23.1.17

El certificat fonedís

Molts estrangers residents al Marroc no ho saben, però la carte de séjour ('targeta de residència') té un objectiu molt clar: alliberar-los de l'avorriment i entretindre'ls durant mesos i mesos. Per exemple: cal repetir les fotos no una vegada ni dues; legalitzar la paperassa duu, com a mínim, un parell de matins; i després hi ha la tensió del moment (Sobraran còpies...? En faltaran...?...?). I tot just la té a les mans, ja cal renovar-la.

Cal agrair a les autoritats l'enorme l'interès que posen en eliminar la monotonia del procés. La paperassa necessària està en constant evolució: cada any canvia i, generalment, augmenta (Excepte si vostè ha dut tot el que tocava: llavors sobraran papers).

Enguany ha sigut el torn del certificat d'antecedents penals.


Per a l'obtenció de la carte la primera vegada cal un certificat d'antecedents penals (negatiu, òbviament) expedit pel país del sol·licitant*. Per a les renovacions, el certificat l'ha d'expedir el Marroc. Hi ha diferents passes:

La sol·licitud
La novetat: es pot demanar per Internet. És molt senzill: omplir un formulari i adjuntar-hi el passaport i la partida de naixement. Uh? La partida de naixement? Bé, en la pràctica el sistema es conforma amb qualsevol document que especifique on i quan ha nascut vostè, i el nom complet dels seus pares. En sol·licitem dos, òbviament, un per a cada membre d'Un puntal d'Hèrcules. Diguem-ne A i B.


El seguiment
Llavors el sistema dóna un codi de seguiment. Com que el certificat A, no se sap per què, dóna error, el tornem a demanar. Tenim tres codis: A amb error, A i B. Una setmana després o així, introduïm el codi i el certificat informa que el certificat B està llest, però l'A, no.


La pòlissa
Com sempre, cal comprar dues pòlisses a l'estanc, de 20 dírhams. I a l'estanc del costat del jutjat, com sempre, s'han acabat. Només en té de 10 dírhams. Però, sàviament, el dependent ens aconsella: "Si els han dit de 20, no en porten dues de 10". Cap a un altre estanc.


El jutjat
Anem al segle XIX, perdó, a l'edifici del jutjat, que per sort està prop de casa i, després de donar-hi un parell de voltes pels passadissos, trobem l'oficina. Cal esperar una estona. Una bona estona.

En entrar, donem el codi B, que en teoria estava llest, i ens informen que no ha vingut (?). Llavors ens equivoquem nosaltres i donem el codi A amb error. Miraculosament (??), el certificat està, i ens l'imprimeix. Hi surt el nom de... B (Això què és???).

Ara cal anar a l'oficina del costat perquè ens enganxe la pòlissa la persona especialista en enganxar pòlisses i estampar segells. Un.


La sol·licitud 2 / El jutjat 2
Com en el dia de la marmota, el dijous** següent repetim tot el procés excepte la pòlissa, que ja teníem. Ara tenim un altre codi (A2). La segona vegada trobar l'oficina és més ràpid. El que ocorre és que hem tingut la mala pensada d'anar-hi a l'hora de dinar. Cap de les quatre persones que no estan dinant no sap quina casella ha de marcar a l'ordinador. Esperem l'especialista. Esperem,esperem, esperem... drets en un passadís que es va buidant poc a poc.

Però al final, amb el codi A o A2 (n'hem perdut el compte)... l'obtenim! Indiana Jones amb el Greal a la mà no estava tan content.


---
* Ací també hi hauria molt a dir sobre la burocràcia...
** El dijous és el nostre dia dedicat a la burocràcia. Qui no dedica un dia a la setmana (com a mínim) a la burocràcia?

20.1.17

Neu de prop


Clar que amb tanta neu és impossible conformar-se amb veure-la des de casa.


Cal agafar el cotxe, la furgoneta, la bici, la moto... i pujar al Gorgues!


I així ho van fer uns quants habitants de Tetuan ahir...


... i d'altres que no són (som) tan de Tetuan... també!


Totes les fotos són d'ahir de vesprada. Avui la neu està més o menys igual, i el fred també.

19.1.17

16.1.17

L'herència portuguesa d'El Jadida

L'herència portuguesa d'El Jadida no es limita a la cisterna. La ciutat va ser un dels primers establiments creats a l'Àfrica per exploradors portuguesos camí de l'Índia. Els germans Francisco i Diogo de Arruda van construir la primera ciutadella el 1514. Entre 1541 i 1548 es va ampliar i es va convertir en un dels primers exemples de fortalesa en forma d'estrella, capaç de resistir els canons.


Els portuguesos se'n van anar el 1769. La fortalesa va quedar abandonada i, a mitjan segle xix es va rehabilitar i se li va donar el nom d'El Jadida (الجديدة, 'La Nova').


Les murades de la ciutat són impressionants, i és un plaer passejar-hi. Hi ha parts més netes i cuidades que altres (menys visitades, segurament). Els xiquets del poble també les aprofiten per jugar, o per eixir a la mar a buscar cucs entre el fem (literalment) per vendre'ls-els als pescadors de canya. (La meitat dels xiquets europeus es moririen d'una infecció només d'apropar-s'hi...).


A banda de les murades, només entrar a la ciutat hi ha l'antiga església catòlica de l'Assumpció, també d'aquell temps. L'antic campanar, que també va funcionar com a far durant uns anys, ara és un minaret. L'església, però, és un centre cultural.

Café do Mar

Per tot, per tot, s'exhibeix l'herència portuguesa que li dóna un carácter tan específic a la ciutat...

Praça do Terreiro
El Jadida va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2004.

9.1.17

Habiba | Els hòmens d'altres llocs

En qualsevol conversa, els hòmens marroquins no tarden gens en dir que les dones marroquines no els agraden. Diuen que no saben res de sexe (on se suposa que ho haurien d'haver après?). A banda, no els entra al cap que a elles els hòmens marroquins tampoc no els agraden, però ho tenen més difícil per triar un foraster: per religió, per costum, per repressió, perquè viatgen menys…

Habiba no ha eixit mai de Tetuan, però afirma obertament que els hòmens de Rabat i Casablanca, i no diguem d'Europa, no són tan dropos. Li consta, per sentir dir a la família, que n'hi ha que fins i tot col·laboren en criar els fills. Els de Tetuan, en canvi, no fan res del món, diu.

Quan es van casar, Muhàmmad treballava de paleta. Era bo, tenia molts encàrrecs. Al cap d'un temps, amb els xiquets ja grans, va deixar de treballar perquè, segons ell, està dolent. Segons Habiba, és mentida.

Amb el sou de Habiba és poc, i l'home es queixa. Quan prepara llegums, que és molt sovint, l'home posa cara de fàstic i reclama carn. Llavors Habiba li etziba: Que tens falta de vitamines, després de treballar tot el matí al cafè? O directament li diu: Has dut diners per a la carn? Si dus diners compro el que tu vulgues, amor meu. La nora, quan sent açò, s'escandalitza i s'amaga darrere de la porta. Després li diu a Habiba que com pot parlar-li així a l'home, a un home. Habiba li respon que es nota que encara és massa jove i no coneix els hòmens.

Potser algun dia li va agradar, però Muhàmmad ja no li agrada. Els fills li diuen que tinga paciència: És un vell, Mama; qualsevol dia es mor i et deixa tranquil·la. Així són les relacions entre pares i fills. Com entre marits i mullers, l'amor no és fonamental. Almenys no com nosaltres l'entenem.

Habiba, al cap dels anys, mira aquest home prim, vell (si més no, bastant més que ella), sense dents de tant de fumar kif, cap ni una, improductiu, que dorm al seu costat amb la boca oberta… i es pregunta per què li ha tocat això. Quasi es disculpa per contar-ho, però diu que, si no parla, un dia rebentarà.

2.1.17

La integració

Al nostre poble, al País Valencià, hi ha deu o dotze perruqueries, o més. Quan preguntes per les barberies, però, ningú no t'assenyala la de Faisal, que vam veure per casualitat. Afaitar-se a navalla no va poder ser per alguna raó desconeguda. Quasi millor, veient com el perruquer (?) tallava els cabells. Això sí, molt barat. No tant com a Tetuan, però quasi.

No sabem quan de temps duu el tal Faisal al país. La barberia fa més d'un any que està oberta. En parlar-li, primer no entenia res. Però els marroquins són espavilats, si més no per a les llengües, i Faisal no ho és menys. Al cap d'una estona de conversa multilingüe, va preguntar:

—I tu què parles, portuguès?