18.6.18

Un país a mig fer


Una de les raons per les quals al Marroc hi ha tantes cases inacabades és, òbviament, la manca de líquid. Un comença una casa, se li acaben els diners, i a mitges es queda. Perquè previsió, pressupostos... són conceptes aliens.


Però hi ha una altra raó, i és que la casa no paga impostos fins que no està acabada. Per això és molt freqüent que famílies que fa vint anys que hi viuen encara (?) no l'hagen pintada. Si és que ho arriben a fer algun dia. Amb els bars passa una cosa semblant: registrar-los-los és car, i hi ha qui allarga els tràmits durant mesos (ja no vint anys), durant els quals funcionen en una mena de llimb dels innominats.


Hi ha una manca generalitzada d'ordenació urbanística, que a Tetuan no és tan greu com en altres ciutats... combinada amb una efervescència de la construcció que espanta. A Tànger, per exemple, cada cop que aterrem sembla que han construït un parell d'avingudes més. Molta gent ja l'anomena "la nova Casablanca".


La construcció desordenada fa que les cases no estiguen alineades, que hi haja voreres que semblen una pista americana, tants solars buits enmig dels edificis...


Com que cada dia sorgeixen lleis noves, algunes cases es deixen caure esperant una nova ordenança, o qualsevol ordenança, perquè quan les van construir no n'hi havia cap, o una expropiació, o el que siga. Tot plegat, fa una impressió de país a mig fer que pareix que s'encomane fins i tot a l'interior de les cases...

14.6.18

Ibter


Durant els darrers anys, el servei de correus marroquí ha millorat manifestament. Ara és raríssim que es perda una carta. No ja les cartes certificades (que, per definició, arriben a port), sinó les ordinàries, o les postals. Això sí, encara cal omplir un paperet com el de la foto, per certificar un enviament.

Però açò no va de si les cartes arriben o no. Va de que ja ens hem convençut: és inconcebible, impossible de tota impossibilitat, alguna vegada, ni que siga una, trobar una cosa 100% ben feta. 

Desistim.


(O potser és que açò funciona com les catifes perses, que, deien, sempre han de tenir com a mínim una equivocació. Els teixidors feien un punt fals intencionadament...perquè només Déu és perfecte.)

11.6.18

El far de Melilla


El 1859, el Ministeri de la Guerra va proposar que es construís a Melilla un far de 3r ordre, sobre la torre que ja s'utilitzada com a senyal. Però els tràmits burocràtics anaven molt poc a poc i els militars, farts d'esperar, van col·locar una llum al capdamunt de la torre. Amb el temps, es va bastir una casa annexa.

Quan ja estava a punt d'arribar la torre, només 50 anys després... ja no calia (gràcies al far de Tres Forcas). De manera que, simplement, es va remodelar la torre i va continuar sent un far de 6è ordre. Un èxit de planificació i estalvi (exceptuant els naufragis entre mig, clar).


És un dels pocs fars espanyols dins d'un casc urbà (del que s'anomena Melilla la Vieja). Actualment alberga la Fundación Melilla Ciudad Monumental.


Són molt més impressionants les fotos des de l'altra banda (per exemple).

7.6.18

Asila Street Art

Se'n recorden d'aquesta casa d'Asila? La decoració, durant el darrer festival, va tornar a canviar.

Les mûselées, de Mustapha Belkadi

I de la casa del cal·lígraf? No sembla la mateixa!

En qualsevol raconet del poble apareix la mà dels artistes...

Mural blau de saramohani@gmail.com
El groc no està signat


Sembla que els visitants s'ho passen la mar de bé...


I que els artistes locals hi contribueixen...

31.5.18

Persuasió


ممنوع البول هنا
Prohibit pixar ací

يا حمار
Oh, ruc

يا حيوان
Oh, animal

28.5.18

Cosetes que passen en ramadà

L'amplària i el silenci

Els primers dies de ramadà, ix un al carrer i li sembla que, de sobte, els carrers són més amples. I tarda una mica en adonar-se que, simplement, és que no hi ha terrasses, ni cartells enmig del carrer... a certes hores, ni gent, hi ha. El silenci, de matí, també és molt estrany. Fa traure el cap per la finestra, i preguntar-se què passa. Perquè no passa res!

El menú infantil

El McDonald's és un dels pocs establiments, si no l'únic, que obri a Tetuan durant el dia. Coneixem un individu que li diu a la família que dejuna. Però hi ha dies que no pot aguantar la gana, així que hi va i compra un menú infantil: diu que és per al xiquet (que no té). Òbviament, els xiquets no dejunen. Segur que al McDonald's hi ha un pic de vendes de menús infantils durant aquest mes.

Però a aquest mentider se li presenta un altre problema: a l'hora de l'iftar (trencament el dejuni), ha de fartar-se com tothom, perquè no s'adonen de l'estratagema. Total, que acaba cada ramadà amb uns quants kilos més.

La força de voluntat

El punt anterior no acaba de ser exacte, perquè hi ha establiments que sí que obrin... i no serveixen. La gent, més aviat hòmens, seuen als cafès com la resta de l'any, però davant de taules buides. No parlen molt, però això no és exclusiu del ramadà. Alguns hi van pel wi-fi, o per algun canal de tele: això, almenys, té algun sentit. Però d'altres hi van, simplement, per costum. Perquè no hi ha res més, i a casa no saben estar.

Deu, cinc minuts abans de l'iftar, alguns ja demanen. I tenen el cafè davant (al costat d'una cigarreta, sovint), esperant que sone el canó, sense tocar-lo. Demostrant públicament la seua ramadanitat.

La supervivència

Hi ha famílies que dejunen (segurament són majoria), n'hi ha que no, i n'hi ha, com la d'una amiga nostra, que no es posen d'acord.

— Enguany a ma mare li ha pegat per fer el ramadà, i vol que hi siga.
— I tu què fas?
— Què he de fer?
— Dejunar?
— Distribuir galetetes estratègicament per tots els armaris de la casa!

Altres sistemes d'(auto)engany

  • Viatjar per no haver de dejunar.
  • Donar-li vacances a la criada per no tindre testimonis de qui menja i qui no.
  • Posar-se malalt, o dir que s'ha posat malalt, o creure's un mateix que està malalt.
  • Tindre la regla durant tot el mes.
  • Mètode contrari (una mica més radical): quedar-se embarassada / parir / alletar.
  • ...

17.5.18

Holy

Mesquita As-Sounna a Rabat
(c. 1785)
En el moment d'escriure aquest apunt, encara no se sap quan començarà el ramadà. Els càlculs astronòmics ja estan fets, però els agrada d'envoltar-ho d'una mica de misteri, i l'anunci oficial es fa a darrera hora. Però, en el cap de la gent, va començar fa, com a mínim, un parell de setmanes. I és que el ramadà, al capdavall, és més que un mes.

Les converses sobre el ramadà són tot un gènere:

Foraster: Ja ho tens tot preparat per al ramadà?
Marroquí: Tot. Sobretot, la nevera ben buida!
F.: Els que pitjor s'ho passen són els fumadors. Sobretot de kif.
M.: Ah, no, però aquests no fan el ramadà. Es passen el dia dormint i s'aixequen de nit per fumar.

I si hi ha una cosa típica del ramadà, és queixar-se'n:

La gent no sap fer el ramadà. No es controla, i passa el que passa, que acaben el ramadà malalts. En lloc d'una sopeta i unes verdures... no: que si corder, que si dolços, que si dàtils, que si l'hòstia bendita*!

-----
*Sorprenent frase literal d'un senyor marroquí que va passar uns anys al País Valencià, i hi va aprendre moltes coses.

14.5.18

El far de Laraix


El far de Laraix, o de Punta Nador, situat al sud del port, el va dissenyar José Eugenio Ribera, defensor primerenc el formigó armat. La torre octogonal d'aquest far va ser la primera construccions civils espanyoles que el van utilitzar (aleshores Laraix era Espanya, sí). Es va construir el 1914, i el pressupost va ser de 208.290 pessetes.


Fa 44 metres d'alt (79 metres des del nivell de la mar), i és imponent es mire per on es mire. Clar que, com la majoria de llocs militars del Marroc, en general no es pot mirar de molt prop.


El far és una icona de Laraix. Tot i que no li vindria gens malament una capa de pintura, com passa tan sovint per ací, se l'estimen.


Si més no, li dediquen bona cosa d'art de carrer...

3.5.18

Rapide



Igual tan tan rapide no és, si duen el menjar amb un 4L...


1.5.18

Etiquetatge (2)


Aquesta és una de les empreses que té molt d'èxit darrerament per ací. O, al menys, els productes de la qual es veuen molt. A banda del multilingüisme i l'ús arbitrari de les majúscules i dels accents (que tampoc no són cap novetat), i els colors patriòtics, hi ha una altra característica molt marroquina. La veu? 


O millor dit: no la veu? El temps. En els paquets de pasta fabricada a Tetuan, contràriament al que ocorre a la resta del món mundial, no s'indica enlloc el temps de cocció. 


El temps, el temps... No cal ser tan esclaus del temps! Macarrons amb filosofia inclosa.