27.2.17

Cartells complementaris, contradictoris...?


El de l'esquerra diu:

المطلوب من المصطافين ذكورا وإناثا استعمال الملابس الخاصة بالسباحة
Es prega als estiuejants hòmens i dones que usen vestits específics per al bany.

El de la dreta:
يمنع التجول خارج فضاء الشاطئ بملابس السباحة
Està prohibit passejar fora de l'àrea de la platja amb vestits de bany.

A veure, exactament... on volen anar a parar? Per què estan col·locats al mateix lloc? 

Caldrà esperar a l'estiu a veure quin cas en fa la gent. Probablement, no cap, com sempre. De moment, els vàndals ja hi han deixat la marca.

Val a dir que el terme vestit de bany ací té un significat extens: pel que fa a les dones, n'hi ha que a la platja duen banyador, n'hi ha que van amb bikini, n'hi ha que van amb burkini, n'hi ha que van vestides de dalt a baix...; pel que fa als hòmens, el mateix: hi ha qui es banya completament vestit, amb pantalons, amb vestit de bany llarg, curt, amb eslip...

No només a la platja, sinó en general, anar sense roba està prohibit per als adults. El topless també està prohibit, però només per a les dones adultes.

20.2.17

Els mosaics tradicionals de Tetuan

L'Escola d'Arts i Oficis Tradicionals (دار الصنع) és una de les maneres més interessants de passar un matí a Tetuan. Encara que hi vaja més d'una vegada, cada cop és diferent. De fet, és recomanable repetir, perquè mai no se sap què es podrà veure i què no.

Un dels tallers és el de mosaic tradicional (ورشة الزليج التقليدي). La penúltima vegada, però, estava parat: l'ambient era massa sec per poder treballar amb argila (ben estrany que això passe a Tetuan, amb l'humitat que tenim!). L'última, va haver-hi més sort. A més, darrerament, gràcies a un projecte d'escola taller, hi ha més alumnes.


L'argila que s'utlitza es trau d'una mina a un parell de kilòmetres del centre de la ciutat. De fet, fa tants anys que s'utilitza la mateixa, que els entesos diuen que saben de quina època és el mosaic per com queda el blanc de l'esmalt damunt de la pasta.


L'argila s'ha de treballar molt. Una diferència respecte als mosaics de més al sud,els famosos de de Fes, per exemple, és que ací les peces es retallen una a una (amb una plantilleta de plàstic) abans de coure. L'altra tècnica és fer una peça plana i retallar-lo després. El resultat, al tacte, és completament diferent.

Les peces es couen a 650º-700º, durant sis o set hores (les dades no són exactes...). Després s'hi aplica l'esmalt sobre el bescuit, i es cou a 900º. 

El mestre ens va explicar d'on es trauen els esmalts tradicionals, a base d'òxids metàl·lics.


El blau (el més espectacular?), de roques que duen d'Ouarzazate; el verd, del bronze; el marró, del manganès; el blanc, de l'estany i el plom...


Però aquests esmalts tradicionals, avui dia, serien massa cars de fabricar tal com es feia abans, i se'n fan servir d'industrials. Tot i que és difícil apreciar-ho a la pantalla...: el mosaic següent està fet pels alumnes, usant esmalts industrials. En canvi, el de la segona foto, és antic i s'hi van usar esmalts tradicionals. La diferència, un cop més, és enorme. Els colors antics presenten molts més matisos.


I, a banda de retallar, coure, esmaltar... les petites peces una a una, hi ha la composició. En tots els tallers, no només en el de mosaic, els alumnes del'escola dediquen molt de temps al dibuix i a la composició.


Tot plegat, un ofici que costa molt d'aprendre, que dóna lloc a obres fascinants i, malauradament, si no canvien les coses... amb poc de futur.

13.2.17

Packaging rereciclat


La qüestió de les bosses de plàstic, sí, encara segueix vigent. Fins i tot, sembla que s'ha desenvolupat un mercat negre de bosses de plàstic (?!).

En els supermercats (pocs, a Tetuan) i les botigues grans ja no en donen. Les botigues menudes, en general, intenten no fer-ho. Més per estalviar-se-les que per consciència ecològica, evidentment (ecoquè?). De vegades, però, no tenen més remei, sota el perill de perdre els clients. D'altres, utilitzen sistemes alternatius, com el paper. Al forn, per exemple. Els primers dies sense bossa era curiós veure tanta gent pel carrer amb el pa a les mans.

El paper que s'usa per al pa sembla nou (sembla: al Marroc mai no pots estar-ne segur). En canvi, per a altres coses, com el peix, es recicla. Ací es recicla tot. Sardines embolicades amb exercicis de matemàtiques? Per què no? 

O es rerecicla, com quan un full de calendari serveix per fer els comptes a la botiga, i després per embolicar-te els alls, i després... qui sap?



6.2.17

Habiba | La gel·laba

Habiba diu que es fa vella (i qui no?). Però el més curiós és quin ha sigut l'indicador que l'ha fet adonar-se'n. Fa un parell de dies, va traure una gel·laba de mudar de l'armari, per anar a una festa. Com que ja li havia passat abans, se la va emprovar i va confirmar que, una vegada més, li anava llarga.

L'any passat, la darrera vegada que se l'havia posat, ja va haver d'acurçar-ne un tros. I ara una altra vegada. Diu que li hauria d'anar curta, perquè cada cop te la panxa més grossa (objectivament: la té sempre igual). Però és al contrari. A aquest pas, diu, es podrà fer una gel·laba nova amb el que va tallant...