ بملابس السباحة
Està prohibit passejar fora de l'àrea de la platja amb vestits de bany.

A veure, exactament... on volen anar a parar? Per què estan col·locats al mateix lloc? 

Caldrà esperar a l'estiu a veure quin cas en fa la gent. Probablement, no cap, com sempre. De moment, els vàndals ja hi han deixat la marca.

Val a dir que el terme vestit de bany ací té un significat extens: pel que fa a les dones, n'hi ha que a la platja duen banyador, n'hi ha que van amb bikini, n'hi ha que van amb burkini, n'hi ha que van vestides de dalt a baix...; pel que fa als hòmens, el mateix: hi ha qui es banya completament vestit, amb pantalons, amb vestit de bany llarg, curt, amb eslip...

No només a la platja, sinó en general, anar sense roba està prohibit per als adults. El topless també està prohibit, però només per a les dones adultes.

20.2.17

Els mosaics tradicionals de Tetuan

L'Escola d'Arts i Oficis Tradicionals (دار الصنع) és una de les maneres més interessants de passar un matí a Tetuan. Encara que hi vaja més d'una vegada, cada cop és diferent. De fet, és recomanable repetir, perquè mai no se sap què es podrà veure i què no.

Un dels tallers és el de mosaic tradicional (ورشة الزليج التقليدي). La penúltima vegada, però, estava parat: l'ambient era massa sec per poder treballar amb argila (ben estrany que això passe a Tetuan, amb l'humitat que tenim!). L'última, va haver-hi més sort. A més, darrerament, gràcies a un projecte d'escola taller, hi ha més alumnes.


L'argila que s'utlitza es trau d'una mina a un parell de kilòmetres del centre de la ciutat. De fet, fa tants anys que s'utilitza la mateixa, que els entesos diuen que saben de quina època és el mosaic per com queda el blanc de l'esmalt damunt de la pasta.


L'argila s'ha de treballar molt. Una diferència respecte als mosaics de més al sud,els famosos de de Fes, per exemple, és que ací les peces es retallen una a una (amb una plantilleta de plàstic) abans de coure. L'altra tècnica és fer una peça plana i retallar-lo després. El resultat, al tacte, és completament diferent.

Les peces es couen a 650º-700º, durant sis o set hores (les dades no són exactes...). Després s'hi aplica l'esmalt sobre el bescuit, i es cou a 900º. 

El mestre ens va explicar d'on es trauen els esmalts tradicionals, a base d'òxids metàl·lics.


El blau (el més espectacular?), de roques que duen d'Ouarzazate; el verd, del bronze; el marró, del manganès; el blanc, de l'estany i el plom...


Però aquests esmalts tradicionals, avui dia, serien massa cars de fabricar tal com es feia abans, i se'n fan servir d'industrials. Tot i que és difícil apreciar-ho a la pantalla...: el mosaic següent està fet pels alumnes, usant esmalts industrials. En canvi, el de la segona foto, és antic i s'hi van usar esmalts tradicionals. La diferència, un cop més, és enorme. Els colors antics presenten molts més matisos.


I, a banda de retallar, coure, esmaltar... les petites peces una a una, hi ha la composició. En tots els tallers, no només en el de mosaic, els alumnes del'escola dediquen molt de temps al dibuix i a la composició.


Tot plegat, un ofici que costa molt d'aprendre, que dóna lloc a obres fascinants i, malauradament, si no canvien les coses... amb poc de futur.

13.2.17

Packaging rereciclat


La qüestió de les bosses de plàstic, sí, encara segueix vigent. Fins i tot, sembla que s'ha desenvolupat un mercat negre de bosses de plàstic (?!).

En els supermercats (pocs, a Tetuan) i les botigues grans ja no en donen. Les botigues menudes, en general, intenten no fer-ho. Més per estalviar-se-les que per consciència ecològica, evidentment (ecoquè?). De vegades, però, no tenen més remei, sota el perill de perdre els clients. D'altres, utilitzen sistemes alternatius, com el paper. Al forn, per exemple. Els primers dies sense bossa era curiós veure tanta gent pel carrer amb el pa a les mans.

El paper que s'usa per al pa sembla nou (sembla: al Marroc mai no pots estar-ne segur). En canvi, per a altres coses, com el peix, es recicla. Ací es recicla tot. Sardines embolicades amb exercicis de matemàtiques? Per què no? 

O es rerecicla, com quan un full de calendari serveix per fer els comptes a la botiga, i després per embolicar-te els alls, i després... qui sap?



6.2.17

Habiba | La gel·laba

Habiba diu que es fa vella (i qui no?). Però el més curiós és quin ha sigut l'indicador que l'ha fet adonar-se'n. Fa un parell de dies, va traure una gel·laba de mudar de l'armari, per anar a una festa. Com que ja li havia passat abans, se la va emprovar i va confirmar que, una vegada més, li anava llarga.

L'any passat, la darrera vegada que se l'havia posat, ja va haver d'acurçar-ne un tros. I ara una altra vegada. Diu que li hauria d'anar curta, perquè cada cop te la panxa més grossa (objectivament: la té sempre igual). Però és al contrari. A aquest pas, diu, es podrà fer una gel·laba nova amb el que va tallant...

23.1.17

El certificat fonedís

Molts estrangers residents al Marroc no ho saben, però la carte de séjour ('targeta de residència') té un objectiu molt clar: alliberar-los de l'avorriment i entretindre'ls durant mesos i mesos. Per exemple: cal repetir les fotos no una vegada ni dues; legalitzar la paperassa duu, com a mínim, un parell de matins; i després hi ha la tensió del moment (Sobraran còpies...? En faltaran...?...?). I tot just la té a les mans, ja cal renovar-la.

Cal agrair a les autoritats l'enorme l'interès que posen en eliminar la monotonia del procés. La paperassa necessària està en constant evolució: cada any canvia i, generalment, augmenta (Excepte si vostè ha dut tot el que tocava: llavors sobraran papers).

Enguany ha sigut el torn del certificat d'antecedents penals.


Per a l'obtenció de la carte la primera vegada cal un certificat d'antecedents penals (negatiu, òbviament) expedit pel país del sol·licitant*. Per a les renovacions, el certificat l'ha d'expedir el Marroc. Hi ha diferents passes:

La sol·licitud
La novetat: es pot demanar per Internet. És molt senzill: omplir un formulari i adjuntar-hi el passaport i la partida de naixement. Uh? La partida de naixement? Bé, en la pràctica el sistema es conforma amb qualsevol document que especifique on i quan ha nascut vostè, i el nom complet dels seus pares. En sol·licitem dos, òbviament, un per a cada membre d'Un puntal d'Hèrcules. Diguem-ne A i B.


El seguiment
Llavors el sistema dóna un codi de seguiment. Com que el certificat A, no se sap per què, dóna error, el tornem a demanar. Tenim tres codis: A amb error, A i B. Una setmana després o així, introduïm el codi i el certificat informa que el certificat B està llest, però l'A, no.


La pòlissa
Com sempre, cal comprar dues pòlisses a l'estanc, de 20 dírhams. I a l'estanc del costat del jutjat, com sempre, s'han acabat. Només en té de 10 dírhams. Però, sàviament, el dependent ens aconsella: "Si els han dit de 20, no en porten dues de 10". Cap a un altre estanc.


El jutjat
Anem al segle XIX, perdó, a l'edifici del jutjat, que per sort està prop de casa i, després de donar-hi un parell de voltes pels passadissos, trobem l'oficina. Cal esperar una estona. Una bona estona.

En entrar, donem el codi B, que en teoria estava llest, i ens informen que no ha vingut (?). Llavors ens equivoquem nosaltres i donem el codi A amb error. Miraculosament (??), el certificat està, i ens l'imprimeix. Hi surt el nom de... B (Això què és???).

Ara cal anar a l'oficina del costat perquè ens enganxe la pòlissa la persona especialista en enganxar pòlisses i estampar segells. Un.


La sol·licitud 2 / El jutjat 2
Com en el dia de la marmota, el dijous** següent repetim tot el procés excepte la pòlissa, que ja teníem. Ara tenim un altre codi (A2). La segona vegada trobar l'oficina és més ràpid. El que ocorre és que hem tingut la mala pensada d'anar-hi a l'hora de dinar. Cap de les quatre persones que no estan dinant no sap quina casella ha de marcar a l'ordinador. Esperem l'especialista. Esperem,esperem, esperem... drets en un passadís que es va buidant poc a poc.

Però al final, amb el codi A o A2 (n'hem perdut el compte)... l'obtenim! Indiana Jones amb el Greal a la mà no estava tan content.


---
* Ací també hi hauria molt a dir sobre la burocràcia...
** El dijous és el nostre dia dedicat a la burocràcia. Qui no dedica un dia a la setmana (com a mínim) a la burocràcia?

20.1.17

Neu de prop


Clar que amb tanta neu és impossible conformar-se amb veure-la des de casa.


Cal agafar el cotxe, la furgoneta, la bici, la moto... i pujar al Gorgues!


I així ho van fer uns quants habitants de Tetuan ahir...


... i d'altres que no són (som) tan de Tetuan... també!


Totes les fotos són d'ahir de vesprada. Avui la neu està més o menys igual, i el fred també.