30.10.17

Habiba | Sorpresa?

Hi ha coses que estan cantades, com el matrimoni d'Iman: no va ni cara a l'aire. I mira que sa mare li ho va advertir...

Immediatament després de la boda, l'home va desaparèixer tres dies, mentre Iman, sense entendre res, tractava d'acostumar-se a la casa i a la família noves. Ací és prou normal que els matrimonis joves s'instal·len al mateix edifici que viuen els pares d'ell. Moltes vegades ja estava previst: quan s'obren les cases es fa un pis per a cada fill (mascle).

I també com la majoria de parelles, no es veuen molt. En aquest cas, ni per fer xiquets. A qui Iman veu sovint és a la sogra que, per acabar-ho d'adobar, no és la mare de l'home, sinó la madrastra. A la madrastra li agrada manar, i en Iman, que és ben creguda, va trobar un filó: ajuda'm a açò, neteja allò, no vages a ca ta mare, pasta el pa per a tota la família... L'home, després, li diu que pot fer el que vulga, faltaria més. Però el cas és que tothom acaba fent el que diu aquesta senyora que, segons Habiba, sempre està alterada. Té la tensió al cirerer, diu.

Ara estan separats de facto, perquè Iman no suporta els maltractaments de la sogra, i l'home és incapaç de fugir-ne. L'home d'Iman és un beneit en grau suprem. Però... per què et vas casar? Perquè m'ho va manar la madrastra (vint-i-tres anys, eh?). Les famílies no es parlen. El divorci costa massa diners. Iman està molt prima, fa mala cara. A Habiba, tot plegat, li provoca ruido al cap.

23.10.17

Tatuant-se per damunt de les possiblitats

Entre els europeus que visiten el Marroc, i alguns dels que no el visiten, sembla que durant un temps tatuar-se coses en àrab va estar de moda. Segurament ha deixar de ser tan cool (aquesta és la paraula; pronuncie-la a la catalana); però és el que tenen els tatuatges, que arriben per quedar-s'hi.

És molt habitual veure gent que es tatua el nom en lletres àrabs, però escrit malament. Per exemple, escrit de dreta a esquerra. Amb la qual cosa, per exemple, Sara (1) acaba duent un bonic Aras (2) tatuat.



Un altre clàssic és escriure les lletres deslligades, com en (3). Ací, en àrab, senzillament no hi diu res. També es poden combinar les dues errades: lletres deslligades i direcció errònia (4). Ací un àrab llegeix... eehh?


I mire que era facilet, eh? Quatre lletres, una repetida, un nom que existeix en àrab... Quan algú tracta de tatuar-se Raquel Gutiérrez, per exemple, el món tremola.

Però segurament el més, diguem-ne, interessant és quan algú es tatua una suposada frase en àrab. Pot trobar un munt d'exemples (ací, ací...). N'ha de graciosos (és un dir), com gent a qui li han tatuat el número de telèfon i potser pensa que duu una frase d'Einstein. La majoria, però, no tenen cap sentit, són només lletres.

El de la següent foto* es un tatuatge molt corrent, és possible que l'haja vist:

انا مُعَفَّن
ana muáffan
L'única explicació que hi trobem és que, en algun moment, algú va penjar a Internet que aquesta és la traducció de la frase anglesa Appreciate life ('Aprecia la vida'), que vaja a saber per què moltíssima gent troba imprescindible de tatuar-se. Aquest moment és llunyà, perquè la cosa fa anys que va, i aquest era algú era tan famós/conegut/seguit que milers de persones van córrer a tatuar-se el que, ai las!, aquesta vegada sí que té sentit. Concretament, vol dir: 'estic podrit/florit'.

-----
*No l'hem feta servidors.

16.10.17

Españoles por el mundo (24)



Nosotros fuimos al desierto hace un montón de años. Después de Rissani ya era horroroso: aquellas pistas, com el polvo que no veías nada...
— Això ara està tot asfaltat.
¿Ah, sí? Pues que pena, ¿no?

9.10.17

2.10.17

Cafè innocu

Més que el te, el cafè és la passió dels marroquins. Almenys, dels d'aquesta ciutat. Se'l beuen amb quantitats indecents de sucre. Servidors hem vist afegir-li a un caferet cinc, sis i fins a set culleradetes de sucre, com aquell qui no. Marroc és el paradís dels dentistes, i l'infern dels diabètics.


Beure cafè sense sucre? Què diu, ara? Si un marroquí fa això li lleven la nacionalitat! Llavors el metges acaben prohibint el cafè, per causa del sucre. El que passa és que la gent és pensa que li'l prohibeixen per causa del cafè en si, i decideix que el beurà descafeïnat. 

Als bars normalment l'únic cafè descafeïnat que hi ha és el nescafi, o siga, soluble. Però a les cases, un sempre es pot comprar el cafè del metge. O siga, cafè descafeïnat... al qual li acabarà afegint només tres o quatre carrossos de sucre.