29.5.17

El problema de París

Casablanca, no París.

L'altre dia una senyora avorrida, al vaixell Tarifa-Tànger, ens va contar la seua vida fil per randa. La seua, la de la filla, la dels nebots (els primers de la promoció a la universitat: un clàssic marroquí), etc.

I, sobretot, el darrer viatge a París. Darrer, perquè hi va sovint. I és que París sí que és bonic! París és una passada! I mira que ella és de Tànger, eh?, que Tànger, en fi,  tampoc no és Tetuan. Sense ànim d'ofendre, eh? (No passe pena, senyora). Però París... París és tota una altra cosa. Vostès coneixen París, no? Perquè si no hi han anat... com els ho diria?

I enmig de les lloances, de sobte, baixa la veu, s'atansa, ens fa atansar, i ens diu, com qui revela la fórmula de la pedra filosofal:

— Però París... té un problema.
— Què em diu, ara?
— No se n'han adonat? A París... tothom va molt de pressa.
— Mmm...
— I no entenc per què!

4 comentaris:

  1. No se’t va ocorre dir-li que potser es que al Marroc la gent s’ho pren amb molta calma?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no: al Marroc mai ningú no té la culpa de res. La culpa sempre és dels altres, que ho fan malament.

      Elimina
  2. És clar, és el que ens passaria a tots. Poder viure allà on ens agrada tant, però que es visqui com estem acostumats a fer-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què vols dir, que damunt la dona no és ni original? ;)

      Elimina

Gràcies per vindre. Tots els comentaris són benvinguts, i a més de franc.